14 de desembre 2009

Welke Blätter (Budapest I)

(Audio al missatge original)

Amb aquest fret ja és apunt de marxar la tardor; i s’endurà les olors humides i la música de les fulles com cauen. La pluja remullarà les fulles seques, que deixaran de cruixir sota els peus.

Una de les petites meravelles que he pogut enregistrar a Budapest, ha estat, precisament, la delicada música de les fulles mortes que, arrancades per una brisa suau, cauen. Això va ser a l'Illa de Margarida, situada al mig del Danuvi; un parc per on passen ben pocs cotxes; "una illa de calma" al mig de la ciutat.


Mostra un mapa més gran

La música de les fulles com cauen:

Passes sobre una estora de fulles seques:

13 de desembre 2009

"Dóna'm la ma" (Throw me a rope)


Descarrega l'MP3




Us presento la versió definitiva/provisional del tema original de la KT Tunstall traduït, cantat, tocat i gravat per mi tot solet.

Anem per parts:

Versió definitiva/provisional, perquè sempre hi ha coses que caldria millorar, però quan es treballa sense haver d'entregar res a ningú, mai no es posa fi a les produccions.

Fa un temps us escrivia la lletra traduïda d'aquesta cançó. Llavors no vaig gosar dir-ho, però va ser feta gairebé al vol en una de les nits més màgiques dels darrers anys de la meva vida: una nit que no oblidaré mai, en què internet, amb les seves traves i els seus encants, amb els malentesos que provoca el xat i les vibracions que promou la xarxa, es va convertir en el millor indret del món. Suposo que hi ha coses que només passen una vegada.

Sé que no sóc gran músic ni cantant, ja em perdonareu, però aquesta cançó se'm va ficar al cap d'una manera tan febril que no he pogut parar fins que l'he païda i l'he refeta a la meva manera.

I la cosa encara durà més cua. Com a exercici pràctic de muntatge audiovisual, el consultor de la UOC ens va proposar de fer un curtmetratge, de principi a final. I aquí em teniu, tot entusiasmat, fent d'Spielberg amb un vedeoclip de "Dóna'm la ma".

14 de novembre 2009

Interpretació

Diuen que les màquines no posseeixen emocions. Potser és que no les sabem veure. El meu antic ordinador (ara ja jubilat) tenia una habilitat molt especial: interpretar la música a la seva manera.

Recordeu el post de Webgames musicals...

Així és com el Black (el meu ordinador jubilat) interpretava la peça musical que fa de banda sonora del Music Catch, el joc que podeu trobar en el post citat.

Això és només un extracte. Si voleu sentir-lo sencer haureu d'esperar-vos a que publiqui el seu primer disc.

16 d’octubre 2009

Alerta spamers

És una llàstima que el spamers en obliguin a posar portes de seguretat als blogs.

Ho entendria si aquest fós el preu a pagar per tenir un blog famós i molt llegit, però aquí lo li veig el sentit a mortificar-te amb publicitat inútil.

En fi, que ara els comentaris seran moderats i amb codi visual d'humanitat (jeje), i no pas perquè vulgui censurar les crítiques. No m'agrada gens la idea de censurar. Però tampoc m'agrada que ningú vulgui fer calers (ben pocs) a costa meva.

14 d’octubre 2009

El Regne de les Ombres

"La passada nit vaig estar al Regne de les Ombres. Si tan sols poguessis saber que n'és d'estrany estar allà. És un món sense so, sense color. Tot allà -la terra, els arbres, la gent, l'aigua i l'aire- està tenyit d'un monòton gris. Raigs grisos de sol al cel, ulls grisos a cares grises, i les fulles dels arbres estan tenyides d'un gris cendra. No és la vida sinó la seva ombra, no és el moviment sinó el seu espectre silenciós… I tot això en un estrany silenci, on no és senten els sorolls de les rodes, ni tan sols el so de les passes o de la veu, res. Ni una sola nota de la complexa simfonia que sempre acompanya els moviments de la gent."

Màxim Gorky, després d'una projecció de cinema a Rússia l'any 1896

06 de setembre 2009

The Skiddaw Stones

Fa poc, llegia en un post d'Hispasonic, informació sobre el llançament d'un nou instrument virtual, un litòfon: the kiddaw Stones.

Reconec que em deixo dur una mica per aquesta ànsia en la que molts ens submergim per trobar alguna cosa diferent. En realitat, la música en sí és bella, i no cal cap instrument remotament perdut i oblidat per despertar aquesta bellesa. Ans al contrari, la magia d'un bon músic pot spertar l'encant amb una guitarra bella que amb prou feines s'aguanta afinada.

Feta aquesta apreciació, us recomano que escolteu (sense deixar el bloc) les demos de la pàgina de Soniccouture. El que hi podeu escoltar no és pas un litòron real, sinó el de Skiddaw, samplejat i mesclat i processat.

Tot i que no és més que un instrument de percussió afinada, el so és encantador. I si t’imagines com deu sonar en el món real, encara resulta més captivador.

Segons expliquen els de Soniccouture, el litòfon que han enregistrat data de 1840 (cosa que discrepa amb al informació que hi ha a l'article de la viquipedia). El va fabricar en Joseph Richardson, un picapedrer músic que va dedicar tots els seus esforços en donar la forma pertinent i muntar les 61 pedres que composen les 5 octaves de l’instrument. Està construït amb hornfels (pedra en forma de banya), una pedra de gra fi però sense plans de fractura, molt dura i resistent a les temperatures glacials. Sembla que aquesta pedra tindria les millors propietats sonores: possibilitat de ser afinada modificant la forma i llarga durada de la vibració.

Si cerqueu al YouTube, podreu trobar-ne molts i de ben curiosos, però jo em quedo amb el de Skiddaw Stones; amb el seu aspecte peculiar de piano dels “picapedra”.


En aquest video, podeu veure l'instrument original.

01 de setembre 2009

Començar a conèixer l'orquestra

Us proposo una pàgina desenfadada per fer un primer acostament a l'orquestra.

És senzilla, però s'hi poden escoltar tots els instruments i conèixer els seus trets principals. També s'hi poden llegir petites entrevistes amb els intèrprets i escoltar molta música, tot i amb
no gaire qualitat d'àudio.
Un lloc interessant per navegar!

31 d’agost 2009

Conèixer la llengua per comunicar

Llegint i explorant les meves pròpies motivacions constato que la comunicació, aquesta necessitat de compartir, de transcendir la individualitat, aquest tret que caracteritza la humanitat, és una manera de construir-se un mateix a través de l'emmirallament de les idees que aprehenem de l'entorn i fem nostres per desenvolupar-les. És una gran limitació creure que existim pel sol fet que pensem, més aviat "som" en la mesura en què ens comuniquem. Creixem compartint les preocupacions, les alegries, les experiències...

I com podrem posar en comú i contrastar el nostre ideari —el jo— per dibuixar les afinitats i les diferències amb els altres si no dominem les eines per expressar-nos? Com podem pensar si no sabem formular els nostres pensaments? La llengua no ens cal només per transmetre idees, ens fa falta abans, per forjar-les. Més enllà de la responsabilitat cultural dels comunicadors envers la seva eina de treball, aquesta és la veritable importància que té dominar la llengua i els seus registres.

Dotem-nos d’uns bons fonaments sobre els quals desplegar l’univers del coneixement propi, llavors no tindrem dificultats a l’hora d’afinar la manera més apropiada per què “els altres” visquin els nostres missatges, tan si es tracta de triar les paraules per anunciar la mort d’un pacient als seus familiars, com si tenim a les nostres mans la responsabilitat d’informar la població dels darrers esdeveniments polítics o pretenem construir una obra on hi plasmem la nostra ànima.

13 d’agost 2009

Dóna'm la ma (Throw me a rope)

(Traducció al català de la lletra de "Throw me a rope" de la KT Tunstall)

Vull tenir-te entre mi i l'enyorança que sento quan marxes.
I tot al voltant em fa veure que hauria d'estar bé.
Doncs no sé per què,
cada cop que te'n vas,
jo et trobo a faltar encara més.

Ja m'he fet a les teves paraules a cau d'orella,
seguint els colors del capvespre, fugint del món.
Et dic, de veritat,
que si et tinc al costat,
per mi no pot haver res millor.

Dóna'm la ma,
no em dixis anar.
Digues que el temps
no passarà mai.
Tot és més fàcil si et tinc a la vora.
Vine ben d'hora, que em trobo tot sol.

Quan te'n vas, no respiro i és com si estigués sota l'aigua.
I casi m'agrada el dolor que sento sense tu.
Però m'haig de prometre
que no ploraré,
que el meu mal no el sabrà mai ningú.

Dóna'm la ma,
no em deixis anar.
Digues que el temps
no passarà mai
Tot és més fàcil si et tic a la vora,
vine ben d'hora!
Sempre que caic, tu ets a la vora,
vine ben d'hora,
que tot és més fàcil si et tinc a la vora,
vine ben d'hora que em trobo tot sol.

11 d’agost 2009

Us presento la "KT"

Per què posem noms a les coses? Per què els atribuïm una personalitat que no tenen? Tan sols estem que necessitem animar els nostres objectes?

Us presento la KT, la meva nova guitarra acústica.

Mireu-la! Ja m’ha pres la meva butaca preferida! Es fa la dura amb mi, però jo sóc pacient. Potser ella s’esperava una altra vida més luxosa, més plena d’èxits i ara m’ho està fent pagar... No, jo no la duré de gira ni sortirà a la portada de cap disc, però prometo estimar-me-la i fer-la meva.

10 de juliol 2009

Música Tesla

Ahir, el Google recordava l'aniversari del naixement de Nikola Tesla, el mag dels llamps. No se m'acut millor manera per celebrar-ho al sOnablOc que aquest curiós vídeo. Fa poc en parlaven a Hispasonic; mostraven com es podia fer música modulant l'electricitat en bobines de Tesla. Aquestes bobines generen espectaculars descàrregues elèctriques amb uns espetecs que alterant l'electricitat que es fa passar per les bobines, poden sonar a la freqüència desitjada.

El Youtube és ple de vídeos d'aquesta particular manera de produir sons.

19 de juny 2009

Malagasi Gospel, de les mines de sal als escenaris

Enviat pel Xavi


Ahir el grup Malagasi Gospel va actuar a l’Auditori ONCE Catalunya i vaig
tenir el goig de sentir-los cantar. La coral està formada per 36 nenes i 2 nens
de Tulear, al sud-oest de Madagascar, alguns d’ells cecs i altres apartats de
l’explotació laboral infantil a les mines de sal.

Musicalment, els que van fer de solistes ho van fer prou bé i la resta també
va cantar dignament. El Director General de la
Fundación Agua de Coco, que és la
que promou el grup, va actuar com a conductor de l’espectacle i va aconseguir
posar-se el públic a la butxaca, tant per la seva manera de fer, digna d’un
showman, com per les idees que va transmetre directament als cors dels que érem
asseguts a les butaques.

Ens van parlar i cantar sobre els drets dels nens, els costums de les seves
tribus i el que feien a les mines de sal. També van sorprendre amb una cançoneta
en català, que va posar el públic dempeus. Vaig trobar molt encertat el seu
plantejament pragmàtic i realista sobre el treball infantil: abolir-lo trauria
una gran font d’ingressos a les famílies, en molts casos monoparentals, però,
almenys, afegir l’educació i l’oci a les vides dels nens.

A l’intermedi, un dels integrants va tocar un parell de cançons al piano. La
seva interpretació, no tan digna com la resta, va invocar el fantasma del
“Concierto de San Ovidio”. La gent ho va acceptar, no obstant, per l’esforç del
noi i la història de superació i autoaprenentatge que va explicar el
presentador.

Vam ser testimonis de com la música pot difondre les idees i les realitats
recolzant-se en la comunió entre intèrprets i públic. Un dels moments més
emotius va ser quan, un cop finalitzat el concert, intèrprets i públic van
seguir la festa cantant i divertint-se plegats al vestíbul.

Com a il·lustració, un trailer de la pel·lícula que presenta la Fundación Agua de Coco

Malagasy Gospel - the film from artika films on Vimeo.

18 de juny 2009

"La pesca del atún"

Aquest és el primer cop a la vida que m'enfronto a l'experiència d'analitzar una pintura. En altres ocasions m'he pogut acostar literàriament als pinzells i els colors, a les motivacions artístiques i a l'anàlisi òptic de la llum, amb obres com la de Tracy Chevalier. Però mai, des de les avorrides classes d'història de l'art, badallant en la penombra mentre passaven diapositives borroses, mai he sentit el plaer d'estudiar una tela amb tanta meticulositat i profunditat.


Malgrat la meva discapacitat visual, alguna cosa han canviat en mi aquest exercici i l'habilitat de la Judith, la guia del MNAC que em va conduir admirablement entre les immenses "visions d'Espanya" de Sorolla. Estic segur que aquesta visita guiada a una exposició pictòrica, que ha estat la primera a la meva vida, no serà la darrera.


La pesca de la tonyina era l'activitat pesquera tradicional d'Ayamonte en arribar les primaveres de la primera meitat del segle XX. Entre abril i juny, els grans peixos entraven al Mediterrani cercant la calidesa de les seves aigües per a fresar. Al setembre, empesos pel llevant, tornaven a l'estret afeblits. Pescadors, conservers i comerciants vivien de la captura d'aquests tímids peixos de llom blau i ventre argentat dels que, com del porc, s'aprofita tot.


Joaquín Sorolla va plasmar aquesta activitat frenètica en una pintura calurosa i de llum enlluernadora. Aquesta obra feta al 1919 va ser la darrera de l'encàrrec acordat amb la Hispanic Society of America (HSA). El treball s'emmarca en un projecta ambiciós que retrataria les pecularitats folclòriques i els costums de les diferents regions espanyoles. Sorolla, interessat més pel folklore i la vida quotidiana, va rebutjar la primera petició d'A. M. Huntington, el fundador de l'HSA, que va ser la d'obtenir una visió político-històrica del país per mostrar-la a la societat nord-americana, desconeixedora de la cultura espanyola. Vuit anys de treball esgotador consumirien la salut del pintor fins a fer-lo emmalaltir en diverses ocasions. En aquest temps, va completar 14 teles de gran format (entre 3 i 5 metres d'alçada i fins a 14 metres d'amplada, en la visió de Castella) que s'exposarien permanentment a la biblioteca de l'HSA a Nova York.


A la imatge hi ha tres grans àrees: al centre, els pescadors arrossegant la captura; a un costat, els mariners amb vestit de gala prop (en la pintura) del vaixell de vapor que ostenta la bandera espanyola; i a l'altre costat, els portuguesos, prop de la seva bandera en un vaixell de vela que hi ha en segon pla. Si seguim l'ordre de profunditat: al davant de tot tenim les tonyines amuntegades al terra que semblen sortir-se de la imatge i el tendal, a la part superior, que fa ombra i acoloreix els reflexos; en el primer pla hi ha els pescadors; després trobem els altres grups: mariners, portuguesos i pescadors sobre els vaixells; més al fons hi ha els vaixells i l'aigua lluent del Guadiana; al fons, la costa portuguesa i el cel gairebé blanc del sud d'Espanya.


Sorolla il·lustra el moment en què, arribats a port, els pescadors de litoral descarreguen tones de tonyines lluents. Ells mateixos, ajudats amb ganxos i ferros, traslladen penosament els grans animals que poden arribar a pesar centenars de quilos cadascun. La llum solar incideix sobre els seus membres destacant l'anatomia dels músculs en màxima tensió. Els homes que arrosseguen la captura apareixen ben inclinats, en plena acció, i el personatge del centre ha estat plasmat amb el braç esquerra desmesuradament llarg per expressar el terrible esforç que està fent. Les seves robes són de treball, amb colors poc vistosos i es mouen descalços, trepitjant els cadàvers i la sang. Entre els que estan treballant, mig amagat, hi ha un home amb un barret que sembla assenyalar la feina pendent; podria tractar-se d'una mena de capatàs.


Aliè al treball que s'esta desenvolupant, hi ha un grup de tres mariners fumant despreocupadament. La seva postura és relaxada, recolzats i possiblement xerrant o fent broma entre ells. En la composició l'artista els situa a tocar dels peixos morts, cosa que en realitat no podria ser, si volguessin assegurar el blanc immaculat dels seus vestits de gala; un blanc Sorolla que reprodueix sobre la roba els reflexos blaus del cel i grogs del tendal, donant aquesta calidesa daurada de la llum mediterrània. Un dels mariners ens mira des del quadre estant, com ha fet el pintor en altres ocasions, d'alguna manera sorprès de la nostra tafaneria.


Al costat oposat es troba el grup dels portuguesos. Aquestes persones participen de l'enrenou que suposava l'arribada dels pesquers. Possiblement devien col·laborar tallant o preparant la captura, o bé es tractava de comerciants que esperaven fer negoci. Les seves robes són més variades i duen barrets o mocadors per protegir-se de la calor. La presencia d'aquest grup, amb el vaixell portuguès i la visió de l'altra riba del Guadiana van ser la concessió adoptada per Sorolla davant l'exigència de Huntington de representar el folklore d'Espanya i Portugal.
L'obra té l'aparença d'una instantània. Capta un moment d'una casualitat fictícia, una acció congelada sobre la tela que, en realitat va trigar dies en preparar. Una mostra del temps transcorregut la veiem en la diferència entre el vermell viu de la sang fresca, allà on han estat escapçades les ganyes de les tonyines, i l'ocre de la sang que trobem al terra, oxidada amb el pas dels dies. En aquesta manera de composar la imatge, i també en l'estudi que fa de la llum i la incidència que té sobre cossos i objectes, veiem l'influència que va tenir la seva pràctica i experiència en el camp de la fotografia. Sorolla va treballar un temps fent retocs fotogràfics per al seu sogre; i més endavant, ell mateix utilitzava la fotografia per treballar sobre les seves obres. Les imatges captades en blanc i negre li permetien analitzar la llum. Després, ell interpretava els matisos de color amb la seva retina privilegiada.


Sorolla es va mostrar especialment curós en la seva darrera "visió d'Espanya". En l'obra veiem com recull la tradició costumista del S. XIX i hi mescla el gust per l'aire lliure, la cerca de la fugacitat, la captació dels efectes de la llum, l'absència de contorns i les petites pinzellades; totes elles, característiques típiques de l'impressionisme, i la llibertat i desencotillament del modernisme.

L'obra del pintor valencià omple la ment de sons i olors que malgrat ens siguin llunyans en el temps, en som molt propers, geogràficament. Resulta encisadora la potència i delicadesa de la llum en la seva representació; o la manera com allunya les fronteres polítiques del treball amb la disposició dels personatges. Tot i amb això, trobo a faltar una major implicació política en els moments crítics que vivia l'Espanya post-imperial de principis del segle. Aquest regionalisme tan folklòric (proper a la literatura de Blasco Ibáñez, per exemple) és el que va originar els "blaveros", valencianistes allunyats del català, que perceben la seva terra com una província espanyola sotmesa al centralisme de Madrid.

15 de juny 2009

Florilegi de cançons de bressol

Recuperant els posts perduts

El Xavi em va fer arribar aquest article:

Ahir, 25 de Maig, vaig tenir l'oportunitat de fer un viatge musical i en el temps per la Mediterrània, de la mà del genial Jordi Savall i la Montserrat Figueres, amb el grup Hespérion XXI.

Quin reguitzell de sonoritats noves, d’instruments mai sentits, de ritmes repetitius i suaus que convidaven a la dolça son de la nostra infància.

El públic (igual que un servidor), completament entregat des del principi, va esperar a aplaudir al final del concert i ho va fer llargament, de peu, la majoria, i va aconseguir un bis preciós.

Intèrprets perfectes, música perfecta en un marc incomparable (el Monestir de Pedralves), només enterbolit pel so de la megafonia sense apagar, que rivalitzava amb els passatges més piano.

Tinc ganes de sentir el disc "Nanin Nana", dels mateixos intèrprets.

08 de maig 2009

"Vocals"

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals,
Algun dia us diré les naixences latents:
A, fosc cosset pelut de mosques esclatants
Que volen a l’entorn d’unes pudors cruels,


Golfs d’ombra; E, candors de vapors i tendals,
Llances de gel salvatge, reis blancs, calfreds d’umbel·les;
I, porpra, esput de sang, rialla d’una boca
En la ràbia o en els deliris penitents;


U, cicles, vibraments divins de mars verdoses,
Pau de pastius sembrats d’animals, pau d’arrugues
Que imprimeix l’alquimista als fronts estudiosos;


O, suprema Trompeta plena de sorolls rars,
Silencis travessats per Mons i Arcàngels:
— O, l’Omega, llampec dels Seus Ulls violetes!


Arthur Rimbaud (Traducció de Joan Brossa)

07 de maig 2009

So individualitzat sense auriculars?

Sempre ens han ensenyat que el so es propaga en totes direccions. Però aquesta omnidireccionalitat es redueix a mesura que e les ones sonores que genera un altaveu augmenten de freqüència. Aquest és el motiu que els subwoofers en una instal•lació multicanal, puguin situar-se de forma descentrada, ja que això no alterarà la percepció de la imatge estèreo. De la mateixa manera, els altaveus laterals no cal que reprodueixin les freqüències greus perquè la imatge estèreo només és percebuda amb les mitges i agudes.

Així, els ultrasons (aquells que estan per sobre de les freqüències audibles pels humans) son molt més direccionals i permeten “disparar” el so a un punt determinat.

Joe Pompei, ha dissenyat un sistema amb el qual, s’aconsegueix un efecte gairebé màgic: dirigir el so, aquell que podem sentir les persones, com si es tractés del focus d’una llanterna.

L’Audio Spotlight fa servir els ultrasons per “portar” el so que nosaltres podem sentir, de manera que combina la direccionalitat dels ultrasons amb l’audibilitat de les freqüències entre 20Hz i 20KHz.
Això és ideal per instal•lacions sonores, punts d’informació, comunicacions, ...

Per demostrar-ho, un vídeo de Mad Labs (National Geographic).


04 de maig 2009

Aparells Electrònics Maltractats

El caos a Internet et condueix a descobrir persones i activitats que mai de la vida m’hagués imaginat que existien.


En aquest post del Quadern de Sons he descobert el bloc de’n Tim Prebble amb un vídeo curiós:



Darrera d’aquest vídeo, he trobat molt més del que m’esperava sobre la perillosa activitat de sotmetre objectes diversos a l’acció del microones. Aquests vídeos desperten el pànic que sentim per la potència invisible de les microones. Deu haver-hi gent que veient això es posi a cuinar objectes a casa?



Hi ha malalts de tot en aquest món i Internet ho posa de manifest. Quantes coses poden cremar-se en un microones?



Estic d'acord en què segurament s'ho mereixia!!!


Particularment interessants són els treballs del “Profesional microwave operator” (dOvetastic) amb el MIR 9000, un giny que... bé, només heu de veure-ho, s'atreveix amb un Little Pony. vateries del Pentagon, una calculadora, ... tot des del seu Microwave Theater



Fa dies que, després de veure el vídeo del maltractament a una guitarra elèctrica em pregunto si no hi ha alguna associació protectora d’instruments musicals o de vídeo-cònsoles o ... d’aparells electrònics.


01 de maig 2009

Adéu, Josep Antoni Cerdan

Aquestes són, gairabé, les darreres paraules que jo li he escoltat. Gràcies pel desinterès, per la senzillesa, per la proximitat. Per a mi és una terrible pèrdua.


29 d’abril 2009

Relats Conjunts al sOnablOc

La Carme em proposa de fer uns Relats Conjunts, a l'estil d'aquest bloc creatiu amb aquesta composició sonora com a punt de partida.





Escribiu al vostre bloc el relat que aquesta composició sonora us suggereix. Podeu enviar l'enllaç al relat publicant un comentari d'aquest post.


[EDITAT EL 02/04/09]

Per posar en el vostre bloc el reproductor amb la composició sonora, podeu copiar-lo directament, o enganxar-hi el codi del següent quadre de text:




En resposta al comentari de rebaixes he afegit un botó per copiar el codi del reproductor al portapapers, gràcies aquest post del Miguel Angel Alvarez (sempre aprenent coses noves!!!).

Com que aquesta composició està realitzada sobre un guió, d'aquí a una setmana publicaré el guió original (per curiositat).

Si l'àudio resulta prou suggeridor, més endavant proposaré nous temes a Relats Conjunts, què us sembla?

[EDITAT]

Podeu llegir les propostes de:

Pràctica de disseny sonor

Disseny i Creativitat en So Digital

Segona pràctica: Explicar amb sons i músiques propis o de llibreria un argument (donat) en 1:30'

Aquest és el tipus de treballs en què més bé m'ho passo. Només em falten unes imatges i començar a imaginar sons.

(En aquesta composició hi ha sons de Freesound, de SoundSnap i de AudioNetworkPLC. L'objectiu d'aquesta difusió no és comercial).

22 d’abril 2009

Amic del vent

A l’hora d’enregistrar sons en ambients oberts em trobo, fonamentalment, amb dues interferències difícils de gestionar i que em porten molts maldecaps.

Una la causa el vent i l’altra les ones electromagnètiques dels mòbils que es filtren en els enregistraments de forma destructiva.

El vent, al menys, és detectable i pots prendre precaucions. Es poden utilitzar filtres d’escuma o cobertures “peludes” (dead cat) que redueixen la turbulència i la velocitat del vent i disminueixen l’impacte directe de l’aire sobre la càpsula. Això sí, l’ús de proteccions per al vent pot reduir la captació de les freqüències més altes quan la densitat de la pantalla (cobertor) és alta.

Aquest Nadal vaig voler reconciliar-me amb el vent. L’he tingut com a enemic en els meus enregistraments a l’aire lliure, i probablement seguirà essent així. Però durant els dies de les grans ventades a Catalunya, vaig fer una gravació al pati de l’illa de cases on visc. Normalment és un lloc molt silenciós, de manera que els sons, per a mi, eren molt impactants.

En aquesta captació es combinen els diversos sons que genera el vent. En general són força discrets, però plenament identificables:
  • El so fort i desmesurat del corrent d’aire impactant sobre la càpsula del micròfon. He hagut de reduir la relació d’aquest so amb la resta utilitzant un filtre de pas alt i un limitador bastant fort per poder apujar el senyal general sense distorsions.
  • El lament sibilant de l’aire a través d’una escletxa. En aquest cas és molt suau, però hi és a estones.
  • El so blanc del fregament de l'aire amb veles i plàstics, mab arbres i arbusts...
  • I també els cops d'objectes xocant entre sí empesos per l'aire.
Podeu escoltar el resultat en aquesta preview de FreeSound. Si voleu escoltar-la amb més qualitat, haureu de ser membres d'aquesta comunitat.
 
waveform view

"Nedar"

Submergir-se en la vida d’una altra persona pot tenir un punt de morbós. Però quan es dibuixen històries comunes, la vida d’una persona pot ser la de tots. Aquesta història parla del camí odissèic per recuperar la memòria; un camí que potser no acabarà amb l’èxit d’Ulisses, però que ens uneix amb el passat, amb les arrels... un camí de recerca personal i de descobriment col•lectiu.


19 d’abril 2009

Cazadores de sonidos cuelgan miles de registros en una página web

David Ciscar (derecha) y August Casanovas, pescando sonidos en las calles de Barcelona
LA VANGUARDIA. Jaume V. Aroca Barcelona 19/04/2009 Actualizada a las 03:31h Ciudadanos
Imagine que este mediodía, a la hora del aperitivo, pide una bolsa de patatas. La abre y las empieza a comer. Pero ocurre que cuando las mastica, en lugar de crujir, suenan exactamente como los muelles de un viejo somier. (En efecto, dado el ritmo de la masticación, podría resultar una melodía muy sugerente.) El sonido acompaña cada una de las cosas que hacemos identificándolas, atribuyendo orden a nuestro universo.

La ciudad funciona de un modo parecido. Es un ser vivo masivo. Ruge díay noche con diversas tonalidades sonoras. Hay un tipo de gente, poco numerosa y ciertamente exótica, que se dedica a pescar esos sonidos. Los detecta, los graba, los clasifica... Les reconocerá porque cuando explican qué hacen señalan una interesante distinción semántica: lo que para casi todo el mundo es ruido, para ellos es sonido. ¿A qué suena Barcelona? August Casanovas, uno de los cazadores en este reportaje, sostiene que posiblemente suena a gente que habla idiomas distintos. David Ciscar, otro pescador de archivos, cree que hay dos sonidos identitarios de la ciudad: las terrazas de los bares y las motos. Las motos son también el símbolo sonoro de Barcelona para Ricard Casals - el pescador más veterano de todos-y "a veces, desde los tejados, se escuchan las gaviotas, el rumor pastoso del tráfico y muchas motos". Ariadna Alsina sugiere que tal vez el sonido distintivo de Barcelona es el clinc-clinc de los repartidores de butano o los vendedores de latas en la playa: "¡¡Cerveeeza, refreeeescos...!!". Ariadna es la responsable de Sons de Barcelona, el proyecto que ha convertido estos sonidos en un mosaico de internet. No es una iniciativa de excéntricos. Detrás de él está el Music Tecnology Group (MTG) de la Universitat Pompeu Fabra que dirige Xavier Serra. Sons de Barcelona es la página local de un proyecto global, Freesound. org, creada también por el MTG, una colosal biblioteca digital de sonidos de todo el planeta donde se han colgado más de 64.000 registros tomados por gente que colabora desde todas partes del mundo. Allí podrá escuchar la señal sonora en el interior de los trenes que llegan a las estaciones de Tokio. Y descubrirá cuánto se parecen con los que puede escuchar en el AVE o el metro de Barcelona. En realidad esa es una de las cuestiones que se constatan en este trabajo colectivo de Freesound. Del mismo modo que se discute sobre cómo las franquicias han uniformado el paisaje comercial de las ciudades o los arquitectos estrella han banalizado los edificios, "la sintetización ha estandarizado los sonidos cotidianos - sostiene Xavier Serra-.Todas las cámaras fotográficas suenan igual porque imitan el sonido de una cámara real". Cierto. Sin correr riesgos innecesarios, traten de importunar a un autobús en París. Si cierran los ojos, tendrán la impresión de que les va a atropellar el Trambaix de Barcelona. Ambos utilizan exactamente la misma señal sonora, síntesis de la campana de los tranvías de Lisboa.

Un mapa para escuchar la ciudad
La web Sons de Barcelona es el lugar de la red del que cuelgan las grabaciones de sonidos ambientales de la ciudad. En ella podrá escuchar el sonido de los skaters en la plaza del Macba en el Raval; el runrún mecánico de las escaleras del metro en paseo de Gràcia, recientemente desaparecidas (grabadas por August Casanovas), e incluso un registro del sonido que se puede recoger una tarde en la redacción de La Vanguardia.Frente al ordenador, sólo necesita desplazarse por el mapa de la pantalla y, a poder ser, utilizar unos auriculares. Sons de Barcelona es, de hecho, una versión local, de manejo más fácil, de la gran biblioteca mundial de sonidos Freesound (en inglés), creada también por el Music Tecnology Grup de la UPF. Freesound ha contado con el apoyo de Google para el desarrollo de este proyecto. El buscador está interesado en experimentar con grandes bases de datos de sonido con el objetivo de crear un buscador de audio.

14 de març 2009

David Ciscar @ framework (II)

El diumenge 15, a les 22:00h (de Londres) saltarà a les ones una nova col·laboració a framework, un programa dedicat a l'enregistrament de camp i el seu ús en la composició: enregistrament de camp, fonografia... l'art de caçar sons. Obriu bé les orelles i escolteu-lo!!!

No us ho perdeu. Podreu descarregar el podcast durant tota la setmana següent.

04 de març 2009

Assumptes pendents 2

D’aquest en fa molt i molt de temps, tant que gairebé em fa vergonya publicar-ho.

Res de vergonyes. Estic molt content amb l’experiment que us presento. No és meu, és de la Carme Rosanas, i ja té... bufff... molts mesos, sí.
Va ser tot parlant del so a la literatura, que ella va voler experimentar explicant uns fets a través dels sons.

El proper pas, serà intentar recrear aquests sons per veure com difereixen o s’assemblen a la realitat.

Per cert, si el bloc us agrada, continua a la Nova Col·lecció de Moments.

So-nats a noradio

El treball que comentava en el darrer post comença a fer-se visible (o audible).

Avui al migdia, "Braille" serà emès a Noradio: www.lapoesienuit.com/noradio-eu/ 

Estem preparant un lloc per allotjar els projectes de So-nats, però mentres tant es podrà escoltardes del lloc web de noradio, on romandrà per a consultes.

Més, ben aviat

23 de febrer 2009

Convergència de forces

És emocionant com sorgeixen algunes coses. Hi ha moments a la vida que tot empeny en la mateixa direcció. No entraré en aquestes qüestions de forces divines o universals -això per a un altre dia, d'acord?-

La meva intenció, amb aquest post, és posar de relleu com un munt de persones poden col·laborar desinteressadament en un projecte que ni els va ni els ve. No és que el fet em sorprengui, jo mateix he col·laborat, al llarg de la meva vida, en una pila d'històries de manera "desinteressada" (si "interès" significa guanyar diners, prestigi, contactes...); m'ha emocionat que sigui tanta gent a l'hora i en un projecte que l'Augusto i jo mateix hem conduït.

El projecte que vam finalitzar divendres passat, de principi a fi, l'he gaudit des del vessant de la creació sonora i des de l'experiència de les relacions interpersonals.

Ha estat el primer treball d'experimentació sonora que he fet en col·laboració amb una altra persona i haig de dir que aquest ha estat un dels punts més estimulants. El treball amb l'Augusto ha estat fluid i ràpid, posant en conjunt un munt d'idees i apassionant-nos amb el desenvolupament i el coneixement mutu. Espero que aquesta amistat doni molts més "fruits sonors".

A més d'haver conegut una gran persona, he constatat, com deia al principi, que hi ha moltíssimes persones disposades a col·laborar per no res (o això espero ;) ). Persones que han explicat el seu treball, les seves experiències o que han fet d'actors de manera desinteressada.

Espero que aquesta eufòria serveixi per encendre molts més projectes, i que en pugui gaudir en companyia de de moltes altres persones: de tots aquells que ho vulguin.

No us impacienteu! Quan pengem la composició a internet ja us posaré un enllaç. De moment, que serveixi d'il·lustració una petita composició feta substituint de forma arbitrària els punts de les lletres en el sistema Braille per notes musicals en un poema escrit per l'Enric Bayé i que hem inclòs en el projecte.

(Per escoltar l'àudio aneu al post original)

13 de febrer 2009

Identitat sonora de TMB

La identitat sonora cerca el reforç i la projecció d’una marca.

Una marca visual (un logotip) roman en la memòria visual. Depenent de l’habilitat del dissenyador tindrà més o menys capacitat per arrelar en el record dels usuaris.

Una marca amb identitat sonora arriba més lluny: es lliga a les emocions, que resideixen en un ària més profunda, menys conscient. Els sons musicals, igual que passa amb les olors, creen forts lligams amb els nostres records, per la qual cosa tenen una capacitat superior per fer recuperar el record d’una experiència, d’una emoció. El so, en definitiva, pot modificar els nostres pensaments, els nostres sentiments o els nostres comportaments.

Les Rambles de art_es_anna a flickr

En una ciutat en la que la immigració fa convergir multitud de cultures, el branding sonor té el potencial de transcendir les barreres culturals i del llenguatge associades a les formes visuals de comunicació.

Quina companyia que disposi d’un canal de comunicació el desaprofitarà per a les seves accions de marca? Emissores de ràdio i televisió, fabricants de telèfons mòbils, d'ordinadors, companyies cinematogràfiques, serveis telefònics, comerços... Tots ells aprofiten els canals d’àudio al seu abast per desenvolupar les seves marques amb tècniques de branding sonor (logos sonors, músiques corporatives, estil de veu, llenguatge, etc.).

Logotip de TMBImagineu tenir la possibilitat d’exhibir un logotip sonor a milers i milers d’usuaris per dia, i menysprear-la. Fa la impressió que TMB està perdent una oportunitat irrepetible de lligar l’experiència dels usuaris del metro, autobusos i tramvies a una identitat sonora que pogués adaptar-se a les diferents àrees de servei i així potenciar la marca.

Per desenvolupar una marca sonora es requereix:

  • En primer lloc, identificar aquells punts emocionalment sensibles de l’audiència a la qual està dirigida.
  • Després cal tenir en compte els requeriments i limitacions del medi on es desplegarà el logotip sònic.
  • Més tard arriba l’hora de plasmar aquestes premisses creant una imatge acústica composada de molts possibles elements: música (nova o ja existent), acords o notes, paraula (parlada o cantada), efectes sonors (reals o sintètics)... tot plegat en una adequada combinació.

TMB ja té una imatge sonora per a la seva marca. D’acord, potser no expressa el conjunt de valors de la companyia de transports, potser no s’han tingut en compte els punts expressats en l’apartat anterior, però tothom identifica aquestes peculiars quatre notes amb el metro de Barcelona. La marca ja està associada amb aquest indicatiu musical. Perquè, doncs, desaprofitar la gran oportunitat de mantenir-la i expandir-la?

Deixant de banda les possibilitats del canal de TV intern que es pot veure des de moltes andanes i que proporciona informació variada als viatgers, Transports Metropolitans de Barcelona exhibeix una gran incongruència sonora en els indicatius que precedeixen l’anunci de les estacions del recorregut dels seus trens i autobusos.

El primer cop que vaig anar a Madrid, ja fa més de 20 anys, em va sorprendre que als combois s’anunciessin les estacions. La sensació era moderna i agradable, senzilla i clara. Amb un, ara ja clàssic, so “fantasy”, un arpegi en re major introduïa una combinació equilibrada de veus (masculina i femenina) amb una dicció exageradament perfecta.

Quan aquesta innovació tecnològica va aplicar-se al metro de Barcelona, em va sobtar molt que enlloc de l'arpegi de 3 notes, sonés una peculiar melodia, amb un instrument similar al del metro de Madrid.

Amb una durada tan curta, m'és difícil mirar d'escriure'n una partitura coherent; més aviat em sembla el fruit de l'experimentació d'algun tècnic que no una composició d'un músic. De debò, sempre m'he preguntat quin era l'origen, la intenció, els motius del creador d'aquest peculiar indicatiu.

Tot i la seva raresa, o potser precisament gràcies a ella, aquesta estranya melodia, a còpia de repetir-se en els cervells de milers i milers d'usuaris cada dia, ha esdevingut quelcom inconfusible. Tothom qui hagi estat a Barcelona i hagi fet servir el metro, reconeixerà aquestes quatre notes com un símbol, no només del transport, sinó de la mateixa ciutat. No és, llavors, una gran deixadesa malgastar aquest capital d'informació canviant el logotip sonor per una melodia insípida i amb tan poca personalitat?

Aquesta manca de coherència en la imatge de l’empresa ja va insinuar-se amb la inauguració del Tram i en les proves de sonorització dels avisos de parada en els autobusos. En aquests casos, però, cabia la justificació de què es tractava d’un mitjà de transport diferent.

La sorpresa va arribar amb les informacions sonores de les parades de la línia 4, que anaven precedides d’un indicatiu constituït per un arpegi de quatre notes en sol major, enlloc de l’original melodia en mi major. No vaig donar gaire importància al fet, pensant que devia tractar-se d’un impediment tècnic. El so de campanes és poc agraciat, ja què les dues primeres notes generen uns harmònics estranys.

Aquest enregistrament està fet en un dels darrers combois de la mítica sèrie 1100, que van ser retirats l’any passat. No he pogut comprovar com són els avisos en els trens actuals, ja què en les tres ocasions en les que he agafat darrerament aquesta línia, el sistema d’anuncis no funcionava.

Absolutament decebut, em vaig sentir en pujar en els flamants 9000, i escoltar un indicatiu insípid i poc imaginatiu que no respectava la imatge històrica dels trens de TMB. És més, tot i la millor qualitat sonora que exhibeixen les noves unitats, la nova melodia és massa llarga, amb un so clar però insuls.

Sé del cert que aquesta nova melodia ha estat creada en un estudi de gravació ;) Perquè no recuperar l’indicatiu clàssic del metro de Barcelona? No és tan difícil de reproduir:

Potser es volia renovar la imatge? Molt bé, doncs perquè no fer evolucionar el logotip sonor? Posem per cas, un so amb més qualitat, més actual, més adequat a les possibilitats del nou sistema de megafonia:

M’estimo prou TMB com per sentir-los una mica meus i és per això que, des del sOnablOc, faig el meu donatiu generós i gratuït a l’empresa:

Senyors de TMB, volem els antics indicatius del metro de Barcelona!

05 de febrer 2009

Camino capficat

camino amb els ulls tancats
capficat
en les meves coses
saludo un amic
faig camí amb ell
capficats
en les nostres coses
ensopego amb algú
perdó
obro els ulls
què és tot plegat?
quanta gent de sobte
t’he fet mal?
com et dius?
fem camí
tanco els ulls
i camino
capficat
en les meves coses
algú em toca
vull fer cas
on sóc?
obro els ulls
on és la gent?
on ets tu?



Discover Yann Tiersen!

19 de gener 2009

Atracament a la Carta

Encara em pregunto com a saltat a la consciència aquest record...

Fa 15 anys, no teníem gaires possibilitats per enregistrar i col•leccionar records.

Jo i alguns de la meva generació ens dedicàvem a gravar músiques de la ràdio. Era el més semblant a baixar-se mp3. Les cintes de casset acabaven espatllant-se de tant escoltar-les.

La música, llavors, tenia un regust diferent. Un regust que va començar a perdre des de que vaig començar a comprar discs (CDs) i baixar mp3. Les músiques eren meravelloses, eren idealitzades perquè mai no podies escoltar-les quan volies. Trucaves a les ràdios per a què te les posessin i amb una mica de sort, no parlessin massa sobre la cançó.

En no poder-les tenir, les melodies s’allotjaven i creixien dintre teu, adquirint matisos misteriosos, encantadors, fent-se desitjar. Quan les senties tenien una lluentor especial i provocaven una il•lusió difícil d’explicar.

Ara, torno a escoltar alguna d’aquestes cançons idealitzades i desperto el regust a través dels anys. Però a l’hora, posant-les sota la lupa, descobreixo amb desengany, que si les hagués d’escoltar / comprar ara, possiblement no ho faria.

Això m’ha passat amb aquesta cançó, que ha viscut en la categoria “ideal” durant molts anys (15) en el meu cor.

08 de gener 2009

Post número 100

Aquest és un post de celebració:
  • Celebro, en primer lloc, tornar a la normalitat després d’unes estranyes festes de Nadal.
  • Celebro (he celebrat) el Nadal, i l’any nou també, desitjant-vos a tots que hàgiu passat unes bones i sonores festes i que el 2009 sigui un any de felicitat.
  • Celebro que el sOnablOc ha arribat al post que fa 100 amb prou orgull.

No em sento com un blocaire convencional (si és que existeixen), és a dir, que no em dedico a promocionar el bloc postejant perquè sí en altres blocs, fent relacions només per augmentar el nombre de visites. No ho critico, simplement, em dedico a llegir i seguir aquells blocs que m’agraden sempre que puc, i crec que d’aquesta manera, tal com practico a la vida extra-blocal, he fet pocs, però bons amics, que he trobat a faltar aquests dies.

Aquest Nadal he viscut una situació familiar extraordinària, que ha deixat el bloc en un segon pla. M’hagués agradat celebrar millor el Nadal, però haurem de deixar-ho per l’any vinent.

De totes maneres, haig de compartir amb vosaltres un vídeo que he vist a ../mediateletipos))). És la felicitació de l'any nou d'AKQA, una gran companyia de màrqueting.