08 d’abril 2014

"Una torrentada de refilades" (1984)

—Mira! —va xiuxiuejar Júlia.

Un tord s’havia posat en una branca, encara no a cinc metres de distància, gairebé al nivell de les seves cares. Potser no els havia vist. Es trobava sota el sol i ells eren a l’ombra. Va obrir les ales i va tornar a col·locar-se-les a lloc amb molt de compte, va tòrcer el coll un moment, com si fes una mena de reverència al sol, i aleshores va començar a deixar anar una torrentada de refilades. En la quietud de la tarda, el volum d’aquell cant era impressionant. Winston i Júlia es van estrènyer l’un a l’altre, fascinats. La música va continuar i continuar, un minut i un altre, amb sorprenents variacions, sense repetir-se mai, gairebé com si l’ocell estigués presumint deliberadament del seu virtuosisme. De vegades s’aturava uns quants segons, desplegava i tornava a plegar les ales, i després inflava el pit clapejat i començava de nou el concert. Winston el contemplava amb una mena de vaga reverència. Per a qui, per què cantava aquell ocell? Cap parella ni cap rival no l’estaven observant. Què el feia parar a l’extrem d’un bosc solitari i deixar anar la seva música cap al no-res? Va demanar-se si, després de tot, no hi hauria cap micròfon amagat pels voltants. Ell i Júlia havien parlat només a base de murmuris i era impossible de captar el que havien dit, però el cant del tord segur que l’hauria captat. Potser a l’altra banda de l’aparell algun homenet d’aparença d’escarabat estava escoltant amb atenció, estava escoltant allò. Gradualment, la música va anar espolsant-li del cap les preocupacions. Era com si hi hagués una mena de massa líquida rajant damunt seu i que es barregés amb la llum del sol que es filtrava entre les fulles. Va parar de pensar i va limitar-se a sentir. La cintura de la noia encaixada pel seu braç era càlida i flonja. Va fer-la girar de manera que es van trobar abraçats cara a cara. El cos d’ella va semblar-li que es fonia amb el seu. Pertot arreu on les seves mans tocaven, el rebien com si fos aigua. Les seves boques van tancar-se juntes, ben diferent d’aquells petons tan durs que s’havien fet abans. Quan van separar les cares una altra vegada, sospiraven profundament. L’ocell es va espantar i va fugir amb un espetegar d’ales.

(George Orwell, 1984)



03 de març 2014

Capacitat d'escoltar


Els nadons venen al món amb una increïble capacitat per aprendre. De seguida són capaços de reconèixer la veu de la mare i dels familiars més propers. Els sons, molt abans que les imatges, els impulsen a moure’s, a descobrir i aprendre. Al llarg de la infància, se’ls estimula a escoltar: els consells dels pares, les lliçons a l’escola, les particularitats de l’idioma...


Però a mesura que creixem sembla que anem perdent aquesta facultat. Deixem d’escoltar allò que creiem que ja coneixem i perdem la capacitat d’impregnar-nos i meravellar-nos del món que ens envolta. Com més coses aprenem, com més creiem saber, menor és l’habilitat per escoltar i entendre els altres. Quan som grans, molt grans, creiem que tenim el dret de ser escoltats, que la nostra veritat ha de servir als demés. I potser aquesta no és una manera de fer equivocada; la nostra experiència bé ha de servir als demés per a què el seu punt de partida sigui una mica més avançat que el nostre i així puguin arribar més lluny, sigui quin sigui el camí que han de recórrer.


Però el gran valor de la paraula dels avis no els ha de fer perdre la necessitat d’escoltar per relacionar-se amb els demés. La nostra experiència no ens ha de convertir en éssers impermeables a les opinions i la voluntat dels altres.


Com podem fer compatible la capacitat d’escoltar amb la necessitat de transmetre la nostra experiència?

27 de febrer 2014

La presència invisible

Quadre de Paul Davies
El fluir del cabdal d’un riu, un salt d'aigua o la remor de les onades del mar. El frec de la brisa entre les copes dels arbres, l'udol del vent a les entranyes d'una cova, el cant dels ocells, el zumzeig dels insectes, la cançó de les llagostes de dia o el ric-ric dels grills a les nits d'estiu. La dolça veu de la mare o algú interpretant el Claire de Lune de Debussy en un piano. Un poeta que declama, les riallades d'un infant o el frec de la pell amb la pell en una manyagueria. Si n'hi ha de coses interessants per escoltar amb les que podem meravellar-nos, tancar els ulls i deixar-nos acaronar pel so.

No només la música és capaç d'emocionar-nos, també la paraula recitada. I no oblidem que la natura és plena d’expressions sonores per gaudir, que sovint, amarats com estem d'imatges, som incapaços d’assaborir. Fins i tot els paisatges urbans, on s’hi percep el fort impacte de la presència humana, tot i que no ens semblen tan agradables a primera sentida, aquest paisatges poden oferir-nos certa bellesa: El collage de vides d'un celobert, les converses caçades en una cafeteria, l’ocupació sorollosa dels mercats o els jocs de la quitxalla en els parcs infantils escampats per la ciutat.

El món és ben ple de sons per escoltar i també d’aquesta presència invisible n’hem d’aprendre.

Creieu que ja en sabem d’escoltar?

01 de juliol 2013

Què diuen els ocells? (QQC)

Sóc un gran admirador del QUÈQUICOM. Pels qui no el conegueu, és un programa de divulgació científica del Canal 33 (o el 3XL o com es digui ara la segona de TV3, que encara pateix les seves crisis d’identitat). El QUÈQUICOM, és l’hereu del MÉS ENLLÀ DEL 2000 (nom que tenia una obvia data de caducitat), però té al seu favor, que els seus reportatges tenen un gran pes didàctic i un esforç significatiu per què la comunicació sigui efectiva, dinàmica i entretinguda sense minvar-ne la qualitat científica. És evident, que un resultat així només es pot obtenir si als coneixements científics i tècnics hi sumem un bon raig d’il·lusió.

Però què faig parlant de divulgació científica al sOnablOc? Suposo que és una d’aquelles activitats a les que em plauria dedicar-me, l’elaboració de continguts audiovisuals de qualitat per donar suport a les matèries curriculars. I, és clar, seria meravellós si fossin continguts de franc i per a tothom. Ja veieu perquè no m’hi dedico ;)

Però si avui poso la meva atenció en el QUÈQUICOM, és perquè ja fa uns mesos van tocar un tema que em resulta particularment captivador i que està relacionat amb la temàtica general del bloc: la bioacústica. Com a caçador de sons, una de les branques més encisadores és la d’enregistrar sons d’animals, i en el programa que us proposo parlen dels sons produïts pels ocells.

Reconèixer els cants dels ocells és una habilitat que no tinc i que sempre em deixa bocabadat. Més enllà del què el Miquel Albert ha aconseguit de fer-me conèixer (els falciots, els estornells, el pit roig o la merla...), desconec el cant de molts dels ocells que sento quan passejo per la natura.

Amb tot, hi ha un aspecte que no comparteixo amb els bioacústics: la seva necessitat de estudiar el detall del so fins a tal punt, que sovint tenen més importància els sonogrames que els enregistraments mateixos. Aquesta necessitat de “desmuntar” els sons, treure’ls del seu ambient i posar-los sota el microscopi, desnaturalitza els sons i, si bé els habilita per al seu estudi, no ajuda en l’aprenentatge sonor. Quants cants d’ocells enregistrats no he sentit, que després sóc incapaç de reconèixer en un entorn natural, perquè en l’enregistrament s’ha focalitzat només la font o s’ha augmentat tant el volum que el so era completament irreal.

I per irreal, l’ocurrència de l’ornitòleg hongarès Péter Szöke (citat al QUÈQUICOM) de reproduir el cant dels ocells a una velocitat inferior per poder apreciar-ne les variacions: La música desconeguda dels ocells. Tota una troballa!

02 de juny 2013

Drogues sonores


Craig sonrió al comprobar que no había nadie en los baños. Se introdujo en uno de los cubículos y cerró la puerta. Se sentó sobre la taza y con dedos temblorosos se colocó los auriculares. Buscó entre los archivos de su MP3 hasta que por fin encontró uno llamado Calm me. Con las manos humedecidas por el sudor pulsó el botón de play, cerró los ojos y respiró hondo. Esos cabrones de DemonSound lo tenían bien montado. Las primeras dosis eran gratis. Pero funcionaban, vaya si funcionaban bien. Y una vez consumidas, si querías más tenías que pasar por caja. Se relajó. Había llegado el momento de amortizar su dinero.

El ruido de estática alcanzó sus tímpanos. Con tan solo percibirlo sus neuronas se prepararon para segregar endorfinas. En pocos segundos casi todos sus músculos se habían relajado. La cabeza le cayó ligeramente sobre el hombro izquierdo. Un tono rítmico, secuencial y suave comenzó a sonar. Era un bajo que repetía unas cuantas notas graves. El ruido de estática continuó, ahí era donde estaban las maravillosas frecuencias. De fondo, debajo, bien ocultas. Se sumergió en ellas y se dejó llevar.

Craig no supo que el ruido de estática, ligeramente diferente en cada uno de los auriculares, hizo vibrar los tímpanos de sus oídos a diferentes frecuencias. Esa vibración llegó a los tres huesos del oído medio. Estos conectaban el tímpano a otro órgano llamado caracol, por su forma semicircular, y que estaba relleno de un líquido llamado perilinfa, que comenzó a agitarse gracias a las vibraciones que le estaban llegando. En el interior del caracol unos cilios recogieron ese movimiento. Estos cilios formaban parte de unas células que pertenecían al llamado órgano de Corti, que transformó la energía del movimiento físico del líquido en impulsos eléctricos. Estos fueron enviados a las neuronas del nervio auditivo hacia al lóbulo temporal del cerebro de Craig. Allí estaba el centro de la audición, y fue donde el sonido que estaba escuchando se hizo consciente: exactamente a 1.000 hercios en el lóbulo temporal derecho, y a 1.010 en el izquierdo.

Esa sutil diferencia en ambas frecuencias hizo que el cerebro de Craig, al superponer ambos patrones, los restara y percibiera una única onda sonora de solo unos diez hercios. Esta frecuencia, inaudible para el oído humano, se correspondía con las ondas cerebrales alpha, propias de estados de relajación. El resultado de recibir una onda en teoría no audible fue que sus ondas cerebrales comenzaron a variar su propia frecuencia para adaptarse a esa. Y su cerebro, olvidándose de que estaba en los urinarios de una comisaría del centro de Manhattan, comenzó a sentirse como si su dueño estuviera pescando en un lago de aguas tranquilas. Craig sonrió ampliamente y un hilo de saliva asomó por la comisura de sus labios entreabiertos.

El ritmo del bajo comenzó a difuminarse y en su lugar apareció otro sonido tubular, hueco, que parecía retorcerse sobre sí mismo. Agudo pero agradable a la vez. La diferencia entre las frecuencias bajó a cinco hercios (correspondientes a la denominada frecuencia theta) y las ondas del cerebro de Craig se adaptaron. En un par de minutos sus neuronas se encontraron en un estado similar al sueño profundo. Sus músculos se relajaron aún más. Su cuerpo se inclinó un poco hacia su izquierda y el hilo de saliva llegó a su barbilla.

Craig no fue consciente de cómo, progresivamente, el ruido tubular se volvió cada vez más grave. La diferencia de hercios entre ambos oídos siguió descendiendo: cuatro, luego tres, dos, y finalmente solo hubo un hercio de diferencia entre ambos lóbulos temporales. Era la frecuencia delta, el nivel más bajo de funcionamiento de las ondas cerebrales. Craig entró en un estado próximo a la inconsciencia. Apenas un hercio le separaba del estado de coma cerebral. Para entonces el cuello de su camisa azul estaba empapado de saliva y los brazos le colgaban fláccidos.

La dosis estaba diseñada de tal forma que volvería a frecuencias más elevadas progresivamente, sacando a Craig de su trance hasta despertarlo de nuevo. Y eso es lo que hubiera ocurrido de no haber elegido un baño para escucharla. En las instrucciones de la web de DemonSound se advertía de que las dosis debían escucharse con los ojos tapados y con auriculares, pero siempre tumbado. El motivo de esto último consistía en evitar caídas al alcanzar las fases más profundas de excitación o relajación.

Las neuronas del cerebro de Craig, funcionando a tan solo un hercio de frecuencia, no captaron el rápido descenso de su cabeza cuando el cuerpo del agente cayó como un fardo hacia un lado. Apenas un puñado de estas neuronas se habían reactivado cuando su cráneo impactó contra el suelo. Justo en ese momento la mayor parte de su cerebro, alertado por el estímulo del dolor, salió del trance. Abrió los ojos de par en par. Asustado y sin saber dónde estaba, sintió como si le acuchillaran en ambas órbitas. Sus neuronas, que habían pasado de estar cerca del coma a un estado de alerta inmediato, se retorcieron casi literalmente. Craig se llevó las manos a la cabeza, deseando arrancarse los ojos por el dolor. Y gritó.

Nievas, Bruno. Holocausto Manhattan. Ediciones B. 2013
 
 
Quin mal-de-cap això de les drogues binaurals. I jo que em pensaba que era només ficció: