El temps estava plàcidament calmat. Feia mesos que no plovia i la sequera preocupava, però era una mena de cabòria d'aquelles que no et priven de somriure quan surts al carrer i una brisa suau i agradable et fa omplir els pulmons amb una calidesa inusual pels mesos de febrer o març.
Res no feia témer la turmenta, si més no a mi, inexpert home del temps, malgrat que, a aigües passades, alguns companys diuen que ja s'ho ensumaven.
I va esclatar. Violentament. De cop i volta, sense sorgir d'enlloc, va caure'm a sobre com un tro, expulsant-me, com una brossa en una gran ventada, d'aquest endormiscament de viatges, concerts, mescles i edicions... del devenir tranquil i calmat, cíclic: tramvia i metro, tarja de fitxar, "Bon dia en què us podem atendre?", "Surto a fer un mos", "Apa, fins demà!" i autobús i llibre i les claus a la ma com picarols, "bona nit, tot bé?"...
Quan va començar a caure el xàfec, vaig quedar-me a cobert. Neguitós, esclafat pel pes de la realitat, de la injustícia, de la impotència; bloquejat per la meva incapacitat d'assimilar el que estava succeint. Les llàgrimes es precipitaven des dels núvols de tempesta que tapaven el meu discerniment. Incapaç de pensar, de decidir, només sentint profundament, esclatant emocionalment, vaig restar un dia i mig sota la por que em feia de paraigües, a cobert de l'aiguat venjatiu, inhumà i desproporcionadament punitiu.
El mateix raser que em protegia, m'estava ofegant. Em mancava l'aire, necessitava tornar a ser jo, deixar aquest cau que em guardava, anestesiat, del sotrac. Havia de fer alguna cosa per recuperar-me, per deixar aquest sentir autocompassiu, la desídia de la impotència. Havia de moure'm per recuperar la sensibilitat dels membres entumits tantes hores d'estar en posició fetal.
Ell va inspirar un pensament inconcret, d'aquells que encara no tenen paraules. Va ser el punt d'inflexió; aquest "clic" que mai no sents en el mateix moment, però que després el reconeixes en pensar-hi. Ell va bufar un corrent imperceptible dintre meu i tot va començar a girar. Ara la pluja torrencial no era el que jo temia, ans al contrari, m'espantava la passivitat del meu entorn. Un foc de ràbia començava a cremar-me i res en el meu amagatall no el podia extingir.
Sense gairebé ni pensar el que feia, empès per la necessitat de sentir-me millor, vaig aixecar-me i, corrent, fugint de lles flames, vaig plantar-me sota el cel de color de ciment que avocava un diluvi com mai jo havia vist abans. Les gotes immenses espetegaven sobre meu i al meu voltant. El vapor sibilant pujava capa els núvols i jo cridava de plaer. Les flames morien entre xiscles estremidors i jo... em vaig mullar.
No sóc cap heroi. No ho pretenc. Només ho faig, això que mai abans no havia fet i que mai hagués pensat que faria, perquè no suporto sentir-me malament i sotmetre’m a la impotència.
Idealista? Potser. I què?
Sempre havia tingut una idea clara de què és el que la tècnica permet fer en el camp de l’àudio. Tan segur n’estava que vaig arribar a renegar d’una sèrie de televisió per excés de fantasia tecnològica.
M’agradava el CSI; trobava molt interessant (encara que repetitiu) tot allò de la llum ultraviolada, la recollida d’empremtes, les autòpsies i tot plegat.
Un dia, però, vaig veure com analitzaven el so d’una trucada telefònica. Intentaven descobrir què se sentia i mitjançant un ordinador, seguint les instruccions de l’investigador, anaven triant, D’UN ÚNIC ARXIU DE SO!, ara el so d’un tren, ara el so del mar, ara el so d’unes campanes, ... fins arribar a aïllar una veu de tot l’entorn “ON S’ÉS VIST AIXÒ?” Quin programa pot eliminar / aïllar cadascun dels sons que s’han mesclat en un sol micròfon d’un telèfon?
“Hi ha programes que treuen la veu de les cançons” diu algú.
Sí, és cert, que fent servir un truc molt antic, l’oposició de fase, es poden eliminar els sons centrals d’un enregistrament estereofònic. Però com pot saber un ordinador quines freqüències té el so del tren, el de la campana..., quina part de la massa de ceros i uns es correspon a cada font sonora, quan tot ha entrat pel mateix broc (el micròfon del telèfon). Una cosa així només seria factible si es tractés d’un paisatge sonor artificial creat a partir de múltiples pistes de so, de les quals podem modificar el volum de forma independent, o bé treure aquelles que no ens interessin.
Aquesta inconsistència em va fer incrèdul davant de tot el desplegament tecnològic del CSI. No dic que menteixin en tot, sinó que ara ja no sé què creure i què no del que expliquen.
Ara ja no estic tant segur del que es pot o no es pot fer en l’edició digital de so. Fins fa poc, si algú hagués pretès canviar un acord enregistrat i convertir-lo de major a menor, o transformar un interval de tercera en un de cinquena, li hagués dit que era absolutament impossible ... i m’hagués equivocat.
Un nou programa permet canviar les notes que cantes o els acords tocats amb una guitarra; permet esborrar notes “fantasma” d’una interpretació de piano o corregir aquelles que estiguin fora de lloc o fora de to. SEMBLA IMPOSSIBLE!
Sí, fa molt de temps que es pot millorar l’afinació de la veu o, fins i tot, pujar o baixar el to d’una cançó sense afectar el tempo -Pitch Shifting-. Alguns programes permeten també “quantitzar” (posar a lloc) els tocs d’una pista de percussió. Però mai no hauria dit que es podrien modificar de forma independent les notes d’una pista de piano enregistrada amb un piano de veritat (no un de digital), com si es tractés d’un arxiu MIDI, allargant i escurçant notes, canviant-ne la posició, la alçada tonal, esborrant-les, copiar-les, o fins i tot crear una coral a partir d’una sola veu, i que soni real, és clar.
"Allò que no és possible en teoria,
esdevé possible a la pràctica"
Peter Neubäcker
El 13 de març llegia a La Oreja Digital, la presentació del Direct Note Access davant la incredulitat de molta gent. Més tard, vaig veure un vídeo de SonicState on l'inventor, Peter Neubäcker, feia una presentació del que seria el seu nou producte amb gran sorpresa del públic assistent.
Veient el vídeo explicatiu de Celemony, estic convençut que es tracta d’una autèntica revolució en la producció musical: poder modificar un enregistrament com si es tractés d’una pista MIDI és, simplement, GENIAL!
Ara, un intèrpret patètic com jo, pot grabar una peça de piano i corregir, com feia amb el Cubase, les notes que se m’han escapat, sense que ningú se n’enteri. Bromes a part, el més interessant, no és que ara els músics dolents puguin fer creure que són bons, sinó el poder creatiu que afegeix aquest potent software.
Més enllà, el trencament que suposa aquesta tecnologia fa pensar que en un futur no molt llunyà, seran possibles coses que ara són inimaginables com recuperar la veu d'un actor per fer-li recitar un poema, posar-li accent de català a un discurs del Mariano Rajoy, transcriure la música que imaginem a un ordinador o eliminar, pas a pas, els diferents sons que composen un paisatge sonor de l'enregistrament d'una trucada telefònica, segons la font que els produeix.
Mireu-vos els vídeos del Melodyne i descubrireu la màgia d'aquest programa.
(Segons aquesta notícia d'Hispasonic -gràcies, Francisco-)...
Avui assistim a un fet veritablement insòlit:
Moog Music ha dissenyat una guitarra elèctrica.
Allò insòlit, no és pas que una marca històrica explori altres camps (a més dels sintetitzadors); l’insòlit serà la manera en que es tocarà i sonarà aquesta guitarra.
Friso per llegir literatura sonora. És encantador reproduir mentalment les descripcions dels sons.
En general, el so té un pes poc important en la literatura; i sovint, quan es parla de sons, se'ls adjectiva ben poc, es citen, però no es descriuen.
Us recomano aquest post de la Col·lecció de Moments de la Carme Rosanas. M'agrada el concepte d'esponja esborradora de soroll, que inventa la Carme, com un mecanisme mental per eliminar allò que et destorba del paisatge sonor.