18 de juny 2009

"La pesca del atún"

Aquest és el primer cop a la vida que m'enfronto a l'experiència d'analitzar una pintura. En altres ocasions m'he pogut acostar literàriament als pinzells i els colors, a les motivacions artístiques i a l'anàlisi òptic de la llum, amb obres com la de Tracy Chevalier. Però mai, des de les avorrides classes d'història de l'art, badallant en la penombra mentre passaven diapositives borroses, mai he sentit el plaer d'estudiar una tela amb tanta meticulositat i profunditat.


Malgrat la meva discapacitat visual, alguna cosa han canviat en mi aquest exercici i l'habilitat de la Judith, la guia del MNAC que em va conduir admirablement entre les immenses "visions d'Espanya" de Sorolla. Estic segur que aquesta visita guiada a una exposició pictòrica, que ha estat la primera a la meva vida, no serà la darrera.


La pesca de la tonyina era l'activitat pesquera tradicional d'Ayamonte en arribar les primaveres de la primera meitat del segle XX. Entre abril i juny, els grans peixos entraven al Mediterrani cercant la calidesa de les seves aigües per a fresar. Al setembre, empesos pel llevant, tornaven a l'estret afeblits. Pescadors, conservers i comerciants vivien de la captura d'aquests tímids peixos de llom blau i ventre argentat dels que, com del porc, s'aprofita tot.


Joaquín Sorolla va plasmar aquesta activitat frenètica en una pintura calurosa i de llum enlluernadora. Aquesta obra feta al 1919 va ser la darrera de l'encàrrec acordat amb la Hispanic Society of America (HSA). El treball s'emmarca en un projecta ambiciós que retrataria les pecularitats folclòriques i els costums de les diferents regions espanyoles. Sorolla, interessat més pel folklore i la vida quotidiana, va rebutjar la primera petició d'A. M. Huntington, el fundador de l'HSA, que va ser la d'obtenir una visió político-històrica del país per mostrar-la a la societat nord-americana, desconeixedora de la cultura espanyola. Vuit anys de treball esgotador consumirien la salut del pintor fins a fer-lo emmalaltir en diverses ocasions. En aquest temps, va completar 14 teles de gran format (entre 3 i 5 metres d'alçada i fins a 14 metres d'amplada, en la visió de Castella) que s'exposarien permanentment a la biblioteca de l'HSA a Nova York.


A la imatge hi ha tres grans àrees: al centre, els pescadors arrossegant la captura; a un costat, els mariners amb vestit de gala prop (en la pintura) del vaixell de vapor que ostenta la bandera espanyola; i a l'altre costat, els portuguesos, prop de la seva bandera en un vaixell de vela que hi ha en segon pla. Si seguim l'ordre de profunditat: al davant de tot tenim les tonyines amuntegades al terra que semblen sortir-se de la imatge i el tendal, a la part superior, que fa ombra i acoloreix els reflexos; en el primer pla hi ha els pescadors; després trobem els altres grups: mariners, portuguesos i pescadors sobre els vaixells; més al fons hi ha els vaixells i l'aigua lluent del Guadiana; al fons, la costa portuguesa i el cel gairebé blanc del sud d'Espanya.


Sorolla il·lustra el moment en què, arribats a port, els pescadors de litoral descarreguen tones de tonyines lluents. Ells mateixos, ajudats amb ganxos i ferros, traslladen penosament els grans animals que poden arribar a pesar centenars de quilos cadascun. La llum solar incideix sobre els seus membres destacant l'anatomia dels músculs en màxima tensió. Els homes que arrosseguen la captura apareixen ben inclinats, en plena acció, i el personatge del centre ha estat plasmat amb el braç esquerra desmesuradament llarg per expressar el terrible esforç que està fent. Les seves robes són de treball, amb colors poc vistosos i es mouen descalços, trepitjant els cadàvers i la sang. Entre els que estan treballant, mig amagat, hi ha un home amb un barret que sembla assenyalar la feina pendent; podria tractar-se d'una mena de capatàs.


Aliè al treball que s'esta desenvolupant, hi ha un grup de tres mariners fumant despreocupadament. La seva postura és relaxada, recolzats i possiblement xerrant o fent broma entre ells. En la composició l'artista els situa a tocar dels peixos morts, cosa que en realitat no podria ser, si volguessin assegurar el blanc immaculat dels seus vestits de gala; un blanc Sorolla que reprodueix sobre la roba els reflexos blaus del cel i grogs del tendal, donant aquesta calidesa daurada de la llum mediterrània. Un dels mariners ens mira des del quadre estant, com ha fet el pintor en altres ocasions, d'alguna manera sorprès de la nostra tafaneria.


Al costat oposat es troba el grup dels portuguesos. Aquestes persones participen de l'enrenou que suposava l'arribada dels pesquers. Possiblement devien col·laborar tallant o preparant la captura, o bé es tractava de comerciants que esperaven fer negoci. Les seves robes són més variades i duen barrets o mocadors per protegir-se de la calor. La presencia d'aquest grup, amb el vaixell portuguès i la visió de l'altra riba del Guadiana van ser la concessió adoptada per Sorolla davant l'exigència de Huntington de representar el folklore d'Espanya i Portugal.
L'obra té l'aparença d'una instantània. Capta un moment d'una casualitat fictícia, una acció congelada sobre la tela que, en realitat va trigar dies en preparar. Una mostra del temps transcorregut la veiem en la diferència entre el vermell viu de la sang fresca, allà on han estat escapçades les ganyes de les tonyines, i l'ocre de la sang que trobem al terra, oxidada amb el pas dels dies. En aquesta manera de composar la imatge, i també en l'estudi que fa de la llum i la incidència que té sobre cossos i objectes, veiem l'influència que va tenir la seva pràctica i experiència en el camp de la fotografia. Sorolla va treballar un temps fent retocs fotogràfics per al seu sogre; i més endavant, ell mateix utilitzava la fotografia per treballar sobre les seves obres. Les imatges captades en blanc i negre li permetien analitzar la llum. Després, ell interpretava els matisos de color amb la seva retina privilegiada.


Sorolla es va mostrar especialment curós en la seva darrera "visió d'Espanya". En l'obra veiem com recull la tradició costumista del S. XIX i hi mescla el gust per l'aire lliure, la cerca de la fugacitat, la captació dels efectes de la llum, l'absència de contorns i les petites pinzellades; totes elles, característiques típiques de l'impressionisme, i la llibertat i desencotillament del modernisme.

L'obra del pintor valencià omple la ment de sons i olors que malgrat ens siguin llunyans en el temps, en som molt propers, geogràficament. Resulta encisadora la potència i delicadesa de la llum en la seva representació; o la manera com allunya les fronteres polítiques del treball amb la disposició dels personatges. Tot i amb això, trobo a faltar una major implicació política en els moments crítics que vivia l'Espanya post-imperial de principis del segle. Aquest regionalisme tan folklòric (proper a la literatura de Blasco Ibáñez, per exemple) és el que va originar els "blaveros", valencianistes allunyats del català, que perceben la seva terra com una província espanyola sotmesa al centralisme de Madrid.