Llegint i explorant les meves pròpies motivacions constato que la comunicació, aquesta necessitat de compartir, de transcendir la individualitat, aquest tret que caracteritza la humanitat, és una manera de construir-se un mateix a través de l'emmirallament de les idees que aprehenem de l'entorn i fem nostres per desenvolupar-les. És una gran limitació creure que existim pel sol fet que pensem, més aviat "som" en la mesura en què ens comuniquem. Creixem compartint les preocupacions, les alegries, les experiències...
I com podrem posar en comú i contrastar el nostre ideari —el jo— per dibuixar les afinitats i les diferències amb els altres si no dominem les eines per expressar-nos? Com podem pensar si no sabem formular els nostres pensaments? La llengua no ens cal només per transmetre idees, ens fa falta abans, per forjar-les. Més enllà de la responsabilitat cultural dels comunicadors envers la seva eina de treball, aquesta és la veritable importància que té dominar la llengua i els seus registres.
Dotem-nos d’uns bons fonaments sobre els quals desplegar l’univers del coneixement propi, llavors no tindrem dificultats a l’hora d’afinar la manera més apropiada per què “els altres” visquin els nostres missatges, tan si es tracta de triar les paraules per anunciar la mort d’un pacient als seus familiars, com si tenim a les nostres mans la responsabilitat d’informar la població dels darrers esdeveniments polítics o pretenem construir una obra on hi plasmem la nostra ànima.
