13 de desembre 2007

Stockhausen

Sempre m’ha costat d’entendre els grans genis revolucionaris. Potser la meva ment no és gaire oberta, però a mi no em diu res, res del que he escoltat d’aquest home.

Fa una setmana va morir un personatge capaç d’inspirar la Bjork, els Beatles, Craftwerk o el Franco Batiatto...

Uf!

Jutgeu vosaltres mateixos:

27 de novembre 2007

Korg KAOSSILATOR

El furor que causa la música electrònica, sumat a l’objectiu de la indústria d’acostar la “creació musical” a tothom, duen la tecnologia a uns extrems ben particulars.

Korg KAOSSILATOR, és el nom de la criatura. Si no és el sintetitzador autònom més petit del món, s’hi acosta. Tan petit com el seu germà KAOS PAD. Fa 106x129x29mm i, sense les quatre piles AA, pesa només 154g, però sona com qualsevol Korg.

Ells, els de Korg, diuen:

Este innovador instrumento musical es apto para ser tocado por cualquier persona sin conocimientos musicales previos.

Això, que no acaba de ser veritat, crec que rebaixaria aquest gadget realment innovador a la categoria de CasioTone. Sona molt millor que els ja mítics miniteclats de Casio amb els que alguns hem passat llargues tardes de diumenge, provant de fer sonar alguna melodia agradable en aquella capça de sons.

Més que un "sintetizador por frases", com el qualifica Korg, es podria dir que és un orgue per frases. Disposes de 100 sons preprogramats que no pots modificar com en els sintetitzadors convencionals.

Podeu observar les capacitats d’aquest nan musical en el següent vídeo.

I en aquest, queda demostrat que “qualsevol persona sense coneixements musicals previs” no pot tocar aquest “innovador instrument musical”, si més no, obtenint resultats mínimament agradables a l’oïda.

Suposo que amb entrenament, deu ser possible tocar una melodia decent. A mi em fa pensar vagament en el Theremin. Us en recordeu? Aquest és una mica més portàtil i avançat tecnològicament. Pots fer tocar percussió, trompetes, flautes, però encara no he sentit ningú capaç de fer això:

És o no captivador aquest so del “fantasma de la tele”? A més, tot i que l’acompanyament és força fluixet (i no parlo de volum) el Clar de Lluna de Debussy, és una peça que inspira tota la màgia que desprèn aquest instrument d’aire. Quin curiós vall de mans per fer sonar aquesta antigalla dels anys trenta, el primer instrument elèctric.

24 de novembre 2007

Música atzarosa?

Pot un ésser sense sentiments escriure un conte?

Tres ratlles dalt del cel.
El foc s’extingia mentre els ocells, encerclant la ment, es desfeien en el got d’aigua.
L’única certesa d’aquesta vida era la claror que il·luminava el crepuscle roig.
I a la fi, sense avisar ningú, els arbres van quedar estesos i la llum es va esvair del món.

Ostres, sembla bonic i tot.

Per més que li posem unes regles sintàctiques, i que demanem a un ordinador que ajunti paraules d’una semàntica relacionada, quin sentit tindrà el text resultat?

La música de l’atzar

Potser algú podria trobar-li sentit; una revelació en la forma del pòsit del te. Però què vol expressar algú que no té consciència ni de què està fent?

Aquesta és la impressió que fa Wolfram Tones. Un experiment músico-matemàtic basat en l’aclamada teoria de Wolfram “A new kind of science” per crear una “New kind of music”.

Podeu comprovar vosaltres mateixos quins resultats es poden obtenir d’aquests universos computacionals que, segons diuen, poden revolucionar la ciència i l’art.

N’hi ha per tant?

20 de novembre 2007

letters, words and poetry

Com escolteu la música?

Una bona cançó és capaç de conduir-te, més enllà de la lletra, i provocar-te sensacions, de vegades indescriptibles.

És clar, que si et dediques a l’art de teixir paraules, pot ser siguis capaç de descriure allò indescriptible.

Aquesta és l’entrada del bloc de Sigorgik, on parla del tema Snow dels Red Hot Chili Peppers. No coincideixo amb aquesta visió, però m’agrada.

(Hey oh) RedHotChiliePeppers

Tot comença amb una guitarra divertida, la
princesa juganera.
8 segons i arriben els timbals, al mig apareix el
baix.
El rei. L'esperit de la cançó.

One
One two three
One
One two
three
Come to decide... to the sea to the sky... all my life to sacrifice...
once more time to decide on...

El ritme que va i ve dibuixa onades. Tanco
els ulls i em penetra les puntes dels dits, les plantes dels peus.

One
One two three
OneOne two
three

Ara entra el teclat. El baix des del darrera
vigila i marca. És l'esperit. Unifica els sons. I no puc escoltar la veu, ni els
timbals, ni la princesa. Hi ha violins? Sembla un minuet on tota la cort
d'instruments ballen aparellats, desaparellats, en rotllana. S'ajunten es
separen corren s'aturen. I el baix. Tremend. Contundent. Unifica.

One
One two three
One two
One two
two
Hey oh, listen what I say… to decide on… I need to look inside… Hey oh…
to sacrifice… the more I like to let it go… and it’s so white as snow… and
there’s nowhere to go…

Els cops de corda s'enlenteixen.
S'acceleren. Ara arriba el moment àlgid. Tanco els ulls i el ritme em transporta
per una autopista recta infinita. Travesso el paisatge a la velocitat de la
llum.
Desperto.

Algú em pot dir com aquest instrument, amb només 4 cordes gruixudes i dures sense cap mena d'elegància amb sons tant foscos, s'erigeix enmig de la cançó i s'autoproclama l'ànima? Algú em pot dir com s'ho fa per a desbordar tanta i tanta sensualitat?

Aquí teniu el vídeo per poder seguir.

Sigorgik, fas moltes preguntes.

En aquest tema, el baix té un so particularment profund; és clar que tractant-se del Flea, encara trobo que no acaba de fer el seu paper. Recordo que en l’època del “””givirrowey naa”””, va dir més o menys, que ell tocava el baix com si cada nota fos l’última que havia de tocar. No sé si es pot ser realment tant entregat; quin esgotament!

Gràcies per la cançó.

16 anys

Fa uns anys, el Joan Vinyals i el Cece Gianotti, van donar-me una bona sorpresa. Es tractava de la recuperació d’un gran tema: 16 anys.

Al llarg de la vida hi ha moments, paisatges, persones o, el que avui m’ocupa, cançons que queden impreses en la memòria de manera especial. Potser hi ha un motiu en el fet en sí mateix, però sovint són tan sols les circumstàncies. Una casa on vas passar unes vacances inoblidables, una ciutat on has viscut un enamorament d’estiu, ...

Aquesta cançó té, per a mi, aquest regust de dolç record. No crec que musicalment sigui excepcional, però sí entranyable, amb una melodia suau està acompanyada d’una gran lletra. El poema parla de la sensació del primer petó i fa servir dues comparacions que sempre he cregut molt ben trobades i que m’han tocat de ben a prop. Diu:

Com un estranger feliç
passejant per llocs que mai no ha vist...

Escoltar això en el moment de fer els primer viatges per aprendre idiomes em feia sentir plenament identificat amb aquest embadaliment, amb el pessigolleig del que és nou i desconegut.

També deia:

Com un instrument tocat
amb la màgia estranya del que en sap...

Quan sento això em recordo de les tardes que passàvem a CMB, la botiga d’instruments musicals. I, més concretament, em ve a la memòria el Manel, fent slap amb un baix elèctric mentre a mi se m’instal·lava un somriure als llavis, que no podia retirar per més que volgués. Allò era màgia, per a mi. És clar que vist de lluny, potser no era res de l’altre món, però jo ho trobava espectacular en aquells moments.

No és per recolzar-s’hi, però de tant en tant entra bé una píndola de nostàlgia.

Fa poc, el Xavi em va dir que es reeditava el disc de Bocanegra, Bocanegra U. Quina sorpresa! Aquest, i el Papi are you OK? del Joan Bibiloni, són dos dels què recordo més interessants dels soul català amb interferències anglosaxones.

Bocanegra és el grup que va composar 16 anys, ja en fa més de vint. Amb aquesta banda va tocar el Joan Vinyals, i suposo que va ser el responsable de versionar aquesta cançó.

Ja me n’havia oblidat, però avui he trobat aquest post del bloc del Donat Putx, que descriu a la perfecció l’estil de Bocanegra i amb el qual em sento plenament identificat.

14 de novembre 2007

Resistència de l'SM58

Suposo que aquesta mena de tests, es deuen fer amb molts aparells: és clar que d'una manera més professional.

Aquest és molt gràfic:


És o no, el Shure, el millor micròfon per suportar la moguda dels concerts?

12 de novembre 2007

Cotxes híbrids massa silenciosos?

(New Scientist Technology Blog - Tom Simonite, online technology reporter) 04/10/07

Ho heu sentit? Suposo que no. És un cotxe híbrid esmunyint-se per entre el tràfic amb el seu motor silenciós. I si no hi veiéssiu, podria atropellar-te, fins i tot abans que sabéssiu ni que existeix.

Deixant de banda el problema de les emissions, els cotxes híbrids i elèctrics poden ser un veritable perill per als vianants. Són tan silenciosos que no se senten venir. I, si amés ets discapacitat visual, això és un veritable perill.

Aquest és el motiu pel qual la Federació Nacional de Cecs dels EEUU (NFB), demana que s’estableixi un mínim estàndard de soroll. L'Association of International Auto Manufacturers i la Society of Automotive Engineers, estan revisant aquesta idea.

Un mínim estàndard de soroll sembla una bona idea, però quin soroll haurien de fer?

No cal que sigui fort, però sí que els diferenciï. Un so de motor de cotxe seria prou efectiu, ja que la gent podria reaccionar apropiadament sense necessitat de pensar-s’ho dues vegades.

Però també podem acostumar-nos a un so nou. Què tal un zumzeig elèctric futurista, com el que faria un cotxe flotant en una pel·lícula de ciència ficció? Potser hauria de ser quelcom totalment nou. Un col·lega diu que haurien de sonar com les vespes (els insectes); un clar senyal per sortir del mig.

Una altra possibilitat seria crear un so únic per als híbrids; un so que expressés la seva naturalesa respectuosa, la baixa emissió de carboni i la seva tecnologia punta, tot en un. En Brian Eno potser podria ajudar, després de dissenyar aquest so tan inconfusible del Windows 95.

Potser hauria de ser al gust de l’usuari. Els híbrids podrien venir amb una selecció limitada de “car tones” ;-) , amb la possibilitat de descarregar-ne de nous.

Algun dia faré la meva versió de com hauria de sonar un d'aquests híbrids.

10 de novembre 2007

Living in the dark

M'agraden els curts. M'agrada l'animació i aquest, toca amb molta sensibilitat un tema que m'és molt proper. M'encantaria haver dissenyat el so. M'agradaria poder-lo traduir perquè tothom d'aquí l'entengués.

09 de novembre 2007

Visual i intuïtiu, un nou pas en la música electrònica

La manera en què interactuem amb els instruments musicals és crucial a l’hora d’interpretar o composar amb les mans i no només amb el cervell.

Algú de fa només 50 anys, segurament no entendria aquesta afirmació. O, potser, no amb el sentit al que jo vull referir-me.

No es tracta de la innovació que en el seu moment va suposar tocar directament les cordes d’un piano o utilitzar la guitarra com un instrument de percussió. El meu pensament està més en la línia de la revolució que per a la música han suposat els instruments electrònics i, particularment, l’ordinador. No només perquè han acostat a tots els públics la possibilitat de composar, enregistrar i distribuir música, sinó perquè han ofert noves maneres d’interactuar amb el so que acaba esdevenint música. Sintetitzadors, samplers, MIDI, processadors de so, són instruments que, per sí sols no tindran cap valor, però en mans expertes obren un amplíssim ventall de possibilitats musicals impossibles d’imaginar fins la seva aparició.

El què primer van ser només dígits, botons i potenciòmetres, ha anat evolucionant per ser més intuïtiu, per arribar a la interfície que us vull mostrar.

La reacTable

Fa uns mesos es podia llegir a la premsa notícies relacionades amb aquest dispositiu dissenyat en el MTG de la Pompeu Fabra (els mateixos del FreeSound Project). El reclam era que la cantant Bjork, había encarregat un d'aquests "instruments" als seus creadors, per a la seva gira.

reactable (basic demo #1)
- basic synthesis objects
- sampler & metronome
- sequencer & harmonizer

És o no interessant? Tot i amb això, trobo que és exagerat dir-ne "instrument". Per a mi, es tracta """només""" d'una interfície. I dic """només""" sense cap ànim de menyspreu. Els sons no són nous, els conceptes de síntesi tampoc, el que és nou i revolucionari és la interfície, la manera d’interactuar amb l’instrument, i això és el que brinda tantíssimes possibilitats a aquest disseny.

reactable (basic demo #2)
- panning & feedback
- radar trigger
- line-in & voice control

El què la fa veritablement intuïtiva és aquesta interacció immediata, tangible i visible amb el so. Els events succeeixen perquè poses objectes o els mous, i el so, figura representat gràficament a la taula.

Bjork-Pluto @ Glastonbury,2007

La Bjork és realment amant de l’experimentació i ja li va bé tot el que suposi innovació. En aquest vídeo, però, queda demostrat que la reacTable no només permet interactuar amb el so, sinó que planteja una estètica pròpia. Les seves imatges suposen un element més de l’espectacle.

Això sí, la orientació, és eminentment cap a la música electrònica. Si busqueu al YouTube, a més del que os he mostrat, hi ha molta història de música electrònica.
Personalment, m’agradaria saber quina dificultat té la programació d’objectes, quina flexibilitat té l’arquitectura, si la resposta de la interfície és ràpida o no; i la més important: què se sent tocant-la?

07 de novembre 2007

La música del Sol

Segons explica un article de divulgació de la BBC, sembla que el sol, el nostre vell conegut sol, es dedica a la música còsmica.

Quina música més trista i solitària deu ser, amb notes que duren una hora, i que deuen sonar com un orgue o com una flauta. És clar, per a un gegant com ell, tot té un altre ritme, una altra dimensió.

Com m’agradaria poder sentir aquesta interpretació.

06 de novembre 2007

Field Recording

No és gens fàcil fer grabacions de camp si no es preparen una mica les coses. Convé tenir en compte:

  • Saber què és el que anem a enregistrar.
  • Preparar i revisar tot el material amb anterioritat.
  • Localitzar el millor lloc per disposar els micròfons.
  • Mirar d’evitar al màxim les interferències.
  • Poder fer proves d’enregistrament per controlar volums i resultats.
  • Duplicar i assegurar els enregistraments per evitar pèrdues involuntàries.

Ah, però no sempre es pot tenir tot previst. El millor és poder dedicar-se en exclusiva a la tasca d’enregistrar, però si ens buscar la instantània, no sempre es pot parar prou atenció a l’enregistrament.

Aquí teniu un dels exemples:


planes.wav

Es tracta d’un enregistrament fet amb la MicroTrack d’M-Audio, el 30 de setembre de 2007, durant la festa de l’aire. Jo em trobava al parc de Diagonal Mar, amb la família i, en aquest cas:

  • No sé quins son els avions que estic enregistrant.
  • No he trobat la millor localització per evitar els sorolls del parc.
  • No he pogut fer una prova per saber com entrava el so, de manera que l’enregistrament ha quedat distorsionat per no haver atenuat l’entrada.

Tot i amb això, m’agrada la profunditat dels greus, l’estridència dels motors, la densitat sonora deguda als corrents d’aire que modulen el so dels motors, com si es trobessin en una batedora.

Us recordo, que si voleu sentir el so amb més qualitat, heu de registrar-vos a FreeSound. Si no, el que sentireu és una versió comprimida de molt pitjor qualitat que la que jo he pujat al servidor.

29 d’octubre 2007

Com sona "El Orfanato"

Quina sorpresa vaig tenir anant a veure El Orfanato. Sorpresa positiva, i tant!

M'haureu de perdonar un prejudici que m'ha perseguit durant molts anys i que, encara ara, continua afectant-me des d'algun racó foscament irracional del subconscient. És un prejudici contra les creacions de caràcter comercial/cultural fetes al nostre estat. Afecta sobretot a la música i al cinema, mentre amb la literatura l'efecte —o afecte— és l'oposat. Gairebé sempre he tingut la impressió que allò que es fa fora de les nostres fronteres és de millor qualitat que no la producció autòctona. En general, i fins fa poc, això es referia més als equips utilitzats i a l'experiència dels professionals o tècnics que no pas a la capacitat creativa dels artistes. El Orfanato forma part del conjunt de pel·lícules que jo triaria per demostrar que aquest prejudici ara ja no té sentit.

Jo no tinc ni els coneixements ni el criteri mínimament necessaris per fer una crítica d'una pel·lícula, però permeteu-me la gosadia d'opinar sobre l'àudio. Més enllà de la qualitat interpretativa dels artistes (la Belén Rueda em sembla molt creïble en el seu paper de mare preocupada), més enllà de l'argument (a mi em queden una mica lluny les històries sobre esperits i fantasmes; i, posats a triar sobre ficció paranormal, m'estimo més El Sexto Sentido o Los Otros), més ennlà de la qualitat de la fotografia, per exemple, m'interessa posar de relleu la sorprenent elaboració de les pistes de so d'El Orfanato.

Quiero decir por ejemplo que el sonido y la música no es en plan TINONINONINO CHIIIIIIIINNNN!!! sino que está perfectamente elegida para que sea un complemento narrativo y no lo contrario.
Veure més!

No res a dir de la correctíssima banda sonora, que està posada just on ha de ser i que passarà als arxius sense pena ni glòria. En canvi, el treballat disseny sonor crec que és digne de ser considerat per la seva qualitat. És un element primordial en el desenvolupament de la història; sobre tot, perquè deixa sentir aquelles coses que el director no vol mostrar explícitament. Mai no havia vist cap pel·lícula espanyola amb uns efectes de so tan ben treballats. I no és pas que siguin espectaculars; no criden l'atenció per això, sinó per la nitidesa dels metalls, per la profunditat dels sons nocturns a la casa, per les transicions entre escenes, pels plans diferenciats dels sons, els ambients, etc. Es podria dir que el conjunt de sons que acompanyen una pel·lícula formen una composició sense partitura; i en aquest cas es tracta d'una peça mestra del gènere.

He cercat a Internet la persona que hauria de felicitar. No n'he pogut treure l'aigua clara, però la possibilitat més versemblant és: Xavier Mas Sardà.

Estaria molt bé poder il·lustrar aquestes explicacions, però encara que trobés algun fragment per Internet, no demostraria ni una ínfima part de l'efecte que té el so a través del sistema acústic d'una sala de cinema.

Veient aquesta pel·lícula em sentia molest i destorbat pel soroll que jo mateix feia menjant crispetes. Sí, en aquest avorrit panorama cinematogràfic, jo sóc dels que, discretament, mengen crispetes per no adormir-me durant l'exhibició i per mantenir els "pobres" exhibidors —espero que CINESA m'ho agraeixi—. Però si haig de continuar amb la meva carrera de crític, m'hauré de lliurar d'aquest vici "tan ordinari i poc respectuós" per fer-me de la lliga dels llepafils anticrispetaires.

Un altre punt a favor, pel que fa als efectes de so, és que, lluny del que és habitual en el cinema americà —en el sentit ampli, referit a l'estil i no a la procedència—, tan carregat de sons ficticis que recolzen els moviments de càmera o l'activitat insonora de pantalles o ordinadors, lluny d'això, el dissenyador ha racionalitzat l'ús d'aquests recursos per donar més realitat a l'ambient.

Arribats a aquest punt, sí que voldria fer una petita crítica: en el moment en què la mèdium es prepara, concentrant-se en una habitació del pis superior, és bombardejada amb un llum estroboscòpic, a l'hora que un "tic, tic, tic..." repetitiu l'acompanya. El problema rau en què aquests signes que, suposadament, responen a un mateix mecanisme, no tenen el mateix tempo —el so va el doble de ràpid que la llum, potser—. És possible que algú pensi que són bajanades.

Estic segur que a la majoria no només no li importen aquests detalls, sinó que li passen totalment desapercebuts. A mi em fan perdre la concentració.

Hi ha altres detalls en els convencionalismes de la sonorització de les pel·lícules que m'agradaria comentar, però que deixaré per més endavant, per no deslluir el comentari sobre aquesta pel·lícula amb crítiques al llenguatge cinematogràfic acceptat per la majoria.

Per si no ha quedat prou clar, us recomano fervorosament que aneu a veure El Orfanato. Ja em direu què us n'ha semblat.

28 d’octubre 2007

Sonografies i paisatges sonors

En l’àmbit de la tecnologia i el so, una de les activitats que més m’atrau és l’enregistrament de camp.

M’agrada captar ambients sonors quan viatjo; enregistrar la pluja, el mar, un castell de focs... Després, escoltant aquests paisatges sonors, pots transportar-te als llocs visitats abans o pots fer que altres persones captin un ambient que no han viscut mai.

Aquestes sonografies ofereixen un atractiu especial: tancant els ulls, pots imaginar-te allò que sents, posar-li colors i llum, rostres a les veus, moviment als sons... D’alguna manera, és com quan llegeixes un llibre; la teva imaginació hi té un paper molt actiu. Els enregistraments d’àudio, que a mi m’agrada anomenar paisatges sonors o sonografies, estan a mig camí entre el text que fomenta la imaginació i el vídeo explícit. Té un punt de poètic i de misteriós; un encant especial.

Fins ara, els meus assajos en aquest camp no han estat gens sistemàtics, però he descobert un lloc a Internet que reuneix molt bones condicions per allotjar els meus experiments en aque3sta àrea. La organització del projecte, convida a catalogar molt bé els enregistraments que es comparteixen amb la comunitat. Aquest lloc està dirigit per la UPF i el cert és que pinta molt bé.

Per cert, si voleu escoltar les meves dues primeres contribucions podeu fer-ho aquí.

Enregistrament del Tram.
Enregistrament d'un avió.

Això sí, si no us registreu a la pàgina, només podreu sentir-ne la versió comprimida, que perd moltíssim.

Ben aviat aniré introduint més enregistraments, i espero les vostres opinions.

22 d’octubre 2007

H4 SuperMINI d’Holophone: capturant el pensament de Less Paul

DMN Newswire--2007-10-15-- (article original)
Va ser un dels primers en experimentar amb l’enregistrament multi-pista i va desenvolupar la taula de mescles analògica i la guitarra elèctrica. Les Paul ha revolucionat el món de l’àudio. Els coneixements d’aquest gegant de la indústria han estat capturats durant la convenció de l’AES d’enguany amb l’H4 SuperMINI d’Holophone, el primer micròfon surround que pot anar muntat en una càmera.

La primera d’una sèrie d’entrevistes per al futur documental Adventures in the History of Audio, ha portat a Les Paul i al director del documental, Frank Serafine, un destacat dissenyador de so, a l’estand de Holophone a l’AES 2007, per parlar sobre la contribució de Paul a la indústria de l’àudio i sobre el futur de l’enregistrament de so. Adventures in the History of Audio, fa una crònica des dels inicis de l’enregistrament de so a la segona guerra mundial, fins al present, a través d’entrevistes amb fabricants i inventors. Serafine va enregistrar tota l’entrevista en 5.1, amb l’H4 SuperMINI i una càmera Sony HDV-V1. Per capturar el diàleg, Serafine va fer servir un micròfon de canó connectat a l’entrada de micròfon (XLR) del canal central auxiliar.

“Vaig pensar que el més adequat seria enregistrar algú que ha tingut tanta influència en la grabació d’àudio fent servir tecnologia d’última generació”, explica Frank Serafine. “L’H4 SuperMINI m’ha permès, amb un muntatge ràpid, obtenir un entregistrament acurat. Tinc previst de fers servir l’H4 SuperMINI en futures entrevistes per aquest documental”.

11 d’octubre 2007

Amor a primera sentida

Pràcticament, no és del tot cert, però m’agrada pensar que m’he enamorat a primera vista —o a primera sentida— d’una dona excepcional. Dic que, de fet, no és cert que sigui a primera vista, perquè me la van presentar ja fa prop d’un any i no en vaig fer cap cas. Suposo que qui me la va presentar no era cap referència per a mi (algun dia posaré la seva versió de Forgive me). Així, va romandre en una neurona soterrada en la meva memòria.

Fa prop de mig any, però, la vaig redescobrir: la KT Tunstall. Primer va ser una cançó a l’iCatFM; després la preceptiva cerca a youtube; aquí vaig anar coneixent-la, vídeo a vídeo, cançó a cançó...

  • Another place to fall: fosca, decidida, amb una lletra que castiga sense pietat algun cabró, i amb una tornada que té regust d’Oasis.
  • Other side of the world: malenconiosa, de refredament passional, però càlida en la melodia i l’harmonia.
  • Suddenly I see: més mogodeta, brillant, amb uns cors un tant infantils; segurament la més coneguda d’ella, fins fa poc.
  • I la que em va trastocar: Black horse in a cherry tree: la cançó no és de les que més m’agraden, amb aquest deix de rythm’n blues, però en el vídeo de l’actuació al Later with Jools Holland (una mena d’Àngel Casas Show) desplega les seves capacitats interpretatives y tecnològiques.


Que ningú no malinterpreti el que diré. Crec que no parlo de forma masclista ni considero el sexe femení inferior si dic que no és habitual trobar dones que manipulin amb tant d’encert estris tecnològics. És un fet: en general, a les dones els agrada menys la tecnologia que no als homes, i no entro en els perquès.

Si a aquesta habilitat amb el “wee bastar” (el “capullín” o el “cabronet”, com em proposa la Míriam que tradueixi el nom afectuós que la KT Tunstall dóna a l’AKAI E2 Headrush, un pedal per fer loops); si hi sumem que canta força bé, s’acompanya perfectament amb la guitarra, composa les seves cançons, i és capaç de preparar-se una actuació com aquesta només en 24h; si, a més a més les cançons que composa encaixen en els meus desitjos i necessitats músico-emocionals, les harmonies entren directes al plexe solar, les melodies, senzilles i captivadores, s’instalen dintre meu com allò que coneixes de tota la vida; si ho sumo tot plegat, m’adono que em trobo davant d’una dona fantàstica i excepcional.

M’atrau, també, que no sigui una icona sexual. Sense ser lletja, no té una bellesa enlluernadora, ni apareix sovint lluint pit o cuixa (algun cop sí), però té un encant en el somriure, una cara rodona que fa ganes de prémer carinyosament. Les botes, els colors foscos, la cara seriosa que sovint posa a les fotos la fan semblar més dura del que s'entreveu quan canta, mig en una altra dimensió, les cançons més suaus.

Només li faltava treure un disc nou!!! A veure si passa per Barcelona.

30 de setembre 2007

La coral més gran d’Europa de Gospel

Patir dues decepcions en dos dies comença a semblar-me preocupant. Estic segur que no sóc víctima de cap càstig diví, però últimament això de trobar activitats de lleure interessants s’està posant força difícil.

El cas d’ahir divendres, però, va ser molt diferent de la decepció per l’aigualit concert de Police. Vull aclarir que no em sap greu haver anat a veure’ls, estic content d’haver-los sentit tocar en directe; llàstima que hagi estat un concert tan fluixet.

El meu germà va proposar-me, fa tres dies, anar a veure una mena de concert participatiu de gospel. FANTÀSTIC! vaig pensar, i vaig posar-me a reunir un grupet de gent que pogués estar-hi interessada. Segons el web de l’ajuntament de Barcelona, l’acte començava a les 21:30h era d’entrada lliure i, segons copio de la mateixa web:

La gran coral és una convocatòria per participar-hi.Arribats a la parròquia de Sant Ferran, a l’hora assenyalada, no vam veure ni sentir cap indicació de la celebració esperada. Alertada pel nostre xivarri, una noia jove que parlava un castellà amb accent estranger, en principi, però que posteriorment ens va sorprendre amb un sensual català de ses illes, va explicar-nos amb prou paciència les condicions que especificaven els dirigents de l’event per poder-hi participar:
  • La primera era que qui entrés havia de ser per cantar. “Aquí no es pot venir només a escoltar”. Llàstima! hi havia qui no pensava cantar.
  • La segona feia referència a la distribució de veus: cada persona, segons si cantava com una soprano, un tenor o un baix, s’havia de situar a la seva secció del cor. Uiuiui! Separats i sense poder comentar la jugada?
  • La tercera era que, tot i que tothom és lliure d’entrar o abandonar la coral en qualsevol moment, qui creués aquella porta ho havia de fer amb la intenció de repetir-ho cada divendres. Mmmm! Què interessant, però potser no per a tothom...
  • En darrer lloc, tots són molt puntuals i la trobada s’inicia a les nou, i no pas a dos quarts de deu. Ep! Això no és el que deia la web de l'Hereu!

Després d’aquesta pluja de raons prou entenimentades i també lloables, a més de comprensibles, el nostre grup d’espectadors frustrats va girar cua. Hi havia que de bon principi ja havia anunciat que de cap manera cantaria, qui no sabia cantar ni afinar, qui tenia la saníssima intenció de tornar el divendres que ve, però que en aquell moment no volia desmembrar l’efímer grup de lleure i també, qui no podia suportar la presencia de cert individu, petit i negre, que corria, sense objectiu aparent, per l’entrada de l’església inconscient de la fòbia que causava en algunes humanes femenines.

Entre poc i massa. L'oci de lowcost té els seus riscs, però a l'article anterior queda demostrat que gastar-te els quartos tampoc de valent tampoc no et garanteix l'èxit.

Jo sóc dels que pensa tornar. De manera que, salvant la primera decepció, espero que això es converteixi en una gran descoberta.

28 de setembre 2007

Stewart Copeland, un que em recorda l'Sting i un nen provant una guitarra

Ahir havia de ser una nit màgica, un viatge a un passat que gairebé no vaig viure; però, tret d’un parell de moments en els que les ganes del públic, els jocs de llums, la potència del so i algun solo de guitarra (com el de Voices inside my head) o algun “ieeeoo” corejat van fer despertar les glàndules suprarrenals, la nit va ser prou insípida com per fer-te dubtar de la idoneïtat d’invertir 120€ en una activitat de lleure.


El titular és manllevat del Sergi, un bon amic, que amb el seu humor “àcid” ha definit concisament l’actitud dels “Poliços” a l’escenari. Stewart Copeland és, de llarg, el que es manté més en forma, tivant les cordes des del darrere. Sting va estar correcte: no gaire efusiu i un tant estàtic. El pitjor de tots va ser l’Andy Sumers, que, tret d’algun solo, no feia més que soroll. El so de la seva guitarra estava tan processat que les harmonies eren núvols tempestuosos. Un dels desenganys que vaig patir, va ser la seva incapacitat per tocar com cal el solo de So Lonely.




M’esperava molta més màgia, més ganxo... No n’hi ha prou amb tocar els hits que tot el públic s’estava cantant a sobre. El trio va mantenir les formes amb els clàssics de la primera època (Message I ABtle, Walking on the Moon, Hole in My Life, Can't Stand Losing You, De Do Do Do, De Da Da Da...), però van fer autèntiques destrosses; la pitjor de totes va ser la inaguantable interpretació de Wrapped Around Your Finger, un tema que li anava tan gran a la banda que, si no fos per la bona voluntat i el gran record dels atònits espectadors, hauria rebut una gran xiulada. Hi faltava l’arranjament de teclats que dona vida a la versió del disc; sense ell va quedar completament coixa.

Aquesta experiència, sumada al deficient so del concert, em fa replantejar-me la decisió que vaig prendre fa uns cinc anys, després del concert de presentació del Reptile, de l’Eric Clapton: NO TORNAR A TRAPITJAR UN PALAU D’ESPORTS per veure un concert. Què petites són les grans estrelles, com n’estan d’inflats en les megapantalles. Quin sentit té anar a veure un concert de formigues que t’arriba a les orelles tot distorsionat, brut i difícil, per tant, d’entendre? Posem-hi, a més, que a l’escenari gairebé ningú no es mou i que tot l’atractiu ha de recaure en la interpretació i els jocs de llums...

Em sento estafat. Vaig obeir l’impuls d’última hora de comprar una entrada per anar a veure l’Sting amb Police. Vaig adquirir una bona localitat, i esperava presenciar el que algun diari qualifica AVUI de “el concert de l’any”. Em revelava, assegut al meu seient de la setena fila, contra el mal gust interpretatiu que els tres idolatrats músics m’imposaven, de manera que vaig fer la meva baga personal calçant-me, durant uns segons, els meus Senheiser CX 400 amb adaptadors de silicona per aïllar-te del “soroll” exterior i escoltant la KT Tunstall... Quin descans! Quin alleujament! Ja veig que voler viatjar en el temps és un gran error.