Quina sorpresa vaig tenir anant a veure El Orfanato. Sorpresa positiva, i tant!
M'haureu de perdonar un prejudici que m'ha perseguit durant molts anys i que, encara ara, continua afectant-me des d'algun racó foscament irracional del subconscient. És un prejudici contra les creacions de caràcter comercial/cultural fetes al nostre estat. Afecta sobretot a la música i al cinema, mentre amb la literatura l'efecte —o afecte— és l'oposat. Gairebé sempre he tingut la impressió que allò que es fa fora de les nostres fronteres és de millor qualitat que no la producció autòctona. En general, i fins fa poc, això es referia més als equips utilitzats i a l'experiència dels professionals o tècnics que no pas a la capacitat creativa dels artistes. El Orfanato forma part del conjunt de pel·lícules que jo triaria per demostrar que aquest prejudici ara ja no té sentit.
Jo no tinc ni els coneixements ni el criteri mínimament necessaris per fer una crítica d'una pel·lícula, però permeteu-me la gosadia d'opinar sobre l'àudio. Més enllà de la qualitat interpretativa dels artistes (la Belén Rueda em sembla molt creïble en el seu paper de mare preocupada), més enllà de l'argument (a mi em queden una mica lluny les històries sobre esperits i fantasmes; i, posats a triar sobre ficció paranormal, m'estimo més El Sexto Sentido o Los Otros), més ennlà de la qualitat de la fotografia, per exemple, m'interessa posar de relleu la sorprenent elaboració de les pistes de so d'El Orfanato.
Quiero decir por ejemplo que el sonido y la música no es en plan TINONINONINO CHIIIIIIIINNNN!!! sino que está perfectamente elegida para que sea un complemento narrativo y no lo contrario.
Veure més!
No res a dir de la correctíssima banda sonora, que està posada just on ha de ser i que passarà als arxius sense pena ni glòria. En canvi, el treballat disseny sonor crec que és digne de ser considerat per la seva qualitat. És un element primordial en el desenvolupament de la història; sobre tot, perquè deixa sentir aquelles coses que el director no vol mostrar explícitament. Mai no havia vist cap pel·lícula espanyola amb uns efectes de so tan ben treballats. I no és pas que siguin espectaculars; no criden l'atenció per això, sinó per la nitidesa dels metalls, per la profunditat dels sons nocturns a la casa, per les transicions entre escenes, pels plans diferenciats dels sons, els ambients, etc. Es podria dir que el conjunt de sons que acompanyen una pel·lícula formen una composició sense partitura; i en aquest cas es tracta d'una peça mestra del gènere.
He cercat a Internet la persona que hauria de felicitar. No n'he pogut treure l'aigua clara, però la possibilitat més versemblant és: Xavier Mas Sardà.
Estaria molt bé poder il·lustrar aquestes explicacions, però encara que trobés algun fragment per Internet, no demostraria ni una ínfima part de l'efecte que té el so a través del sistema acústic d'una sala de cinema.
Veient aquesta pel·lícula em sentia molest i destorbat pel soroll que jo mateix feia menjant crispetes. Sí, en aquest avorrit panorama cinematogràfic, jo sóc dels que, discretament, mengen crispetes per no adormir-me durant l'exhibició i per mantenir els "pobres" exhibidors —espero que CINESA m'ho agraeixi—. Però si haig de continuar amb la meva carrera de crític, m'hauré de lliurar d'aquest vici "tan ordinari i poc respectuós" per fer-me de la lliga dels llepafils anticrispetaires.
Un altre punt a favor, pel que fa als efectes de so, és que, lluny del que és habitual en el cinema americà —en el sentit ampli, referit a l'estil i no a la procedència—, tan carregat de sons ficticis que recolzen els moviments de càmera o l'activitat insonora de pantalles o ordinadors, lluny d'això, el dissenyador ha racionalitzat l'ús d'aquests recursos per donar més realitat a l'ambient.
Arribats a aquest punt, sí que voldria fer una petita crítica: en el moment en què la mèdium es prepara, concentrant-se en una habitació del pis superior, és bombardejada amb un llum estroboscòpic, a l'hora que un "tic, tic, tic..." repetitiu l'acompanya. El problema rau en què aquests signes que, suposadament, responen a un mateix mecanisme, no tenen el mateix tempo —el so va el doble de ràpid que la llum, potser—. És possible que algú pensi que són bajanades.
Estic segur que a la majoria no només no li importen aquests detalls, sinó que li passen totalment desapercebuts. A mi em fan perdre la concentració.
Hi ha altres detalls en els convencionalismes de la sonorització de les pel·lícules que m'agradaria comentar, però que deixaré per més endavant, per no deslluir el comentari sobre aquesta pel·lícula amb crítiques al llenguatge cinematogràfic acceptat per la majoria.
Per si no ha quedat prou clar, us recomano fervorosament que aneu a veure El Orfanato. Ja em direu què us n'ha semblat.
