28 de setembre 2007

Stewart Copeland, un que em recorda l'Sting i un nen provant una guitarra

Ahir havia de ser una nit màgica, un viatge a un passat que gairebé no vaig viure; però, tret d’un parell de moments en els que les ganes del públic, els jocs de llums, la potència del so i algun solo de guitarra (com el de Voices inside my head) o algun “ieeeoo” corejat van fer despertar les glàndules suprarrenals, la nit va ser prou insípida com per fer-te dubtar de la idoneïtat d’invertir 120€ en una activitat de lleure.


El titular és manllevat del Sergi, un bon amic, que amb el seu humor “àcid” ha definit concisament l’actitud dels “Poliços” a l’escenari. Stewart Copeland és, de llarg, el que es manté més en forma, tivant les cordes des del darrere. Sting va estar correcte: no gaire efusiu i un tant estàtic. El pitjor de tots va ser l’Andy Sumers, que, tret d’algun solo, no feia més que soroll. El so de la seva guitarra estava tan processat que les harmonies eren núvols tempestuosos. Un dels desenganys que vaig patir, va ser la seva incapacitat per tocar com cal el solo de So Lonely.




M’esperava molta més màgia, més ganxo... No n’hi ha prou amb tocar els hits que tot el públic s’estava cantant a sobre. El trio va mantenir les formes amb els clàssics de la primera època (Message I ABtle, Walking on the Moon, Hole in My Life, Can't Stand Losing You, De Do Do Do, De Da Da Da...), però van fer autèntiques destrosses; la pitjor de totes va ser la inaguantable interpretació de Wrapped Around Your Finger, un tema que li anava tan gran a la banda que, si no fos per la bona voluntat i el gran record dels atònits espectadors, hauria rebut una gran xiulada. Hi faltava l’arranjament de teclats que dona vida a la versió del disc; sense ell va quedar completament coixa.

Aquesta experiència, sumada al deficient so del concert, em fa replantejar-me la decisió que vaig prendre fa uns cinc anys, després del concert de presentació del Reptile, de l’Eric Clapton: NO TORNAR A TRAPITJAR UN PALAU D’ESPORTS per veure un concert. Què petites són les grans estrelles, com n’estan d’inflats en les megapantalles. Quin sentit té anar a veure un concert de formigues que t’arriba a les orelles tot distorsionat, brut i difícil, per tant, d’entendre? Posem-hi, a més, que a l’escenari gairebé ningú no es mou i que tot l’atractiu ha de recaure en la interpretació i els jocs de llums...

Em sento estafat. Vaig obeir l’impuls d’última hora de comprar una entrada per anar a veure l’Sting amb Police. Vaig adquirir una bona localitat, i esperava presenciar el que algun diari qualifica AVUI de “el concert de l’any”. Em revelava, assegut al meu seient de la setena fila, contra el mal gust interpretatiu que els tres idolatrats músics m’imposaven, de manera que vaig fer la meva baga personal calçant-me, durant uns segons, els meus Senheiser CX 400 amb adaptadors de silicona per aïllar-te del “soroll” exterior i escoltant la KT Tunstall... Quin descans! Quin alleujament! Ja veig que voler viatjar en el temps és un gran error.