30 de setembre 2007

La coral més gran d’Europa de Gospel

Patir dues decepcions en dos dies comença a semblar-me preocupant. Estic segur que no sóc víctima de cap càstig diví, però últimament això de trobar activitats de lleure interessants s’està posant força difícil.

El cas d’ahir divendres, però, va ser molt diferent de la decepció per l’aigualit concert de Police. Vull aclarir que no em sap greu haver anat a veure’ls, estic content d’haver-los sentit tocar en directe; llàstima que hagi estat un concert tan fluixet.

El meu germà va proposar-me, fa tres dies, anar a veure una mena de concert participatiu de gospel. FANTÀSTIC! vaig pensar, i vaig posar-me a reunir un grupet de gent que pogués estar-hi interessada. Segons el web de l’ajuntament de Barcelona, l’acte començava a les 21:30h era d’entrada lliure i, segons copio de la mateixa web:

La gran coral és una convocatòria per participar-hi.Arribats a la parròquia de Sant Ferran, a l’hora assenyalada, no vam veure ni sentir cap indicació de la celebració esperada. Alertada pel nostre xivarri, una noia jove que parlava un castellà amb accent estranger, en principi, però que posteriorment ens va sorprendre amb un sensual català de ses illes, va explicar-nos amb prou paciència les condicions que especificaven els dirigents de l’event per poder-hi participar:
  • La primera era que qui entrés havia de ser per cantar. “Aquí no es pot venir només a escoltar”. Llàstima! hi havia qui no pensava cantar.
  • La segona feia referència a la distribució de veus: cada persona, segons si cantava com una soprano, un tenor o un baix, s’havia de situar a la seva secció del cor. Uiuiui! Separats i sense poder comentar la jugada?
  • La tercera era que, tot i que tothom és lliure d’entrar o abandonar la coral en qualsevol moment, qui creués aquella porta ho havia de fer amb la intenció de repetir-ho cada divendres. Mmmm! Què interessant, però potser no per a tothom...
  • En darrer lloc, tots són molt puntuals i la trobada s’inicia a les nou, i no pas a dos quarts de deu. Ep! Això no és el que deia la web de l'Hereu!

Després d’aquesta pluja de raons prou entenimentades i també lloables, a més de comprensibles, el nostre grup d’espectadors frustrats va girar cua. Hi havia que de bon principi ja havia anunciat que de cap manera cantaria, qui no sabia cantar ni afinar, qui tenia la saníssima intenció de tornar el divendres que ve, però que en aquell moment no volia desmembrar l’efímer grup de lleure i també, qui no podia suportar la presencia de cert individu, petit i negre, que corria, sense objectiu aparent, per l’entrada de l’església inconscient de la fòbia que causava en algunes humanes femenines.

Entre poc i massa. L'oci de lowcost té els seus riscs, però a l'article anterior queda demostrat que gastar-te els quartos tampoc de valent tampoc no et garanteix l'èxit.

Jo sóc dels que pensa tornar. De manera que, salvant la primera decepció, espero que això es converteixi en una gran descoberta.