20 de novembre 2007

16 anys

Fa uns anys, el Joan Vinyals i el Cece Gianotti, van donar-me una bona sorpresa. Es tractava de la recuperació d’un gran tema: 16 anys.

Al llarg de la vida hi ha moments, paisatges, persones o, el que avui m’ocupa, cançons que queden impreses en la memòria de manera especial. Potser hi ha un motiu en el fet en sí mateix, però sovint són tan sols les circumstàncies. Una casa on vas passar unes vacances inoblidables, una ciutat on has viscut un enamorament d’estiu, ...

Aquesta cançó té, per a mi, aquest regust de dolç record. No crec que musicalment sigui excepcional, però sí entranyable, amb una melodia suau està acompanyada d’una gran lletra. El poema parla de la sensació del primer petó i fa servir dues comparacions que sempre he cregut molt ben trobades i que m’han tocat de ben a prop. Diu:

Com un estranger feliç
passejant per llocs que mai no ha vist...

Escoltar això en el moment de fer els primer viatges per aprendre idiomes em feia sentir plenament identificat amb aquest embadaliment, amb el pessigolleig del que és nou i desconegut.

També deia:

Com un instrument tocat
amb la màgia estranya del que en sap...

Quan sento això em recordo de les tardes que passàvem a CMB, la botiga d’instruments musicals. I, més concretament, em ve a la memòria el Manel, fent slap amb un baix elèctric mentre a mi se m’instal·lava un somriure als llavis, que no podia retirar per més que volgués. Allò era màgia, per a mi. És clar que vist de lluny, potser no era res de l’altre món, però jo ho trobava espectacular en aquells moments.

No és per recolzar-s’hi, però de tant en tant entra bé una píndola de nostàlgia.

Fa poc, el Xavi em va dir que es reeditava el disc de Bocanegra, Bocanegra U. Quina sorpresa! Aquest, i el Papi are you OK? del Joan Bibiloni, són dos dels què recordo més interessants dels soul català amb interferències anglosaxones.

Bocanegra és el grup que va composar 16 anys, ja en fa més de vint. Amb aquesta banda va tocar el Joan Vinyals, i suposo que va ser el responsable de versionar aquesta cançó.

Ja me n’havia oblidat, però avui he trobat aquest post del bloc del Donat Putx, que descriu a la perfecció l’estil de Bocanegra i amb el qual em sento plenament identificat.