20 de novembre 2007

letters, words and poetry

Com escolteu la música?

Una bona cançó és capaç de conduir-te, més enllà de la lletra, i provocar-te sensacions, de vegades indescriptibles.

És clar, que si et dediques a l’art de teixir paraules, pot ser siguis capaç de descriure allò indescriptible.

Aquesta és l’entrada del bloc de Sigorgik, on parla del tema Snow dels Red Hot Chili Peppers. No coincideixo amb aquesta visió, però m’agrada.

(Hey oh) RedHotChiliePeppers

Tot comença amb una guitarra divertida, la
princesa juganera.
8 segons i arriben els timbals, al mig apareix el
baix.
El rei. L'esperit de la cançó.

One
One two three
One
One two
three
Come to decide... to the sea to the sky... all my life to sacrifice...
once more time to decide on...

El ritme que va i ve dibuixa onades. Tanco
els ulls i em penetra les puntes dels dits, les plantes dels peus.

One
One two three
OneOne two
three

Ara entra el teclat. El baix des del darrera
vigila i marca. És l'esperit. Unifica els sons. I no puc escoltar la veu, ni els
timbals, ni la princesa. Hi ha violins? Sembla un minuet on tota la cort
d'instruments ballen aparellats, desaparellats, en rotllana. S'ajunten es
separen corren s'aturen. I el baix. Tremend. Contundent. Unifica.

One
One two three
One two
One two
two
Hey oh, listen what I say… to decide on… I need to look inside… Hey oh…
to sacrifice… the more I like to let it go… and it’s so white as snow… and
there’s nowhere to go…

Els cops de corda s'enlenteixen.
S'acceleren. Ara arriba el moment àlgid. Tanco els ulls i el ritme em transporta
per una autopista recta infinita. Travesso el paisatge a la velocitat de la
llum.
Desperto.

Algú em pot dir com aquest instrument, amb només 4 cordes gruixudes i dures sense cap mena d'elegància amb sons tant foscos, s'erigeix enmig de la cançó i s'autoproclama l'ànima? Algú em pot dir com s'ho fa per a desbordar tanta i tanta sensualitat?

Aquí teniu el vídeo per poder seguir.

Sigorgik, fas moltes preguntes.

En aquest tema, el baix té un so particularment profund; és clar que tractant-se del Flea, encara trobo que no acaba de fer el seu paper. Recordo que en l’època del “””givirrowey naa”””, va dir més o menys, que ell tocava el baix com si cada nota fos l’última que havia de tocar. No sé si es pot ser realment tant entregat; quin esgotament!

Gràcies per la cançó.

2 comentaris:

Sigorgik ha dit...

Ei David! Ho tenies molt amagat! Quina sorpresa trobar-te aquí.
La paraula és el meu link amb la realitat. Tot sovint és limitada, però no tinc res més per a traspassar les fronteres de la meva imaginació i arribar als altres.
Petons,

David ha dit...

Ja ho veus. Tots tenim cops amagats.

Moltes gràcies per la visita.