25 de setembre 2008

Identitat sonora (introducció)

Començo, amb aquest post, a desplegar una nova àrea que entra també dins dels meus interessos pel que fa als usos del so. Es tracta d'un text molt general, però que ha de precedir una sèrie de comentaris / crítiques que he anat acumulant, i que continuo elaborant.

Un dels usos que avui es dóna al so, en un sentit ampli, és el de representar una marca. S’utilitzen cançons, melodies, efectes sonors, sons reals o veus, identificant-los amb companyies, productes o serveis. L’objectiu és el que es coneix amb l’anglicisme “branding”, que ve a significar crear marca.

Crear marca implica més estratègies que fer un logotip i col·locar un producte o un servei en el mercat. Quan fem “branding”, expandim la presència d’una marca perquè pugui ser reconeguda i cercada pels consumidors. A més d’un logo i un lloc a la prestatgeria, les estratègies de “branding” s’ocupen de què la marca sigui percebuda adequadament pel públic objectiu, implicant-hi els processos de producció o la qualitat del servei o el producte identificat amb la marca.

Amb la constant evolució de la tecnologia i els mitjans, les persones estem constantment assaltats per estímuls que reclamen la nostra atenció. Tot i que els estímuls visuals són els més reeixits, els darrers anys s’han dut a terme nombrosos estudis que avaluen el paper que juguen els estímuls sonors en la identificació amb les marques. El so és una bona eina per cridar records en el nostre cervell.

Els logos sonors són molt poderosos. De vegades, però, per a representar una marca no cal una melodia o efecte sonor creat espressament, n'hi ha prou amb un so característic del producte o el servei, que tots identifiquem. Segur que reconeixereu aquests. Hi ha tres logos sonors i dos sons característics. Us proposo d'endevinar a quines companyies representen.






Però la identitat sonora pot anar molt més enllà dels audio-logos. La imatge corporativa d’una companya, pot sumar a un logo sònic, un determinat timbre de veu o un estil de parlar. El logo sonor pot convertir-se en una música corporativa per al telèfon, que sumada a la veu pot donar missatges als clients. La banda sonora per un anunci de ràdio o TV, pot basar-se en el mateix leitmotiv del logo, prenent un aire més actual; a l’hora, podem aprofitar el timbre o estil de veu corporativa per cohesionar la imatge sonora.

El so, amb tot aquest ventall de possibilitats, esdevé una part indispensable de la imatge corporativa i per això, cal conjugar les expressions sonores amb els valors de la marca i utilitzar-les de forma consistent i en els llocs adients.

22 de setembre 2008

Correcció a "MUTO"

Fa tres dies publicava aquest post, amb un error: no es podia veure el vídeo. El problema ja està solucionat.

21 de setembre 2008

Un minut d'una hora

Avui vull regalar-vos un minut del meu temps. Em sobra, però no és per això que us el regalo, sinó perquè vull compartir aquesta brevíssima estona de pau, calma i tranquil·litat.

Fa dies que algunes qüestions sobre el temps em porten de cap. En primer lloc, em pregunto perquè del cercle sobre el qual giren les busques dels rellotges en diuen esfera? Quin enigma més estrany aquest. Les esferes són cossos tridimensionals, mentre que els cercles només tenen dues dimensions. Per representar les hores n’hi ha prou amb dues dimensions, oi? Llavors, què amaga la dimensió oculta dels rellotges?

Les hores, no les de la Virginia Wolf, que recordo amb tanta pesantor, si no les del dia, bé, el dia i la nit, aclareixo, les hores, tal com nosaltres les entenem, em fan certa por, desconfiança, respecte. Les hores de l’esfera del rellotge tenen una doble personalitat que em neguiteja i és per això que, quan vull descansar, opto pels rellotges digitals, amb els seus números fets de palets, com un senzill tangram. Perquè els rellotges tenen dotze hores, si el dia en té vint-i-quatre? Quina gasiveria la dels rellotgers o qui fos que va tenir aquesta idea tan estalviadora!

Posem, per exemple, les set. Ep, que aquí hi ha una altra incongruència que també em fa feredat: les (plural) set són una (singular) hora; m’esgarrifa la manca de concordança en el nombre. Tornem-hi: les set, poden ser una hora d’alegria, o una hora de contrarietat. Cada dia em llevo a les set, i faig la pausa a les set. Tenen el mateix nom, però no són la mateixa cosa. Totes dues tenen els seus quarts, els seus minuts, es veuen igual, però una és al matí, quan haig d’enfrontar-me al despertador i l’altra és a la tarda, quan arriba l’esperada i curtíssima pausa de vint minuts. En altres casos, com les dues o les quatre, no sol preocupar-me. A les quatre de la matinada, jo dormo, per tant només em calen les quatre de la tarda. Això, per cert, em porta a un altre punt de la meva reflexió sobre els rellotges.

Amb tants anys d’història i de contar segons, minuts i hores, com pot ser que la màxima innovació del disseny de rellotges (o si més no, l'única que a perdurat) hagi estat fer una esfera quadrada (quina esgarrifança). L’únic que jo sé que s’ha acostat una mica al meu pensament és en Dalí, a qui no comprenc i que em resulta una mica desagradable. Perquè no fan rellotges on només hi surtin les hores que ens interessen? Perquè volem a l’esfera les set o vuit hores que ens passem dormint cada nit? I encara podem anar més enllà: perquè no donem més espai a les hores que més ens agraden i reduïm a un puntet les que més ens molesten? D’aquesta manera els rendiríem l’homenatge que mereixen. No tenim les fotos dels éssers que més ens estimem a prop? O potser millor, o més pràctic, seria fer-ho a la inversa: fem més grans les hores d’avorriment, perquè en aquestes ens mirem el rellotge amb més freqüència i ens cal distingir bé el transcurs del temps; és una qüestió d’utilitat. De l’altra banda, les hores que més gaudim i ens passen volant, són en les que menys atenció dediquem a les agulles del temps. Deformem l’esfera (cercle) clàssica i obsoleta en una forma abstracta que representi molt millor el nostre temps.

Teniu alguna proposta? 

Jo fa temps que vaig alliberar-me de la manilla. Fa anys que, tan envoltats de recordatoris temporals com estem (la ràdio, la tele, l’ordinador, el mòbil, la llum del dia, els costums dels veïns, les necessitats biològiques, el carter que pica al porter automàtic, ...), vaig decidir de no tornar a dur rellotge al canell.

FAMA per sopar

Abans de baixar les escombraries hem anat a veure FAMA. M’hagués estimat més un sopar a l’Elx, per aquest preu. Massa veus d’acadèmia i poca personalitat, personatges no gaire creïbles, els dels estudiants. Les cançons... crec que no en recordo cap a hores d’ara. Ah, sí, aquella que deia “Fame, I’m gonna live forever...”. Una bona orquestra menyspreada per la versió final enllaunada de Fame. Ho sento, ja sé que em repeteixo, però jo em distrec molt amb les incoherències històriques. Voleu dir que al 1980 ja existia el hip hop protesta i el beat voxing? I els e-mails? Sort que a la sortida m’esperava la limusina!

19 de setembre 2008

"MUTO"

Una història paranoica que se’n surt dels límits. Animació en blanc i negre sobre color, amb molts pots de pintura i un tip d’embrutar per tot arreu. Quina feinada!

Mutacions, reproduccions, transformacions, metamorfosis, ... són recursos molt explotats en animació, i no trobo que aquest curt expliqui res gaire nou. Autofàgia, autolesions, insectes, esquelets, criatures biològicament inestables surten de la ment del creador de la història en un procés constant de canvi que culmina en l’autoextinció. “Quin esforç tan gran el de la natura, tot per no res”, sembla que digui. De totes maneres, la forma en què està fet és més que interessant.

La banda sonora, està a l’alçada dels mitjans tècnics del film, però pel meu gust, es fa un ús massa recurrent dels samplings, quan s’hauria pogut aportar més riquesa encara, amb l'ús de més sons reals. La música és mínima i s'associa als moments de transformació. Els efectes no acaben de sincronitzar-se però estan ben trobats. Un bon resultat, però que no aporta idees noves.


MUTO a wall-painted animation by BLU from blu on Vimeo.

18 de setembre 2008

El jardiner

Hi ha dies que sembla que l’electrònica vulgui revoltar-se: la cafetera diu que no he tret el marro, la impressora no vol despertar-se i la Konnekt Live està una mica atabalada (no m’havia fixat que les tres són femenines). Estan podant el jardí de baix. L’olor, amb aquest gris de cel em retorna a Sankt Augustin, a casa de Herr Pott, i les tardes de passejades adolescents pel bosc. Com pot ser que un perfum tan deliciós vagi acompanyat d’un so tan poc delicat?

De Caixa de sabates

16 de setembre 2008

L'acordionista

Perquè els acordionistes del metro sempre han de tocar el Tico-Tico? Perquè tots volen mostrar un virtuosisme que no posseeixen? Perquè no es limiten a tocar cançons més senzilles i més boniques, i així fer-nos més agradable el viatge?

Avui m’ha sorprès un acordionista virtuós que no tocava el Tico-Tico.

PD.:
Sento que la qualitat de l’enregistrament sigui tan pobre, crec que l’N958Gb no dóna gaire més de sí.

15 de setembre 2008

Super A Capella Bros (II)

És clar que cap Melodyne no em convertirà en un bon cantant, però dissimula una mica els defectes. És com allò que fan amb les taques a la pell i els granets de les models amb el Photoshop. Aquesta és la versió alterada del Super Mario 1 Overworld Theme que ja us havia presentat en aquest post, el del premi Generació Digital. Podeu comparar què es pot fer treballant amb una eina tan poderosa com el Melodyne.

Fins ara havia treballat amb algun programa per retocar l’afinació de les pistes. Eren eines més o menys automàtiques. Però mai ho havia fet amb la precisió i la versatilitat del Melodyne; tampoc amb la facilitat amb que es fa en aquest programa, on pots tractar les notes una a una, quantitzar-les, afinar-les, modificar les transicions i moltes altres possibilitats, de la mateixa manera que si ho fessis amb un editor MIDI.

Gràcies a un amic “aquàtic” he pogut provar la versió 2.6, que et permet treballar amb pistes monofòniques. En la v3, com ja comentava en aquest post, el treball pot fer-se sobre arxius de so polifònics. No és meravellós?

PD.: Els que no teniu flaix podeu anar aquí:
http://www.audiactiva.com/audio/Super_A_Capella_Bros_(Generacio_Digital).mp3

"Little things"

Al carrer bufa un vent fort i fresc, un vent que escombra el cel, ara d’un blau intens. Descobreixo “Little Things” al mòbil. Sona bé, com començar un viatge. No sé com, però el dia i la cançó lliguen i això em posa la carn de gallina. Són aquestes petites coses...

PD.:
Als estudis deuen tenir mòbils per provar com sonen les produccions?

De Caixa de sabates

10 de setembre 2008

Platja

Les primeres llums em desvetllen. Surto al carrer abans que el sol s’escampi per les teulades. M’enduc el neguit de la nit i la set de sensacions, de detalls, d’impressions...

El so hipnòtic de les onades em fascina. El mormol rítmic i calmós em mena a la platja. Només m’acompanyen els fanals, encara encesos, del passeig marítim.

De mati

Cada minut és una sorpresa. Camino descalç, lentament, enfonsant els peus a la sorra freda i humida, amarada de pluja de la turmenta d’aquesta nit passada. M’acosto a la vora de l’aigua ferint la virginitat de la sorra treballada pels serveis de neteja nocturns. La sorra plana i dura d’aquest espai fronterer que llepen les onades és sorprenentment tèbia, i em convida, com Simó Pere, a deixar-me rentar els peus.

El sostre de núvols, indecisos entre el gris i el blau, s’esfilagarsa entre llambrejos màgics, flamarades toves que canvien a cada instant. L’aigua, tan bella en l’infinit verd, de prop es mostra tèrbola i capritxosa. És una amiga difícil: pren aquí l’ocre de la sorra i allà es cobreix amb els colors i lluentors manllevats al cel.

De mati

El meu camí té dos moments, dues cares oposades i simbiòtiques que en la meva fantasia representen un recorregut vital.

El primer període, el que em porta cap a l’oest, és enigmàtic i fosc, amb núvols panxuts carregats de pluja incerta. L’horitzó obscur m’atrau, però sé que hauré de dir prou. Jo escolliré quin serà el moment de parar, la fi. La sorra és encara plana, no hi ha petjades per seguir. Les llums màgiques del cel em mantenen fascinat.

De mati

Llavors em giro, i l’altra cara, la que jo suposava coneguda, allà d’on vinc, em captiva. És la tornada, sé fins on haig d’anar, quin és el destí. Ara hi ha pejades a la sorra, les meves. Les enfronto, les reconec, reconec el meu camí. El sol, ocult rera un núvol, llança un raig a través de la calitja com el fil d’un pescador celestial.

De mati

De mati

Torno al passeig marítim, amb els ulls i les orelles plens a vessar d’aigua i de cel. Les sensacions prístines s’aniran desfent, efervescents, en el meu record. M’espolso els peus i em calço. El passeig ara és ple dels assidus del matí, gent gran que s’impregna de sol i de vida, en bicicleta, corrent o passejant.

Ja s’ha acabat d’instal•lar el matí. Un sol càlid i reconfortant, servit amb quatre gotes de pluja, m’espera al pati per esmorzar.

"Peg" making of

M'encanten els 'making of' en música. Sobre tot si es tracta d'una de les meves bandes preferides. Per a mi, Steely Dan afegeixen a la música comercial la dosi adient de treball en composició, harmonia, qualitat en la interpretació i bon gust en els arranjaments. Gaire bé totes les seves cançons em semblen peces excepcionals, d'aquelles que un es pot sentir orgullós d'haver composat.

09 de setembre 2008

“10 coses que tothom que enregistri música hauria de saber”, segons Alan Parson

Massa conyeta i poca serietat, però, al cap i a la fi, se suposa que ell és dels que més en sap.
  1. Fer servir cables curts, sobre tot si són de baixa impedància (micròfon, guitarra), ajudarà a mantenir un bon so. Ja he dit que no crec que els cables cars siguin millors.
  2. Els millors instruments i materials de grabació sonaran com una merda en mans inexpertes. I viceversa pot ser també cert.
  3. No et mengis la vida de les grabacions amb massa limitadors i compressors.
  4. Busca el que funciona, i no la perfecció.
  5. En una grabació pren notes absolutament de tot, de manera que qualsevol persona pugui continuar la feina on tu l’has deixada. Especialment, si hi ha pistes que no s’han de fer servir, millor desfer-se’n.
  6. Consolida sempre les pistes (que totes tinguin el mateix punt d’inici i final), d’aquesta manera es podran traslladar a una plataforma diferent. Posa-hi noms amb sentit.
  7. Encara que siguin les teves idees les que rutllen, fes creure als altres que han estat seves.
  8. Les dues coses més importants d’un enregistrament són: 1. La Canço i 2. La Cançó.
  9. En el negoci de la música, mai no et fiïs de ningú que tingui una vocal al seu nom.
  10. El xec NO vindrà per correu.

De The Music Thing

06 de setembre 2008

Premi Generació Digital - Super Mario Bros

De vegades tot roda en sincronia.


El que més goig em fa d'aquest premi, no és pas el regal, sinó que la cançoneta serveixi de sintonia, gingle, falca o el que sigui de la propera temporada del programa, que tindrà una emissió setmanal -que, per cert, ja es mereixia fa temps-.

05 de setembre 2008

Super A Capella Bros

Perquè estic tant eufòric? Tenint en compte que jo no sé cantar bé, és a dir, que mai no he après a cantar correctament, desafino, no faig bé les figures, no sé respirar..., Tenint en compte que no sé cantar, dic, m’ho he passat molt bé aquests darrers quatre dies grabant una versió a capella del Worldtheme del Super Mario Bros 1.

Perquè? Per participar en un concurs de Generació Digital.

M’importa el premi? Sí, és clar, però el que més m’importa és l’eufòria, l’alegria que m’envaeix grabant música. Igual que he dit que no sé cantar, també reconec que no sóc músic, si més no, no passo d’aficionat. Tot i amb això, m’agrada fer-ho veure.

Ha estat divertit? Sí, moltíssim! Tot i que diria que mai no m’he trobat amb tantes pegues com en aquest enregistrament.

Quines pegues?

  • Que la meva nova i flamant Konnekt Live no s’enten amb el portàtil CitriQ.
  • Que la Zoom H4 que he hagut de fer servir per grabar les veus sembla incapaç de sincronitzar el rellotge digital amb l’ordinador, de manera que quan grabo una pista, després l’haig d’anar recol·locant trocet a trocet perquè soni tot a l’hora.
  • Que a l’estudi, sense aire condicionat encara i amb la porta i la finestra tancades per evitar el soroll, hi fa una calor tremenda.
  • Que malgrat tenir la porta i la finestra tancades, a l’obra de l’edifici del davant han començat a fer servir una mena de martell pneumàtic.
  • Que a la residència d’avis de sota de casa han pensat que ara era el millor moment per tallar la gespa.
  • Que no para de trucar gent a casa.
  • Que és estiu i els nens van a dormir molt tard.
  • ...

M’agrada el resultat? Sempre que acabo una grabació surto content tot i els defectes. M’agradaria haver-hi fet més arranjaments i correccions, però, com sempre, faig tard!!!

Crec que em mereixo el premi? Emmm... Síp! He escoltat els altres participants i, ja sé que no està bé dir-ho, però la que més m’agrada és la meva versió. Hi ha idees interessants però poc desenvolupades. Hi ha curiositats més treballades, però... Bé, què haig de dir? M’ho he “currat” força i si no guanyo un premi a l'originalitat, al menys espero una menció especial d’honor per la paciència de la Ruth i la il·lusió del Ferran, que no entenia gaire bé què estava fent.

Tot això ho he fet jo solet? Doncs sí. Amb un micròfon, un programa multipistes (el Vegas Vídeo, que no és molt adequat, però com que no tinc ProTools, és el que hi ha), uns quants plugins i una mica de traça.

Perquè no grabo més cançons? Crec que la raó és que no tinc un termini per entregar-les.

Sort! Gràcies.

estil Silvie

Surto de casa volant, amb els cabells i la cara encara molls. La música del Mario ressona encara al meu cap. No seré mai un intel·lectual. No suporto que l'actor que llegeix Alice in Wonderland s'equivoqui posant la veu als personatges. "Off with his head". Copio?




M'encanta! Ja ho sé, que no sóc jo, però és que em sento fascinat per l'estil del bloc de la Silvie: fresc, caòtic, concentrat, agredolç... Una entrada sola, no té sentit. Una darrera l'altra et deixen entreveure un món privat de fílies i fòbies, un vist i no vist de petits detalls que, vistos en conjunt creen una il·lusió. "I'm your fan", Silvie.

03 de setembre 2008

MIMMA't

Fa poc, llegia el titular d’una notícia on s’anunciava una nova exposició d’instruments. “Caram! un altre”, vaig pensar, tot passant per alt el contingut.

Més tard, navegant per internet, he ensopegat de nou amb el MIMMA (museu interactiu de música de Màlaga). És tracta d’una iniciativa que m’ha cridat l’atenció pel lema que l’encapçala:


SE RUEGA TOCAR
PLEASE PLAY



Aquest instrument de l’època de l’home de neandertal, m’ha fet parar atenció en el cognom del promotor de la mostra: Miguel Angel Piédrola. No us fa pensar en la moneda d’una sèrie de dibuixos animats?
A l’exposició pots veure tota mena d’instruments: una flauta feta d’os d’ós, de fa 45.000 anys, un tiktiri, un ghatan, un kantele de Finlàndia, entre d’altres instruments exòtics. I a més et conviden a trencar el silenci de la sala experimentant amb aquests intruments. També hi pots trobar bateries, guitarres elèctriques o una col·lecció de pianos. Més de 400 instruments, en total, per il·lustrar l’evolució a través del temps de l’ingeni de l’home per crear ginys amb els quals fer sons per a expressar i transmetre les emocions.

La mostra està també orientada a l’etnomusicologia. Els instruments prenen formes i sons diferents segons els pobles als que pertanyen. És interessant escoltar els sons de les diferents cultures.

No sé si podré viatjar a Màlaga en un futur immediat, però per poc que pugui, no vull perdre’m l’oportunitat de potinejar trastos.

L’experimentació amb els sons és una activitat màgica. Els infants proven a fer sonar tot allò que troben. Jo mateix, essent adolescent, passava hores i hores a les botigues d’instruments musicals (a ca’l Manolo o a IberMusical) provant estris nous. Encara ara, quan passo per una tenda de música, la curiositat i la vergonya es barallen dintre meu per posar les mans a sobre d’algun objecte sonor.

Quin plaer més gran, poder desinhibir-se davant d’una col·lecció tan immensa d’instruments. Em sembla que amb un dia no en tindria prou. Per sort, l’entrada costa uns 3 euros; si vols repetir no et sortirà massa car.

Fonts:
http://iblnews.com/story.php?id=40916http://iblnews.com/story.php?id=40916
http://www.ayto-malaga.es/Malaga_24horas/jdv/equipamientos/EQP_datos.jsp?id_equipamiento=1190
http://www.musicaenaccion.com/

01 de setembre 2008