21 de setembre 2008

Un minut d'una hora

Avui vull regalar-vos un minut del meu temps. Em sobra, però no és per això que us el regalo, sinó perquè vull compartir aquesta brevíssima estona de pau, calma i tranquil·litat.

Fa dies que algunes qüestions sobre el temps em porten de cap. En primer lloc, em pregunto perquè del cercle sobre el qual giren les busques dels rellotges en diuen esfera? Quin enigma més estrany aquest. Les esferes són cossos tridimensionals, mentre que els cercles només tenen dues dimensions. Per representar les hores n’hi ha prou amb dues dimensions, oi? Llavors, què amaga la dimensió oculta dels rellotges?

Les hores, no les de la Virginia Wolf, que recordo amb tanta pesantor, si no les del dia, bé, el dia i la nit, aclareixo, les hores, tal com nosaltres les entenem, em fan certa por, desconfiança, respecte. Les hores de l’esfera del rellotge tenen una doble personalitat que em neguiteja i és per això que, quan vull descansar, opto pels rellotges digitals, amb els seus números fets de palets, com un senzill tangram. Perquè els rellotges tenen dotze hores, si el dia en té vint-i-quatre? Quina gasiveria la dels rellotgers o qui fos que va tenir aquesta idea tan estalviadora!

Posem, per exemple, les set. Ep, que aquí hi ha una altra incongruència que també em fa feredat: les (plural) set són una (singular) hora; m’esgarrifa la manca de concordança en el nombre. Tornem-hi: les set, poden ser una hora d’alegria, o una hora de contrarietat. Cada dia em llevo a les set, i faig la pausa a les set. Tenen el mateix nom, però no són la mateixa cosa. Totes dues tenen els seus quarts, els seus minuts, es veuen igual, però una és al matí, quan haig d’enfrontar-me al despertador i l’altra és a la tarda, quan arriba l’esperada i curtíssima pausa de vint minuts. En altres casos, com les dues o les quatre, no sol preocupar-me. A les quatre de la matinada, jo dormo, per tant només em calen les quatre de la tarda. Això, per cert, em porta a un altre punt de la meva reflexió sobre els rellotges.

Amb tants anys d’història i de contar segons, minuts i hores, com pot ser que la màxima innovació del disseny de rellotges (o si més no, l'única que a perdurat) hagi estat fer una esfera quadrada (quina esgarrifança). L’únic que jo sé que s’ha acostat una mica al meu pensament és en Dalí, a qui no comprenc i que em resulta una mica desagradable. Perquè no fan rellotges on només hi surtin les hores que ens interessen? Perquè volem a l’esfera les set o vuit hores que ens passem dormint cada nit? I encara podem anar més enllà: perquè no donem més espai a les hores que més ens agraden i reduïm a un puntet les que més ens molesten? D’aquesta manera els rendiríem l’homenatge que mereixen. No tenim les fotos dels éssers que més ens estimem a prop? O potser millor, o més pràctic, seria fer-ho a la inversa: fem més grans les hores d’avorriment, perquè en aquestes ens mirem el rellotge amb més freqüència i ens cal distingir bé el transcurs del temps; és una qüestió d’utilitat. De l’altra banda, les hores que més gaudim i ens passen volant, són en les que menys atenció dediquem a les agulles del temps. Deformem l’esfera (cercle) clàssica i obsoleta en una forma abstracta que representi molt millor el nostre temps.

Teniu alguna proposta? 

Jo fa temps que vaig alliberar-me de la manilla. Fa anys que, tan envoltats de recordatoris temporals com estem (la ràdio, la tele, l’ordinador, el mòbil, la llum del dia, els costums dels veïns, les necessitats biològiques, el carter que pica al porter automàtic, ...), vaig decidir de no tornar a dur rellotge al canell.

2 comentaris:

Sigorgik ha dit...

David, les hores són plural perquè quan són les quatre, ja han passat quatre hores des de l'inici establert, quan són les vuit, ja n'han passat vuit. L'ús dels números per quantificiar sempre és el mateix: pensa en quan demanem set tomàquets, el número no adquireix la forma del plural perquè ja indica plural, en canvi el nom (tomàquet) sí que el transformem en plural. Amb les hores, el mateix. L´unica hora enganyosa són les dues, però tampoc no hi ha manera de dir-la en singular. ;-)

David ha dit...

Està bé, accepto la repassada de llengua que m'has donat (mmmmm!!!); sobre tot perquè m'alegra moltíssim tornar-te a veure per aquí... T'he trobat a faltar. En segon lloc, com t'ho diria... M'esperava les clàssiques taronges enlloc dels tomàquets. Està bé, però, els farem amb motzarella, oli aromatitzat i alfàbrega, m'agrada molt l'amanida Caprese (si és que s'escriu així).