10 de setembre 2008

Platja

Les primeres llums em desvetllen. Surto al carrer abans que el sol s’escampi per les teulades. M’enduc el neguit de la nit i la set de sensacions, de detalls, d’impressions...

El so hipnòtic de les onades em fascina. El mormol rítmic i calmós em mena a la platja. Només m’acompanyen els fanals, encara encesos, del passeig marítim.

De mati

Cada minut és una sorpresa. Camino descalç, lentament, enfonsant els peus a la sorra freda i humida, amarada de pluja de la turmenta d’aquesta nit passada. M’acosto a la vora de l’aigua ferint la virginitat de la sorra treballada pels serveis de neteja nocturns. La sorra plana i dura d’aquest espai fronterer que llepen les onades és sorprenentment tèbia, i em convida, com Simó Pere, a deixar-me rentar els peus.

El sostre de núvols, indecisos entre el gris i el blau, s’esfilagarsa entre llambrejos màgics, flamarades toves que canvien a cada instant. L’aigua, tan bella en l’infinit verd, de prop es mostra tèrbola i capritxosa. És una amiga difícil: pren aquí l’ocre de la sorra i allà es cobreix amb els colors i lluentors manllevats al cel.

De mati

El meu camí té dos moments, dues cares oposades i simbiòtiques que en la meva fantasia representen un recorregut vital.

El primer període, el que em porta cap a l’oest, és enigmàtic i fosc, amb núvols panxuts carregats de pluja incerta. L’horitzó obscur m’atrau, però sé que hauré de dir prou. Jo escolliré quin serà el moment de parar, la fi. La sorra és encara plana, no hi ha petjades per seguir. Les llums màgiques del cel em mantenen fascinat.

De mati

Llavors em giro, i l’altra cara, la que jo suposava coneguda, allà d’on vinc, em captiva. És la tornada, sé fins on haig d’anar, quin és el destí. Ara hi ha pejades a la sorra, les meves. Les enfronto, les reconec, reconec el meu camí. El sol, ocult rera un núvol, llança un raig a través de la calitja com el fil d’un pescador celestial.

De mati

De mati

Torno al passeig marítim, amb els ulls i les orelles plens a vessar d’aigua i de cel. Les sensacions prístines s’aniran desfent, efervescents, en el meu record. M’espolso els peus i em calço. El passeig ara és ple dels assidus del matí, gent gran que s’impregna de sol i de vida, en bicicleta, corrent o passejant.

Ja s’ha acabat d’instal•lar el matí. Un sol càlid i reconfortant, servit amb quatre gotes de pluja, m’espera al pati per esmorzar.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Passeig matinal, plàcid, ric, solitari, ple i creatiu. Ple de metàfores de la vida.

Bon cap de setmana! Bona diada!

David ha dit...

Gràcies, Carme. Va ser tal com has dit, justament. El cap de setmana també ha tingut passeig matinal, però només amb resultats fotogràfics.