Esfera Segur 1x0,25

Com canvia el silenci al llarg d’un dia?

Sovint he quedat atrapat en l’observació del silenci. Quina paradoxa la d’aquest fenomen que, en quant es converteix en protagonista, deixa d’existir.

Quan algú calla, hi ha silenci, però també pot haver-n’hi quan parla en un auditori on són els oients els que callen.

Quan s’apaga un motor, hi ha silenci. Quan ha passat un tren, es fa el silenci. Quan apagues la tele, hi ha silenci. Però tots aquests silencis no són absoluts. En els silencis nous, sempre hi ha alguna cosa que abans no senties; sempre s’afina una mica més l’oïda i es pot sentir de més lluny, amb més delicadesa, sempre hi ha alguna cosa per escoltar.

El silenci no existeix? Fins i tot, en un entorn aïllat on no hi hagi res per sentir, escoltarem els sons del nostre propi cos.

M’agradaven els “concerts per apagar” del TRES, on practicava aquesta cerca del silenci, aquesta exploració del que se sent quan hi ha silenci.

Fascinat pels silencis, he volgut plasmar la meva observació de les variacions del so ambiental en un indret determinat al llarg d’un dia sencer.

Al pensar sobre aquesta composició, la primera idea era enregistrar el primer minut de cada hora al llarg de tot un dia. Aquesta hagués estat la proposta més científica per la observació que plantejo. M’he trobat amb tres raons, però, que m’han fet canviar el disseny:
  • El primer era un de pràctic. Jo volia escoltar, a l’hora que enregistrava, cadascun dels moments escollits. Com que no estava sol, que em trobava amb la família, i a més, no volia passar-me 24 hores sense dormir, els enregistraments han estat presos en dies diferents, això sí, corresponen a cada hora, tot i que no coincideixen sempre amb el primer minut, peròp sí amb els cinc o deu primers.
  • El segon motiu per canviar el disseny, ha estat un d’estètic.Hagués pogut empalmar un enregistrament rera l’altre, però els lals que en resultaven em feien mal a l’orella. Per aquesta raó, vaig assejar de fondre cada minut amb el següent. Afortunadament, els enregistraments mai no eren d’un sol minut, sinó que tots ells duraven de 2 a 4 minuts. Per això, a l’hora de la mescla, podia escollir quina era la finestra de temps d’un minut de durada que representava a cada hora.Per aicò, en alguns moments he pogut escollir que se sentís el camió de les escombraries, el tren turístic, el bebè que plora, el senyor que camina pel caminet de peres... Però també he pogut eliminar sorolls desagradables, interrupcions inoportunes, sons massa repetitius. L’obra no resulta tan aleatòria, però no per això perd el seu sentit.
  • El tercer motiu correspon a una exigència a l’hora de presentar el treball per una experièncias radiofònica i afecta, només, a la versió que podeu sentir des d’aquest post. El plantejament original d’exposar de manera seriada 24 minuts, un de cada hora, ha estat reduït a 15 segons de cada hora, per poder fer una obra que no durés més de 7 minuts. Aquesta era l’exigència de Radio Village Nomade. El resultat és una mica frustrant per a mi, acostumat a escoltar la peça en el seu format original,pausada, calmada, amb temps suficient per acostumar-te a cada moment, per escoltar què és el que hi està passant. En aquesta versió reduïda, no tens temps de situar-te, que ja estàs canviant de moment. Però bé, en definitiva, et permet fer-te una idea global dels canvis que succeeixen en un punt al llarg d’un dia.
Aquí podeu escoltar el resultat de la composició. Ben aviat penjaré la versió de 24 minuts.



El so del vi

Fa un temps, la meva safata de notícies va inundar-se amb informació de la campanya endegada pel Consell Regulador de la DOC Rioja.

A través del web http://www.riojapasion.com/ demanaven, als qui volguessin participar, clips de vídeo on s’experimentés amb el so del vi.

Agafa una copa de Rioja, mulla-hi el dit i frega suaument el canto. Aquest és el so del vi?

Molta gent va respondre a la invitació, i amb una selecció de sons i imatges dels participants han fet el nou espot.

Qui no ha provat mai de fer sonar una copa? És una gran idea, associar una gran marca clàssica (pel que fa al vi) amb aquesta acció de diversió, de “creativitat”, de sensibilitat, amb aquest so delicat, cristal·lí, sobre tot, quan l’objectiu de la campanya és arribar al públic jove i el consum responsable de vi.

Qualsevol iniciativa que faci parar més atenció al so em sembla interessant. De totes maneres, en l’espot final, tinc la impressió que no tots els sons provenen d’enregistraments dels concursants. És només una impressió, repeteixo, que no cap fonament sòlid, però que em fa sentir lleugerament “estafat”. El disseny de so és poc delicat, poc cuidat. Un exemple d'això és el so tan irreal de la gota.

Salut!

Crash, boom, bang...

El text dels còmics és un dels més sonors entre les diferents formes d’explicar històries sobre paper.

La proposta d’avui ve inspirada per una notícia: la publicació d’un diccionari d’onomatopeies (veure notícia d'El País).

Interessat pel paper del so a la literatura, m’ha fascinat la publicació d’un diccionari dedicat exhaustivament a les expressions fonosimbòliques del còmic. Aquesta obra és un homenatge al còmic a través d’aquest recurs literari que ha esdevingut característic dels “tebeos”.

A través de la història, s’ha passat d’un simple ús com a “efecte sonor”, a la integració de l’expressió sonora o d’una acció a la mateixa vinyeta, explorant l’estètica de les grafies.

Seria interessant acompanyar aquest diccionari amb representacions sonores de les onomatopeies. Quin plaer deu ser crear sons per a jocs o dibuixos animats.

Hi tindrà alguna relació el fet que el manga sigui originari del Japó, i que la llengua japonesa sigui una de les que tenen més onomatopeies? Segons la Wikipedia, existeixen al voltant de disset onomatopeies per descriure les diferents maneres de caminar.

Trobar-se en el reflex

Sota aquesta necessitat d’exterioritzar-me, de transmetre els pensaments, d’arribar més enllà dels límits del meu cos, hi ha una buidor extensa de terra fosca, assedegada i mancada de llavor.

El desig de conèixer altres moments creatius, aquesta obsessió per tafanejar en el taller dels artistes, m’ha dut, de la ma de la ignorància, a dubtar de la meva capacitat creadora, enganyat per aquest esbós de copista que es dibuixa a la meva ment.

Però hi ha en mi una persistència que m’estranya; un corrent subterrani que cerca una via a l’exterior; magma indefinit i sense forma, que sobreïx, caòtic, pel camí més curt, sense temps per madurar, com una ejaculació precoç.

Potser aquests intents de copiar, d’emular els artistes, no siguin tan deshonrosos com jo imaginava, ans al contrari, i aquesta és la meva descoberta recent, potser es tracti de trobar-se un mateix en el reflex dels altres; d’emprovar-me vestits per trobar el conjunt que més m’escau. Potser és l’intent de plantar llavors en aquesta gran extensió de terra buida, verge, que no erma, per fer-les germinar i que creixi la vegetació exuberant, vida que decori el meu jardí, el meu espai íntim i privat, només meu. Vida que sigui el centre d’aquest lloc que em pertany i que comparteixo.

Sopar amb espectacle

Hi ha sensacions que et queden gravades ja com un desig.

La nit de dissabte improvisem. Un sopar exòtic amb sabor mediterrani. Un àpat d’entrada suau (humus, tabboulet, zubadi...) i rematat amb la potència de la mel, els cereals i els fruits secs de la rebosteria àrab, tot passant per plats com el kebbe o el falafel.

Un bon sopar és una experiència multisensorial, com recomana el Dr. Soler (a la seva Didàctica Multisensorial de les Ciències); no importa només que les receptes estiguin preparades amb bons ingredients i que els plats estiguin ben presentats, també incumbeix la magnífica decoració del local, la selecció musical, la veu suau i dolça de l'Abid... Si a més, arrodoneixes la vetllada amb un bon te aspre amb unes gotes de licor i una xixa aromàtica, el plaer és complet. Però si, a més a més, pots gaudir de la Gisela fent la dansa del ventre en format close up, l’experiència ja és addictiva.



PS.-
He sabut més coses de la Zaynab i en Hassan:

Sàtira a Hassan, anomenat “el Pardalet”

Si m’haguessin dit, ara fa un any,
que aquell tòtil d’esclau geperut
seria capaç de robar-te
el poc enteniment que et queda,
Hassan meu, m’hagués deixada penjar
de l’arbre més alt de la medina-

Sabia que eres una mica cec
i que en assumptes d’amor patinaves
tothora més del compte,
però no fins a l’extrem de confondre
un jardí ple d’almesc i fruita tendra
amb aquest bassalet de podridura.

No em queixo de la tria
sinó del temps perdut.

Remena, doncs, el teu culet d’anguila,
castíssim maricó,
i busca el niu novell que t’arreplegui
l’escarransit pardal
que t’ha donat natura.


Bufff!!!

El doblatge

El passat dimarts dia 4 de novembre, ens deixava una de les veus importants del doblatge a Catalunya (i també a Espanya, és clar). Ernest Aura, que recordareu segur pels doblatges d’Arnold Schwarzenegger o Tommy Lee Jones, era una de les veus amb més personalitat del repertori de l’escola de doblatge de Barcelona. Amb un to greu, de ferro forjat, atorgava poder i potència als personatges que interpretava.

Cercant algun arxiu de so per il·lustrar la fabulosa veu de l’Ernest Aura, he ensopegat amb una pàgina que m’ha tingut atrapat una bona estona, navegant entre els noms, les veus i les pel·lícules del doblatge en català.


Ernest Aura com a Stewart Granger a «Les mines del rei Salomó (1950)»


Ernest Aura com a Martin Landau a «Entre dues dones»

ElDoblatge.com (que té la seva germana gran, castellana, eldoblaje.com), és un lloc on es reuneixen les principals veus de l’art del doblatge de Catalunya.

Malgrat que m’hagués agradat viure en un país on fos costum veure les pel·lícules en versió original, per així poder apreciar millor les qualitats dels actors, que la majoria dels meus veïns només pot jutjar per com es mouen o per l’expressió de la cara, però no per com declamen; malgrat, dic, que m’hagués agradat néixer en un país on no es doblessin les pel·lícules, sóc un gran fan dels actors de doblatge (una de les mil professions que m’hagués agradat fer i no he fet) i un defensor del doblatge en català; per això he gaudit com un nen amb sabates noves tafanejant pel web dl’eldoblatge.org.

És just que se’ls anomeni actors de doblatge perquè tenen la responsabilitat de reinterpretar els papers de cada personatge. A més, tenen la dificultat afegida, en comparació als actors originals, que han d’acomodar la personalitat al que ha marcat un altre actor, cenyint-se, a més, a les paraules imposades per la traducció i la sincronització (trobades amb més o menys encert).

Tot i que penso que per a nosaltres és una gran mancança no saber quina veu té en Schwarzenegger (i no ho dic perquè valgui més la pena, sinó perquè les nostres crítiques coixegen pel que fa a la veu, la dicció, l’entonació...), m’alegro d’estar en el país on el doblatge és de més bona qualitat.

De sexe i diners

Advertiment al mansuet
Zaynab bint Yusuf (994 - c. 1072)

Perquè insisteixes tant en els dòcils preàmbuls de l’amor?
Perquè aquesta mania teva d’allargar l’ofici?
Sembles una mansa ovella perduda sota l’encís del pasturatge.
D’ovelles, però, no ho oblidis, Hassan meu, el mercat n’és ple,
i només em cal l’esquellot d’uns quants dirhams per emportar-me-les a casa.

M'hagués agradat conèixer la Zaynab. Tot i que per la manera que té de parlar de'n Hassan, devia ser una dona de les que impressionen.

Sempre m'he sentit indirectament pressionat per l'acusació generalitzada d'anar massa "per feina" que es fa als homes. A la Zaynab sembla que li passava el cas oposat. Crec que és famosa l'efervescència sexual dels sarraïns de l'època, però aquesta ànsia... m'ha deixat una mica bocabadat.

Sortint-me per la tangent, he quedat atrapat en un altre pensament. Com devien sonar els dirhams de l'època?

Les monedes tenen un so particular quan es freguen les unes amb les altres, quan es colpegen entre elles o amb el taulell de la botiga. L'aliatge de què està feta cadascuna li dóna un so, uns harmònics que la diferencia de les altres. Conec algunes persones capaces de reconèixer el valor de les monedes pel so que fan en caure a terra.

Així sona el grapat d'euros (què lleig, per cert, el nom de la nostra moneda) que duc a la butxaca, però com devien sonar els dirhams al segle XI al califat de Larida?

"Acústica Web"

Si veiessiu el meu panell del Blogger, allà on surten tots els missatges, està ple d’esborranys; idees més o menys desenvolupades de post que de vegades crec que no els publicaré mai. Aquest és el cas del post que avui, per fi, ha assolit la maduresa per sortir a la llum.

Cercant informació per internet per preparar una sèrie de posts relacionats amb els aspectes bàsics del so, vaig localitzar un document molt ben treballat que reuneix informació clara i concisa sobre el tema.

El lloc d’on prové el document, Acústica Web, és molt interessant, tot i que en alguns aspectes massa tècnic per a la meva ignorància. Però per als qui no estigueu interessats directament en l’acústica, no deixeu de visitar la secció de vídeos.

Segueixo de prop el blog, amb articles curts i molt interessants. La majoria dels documents de l’apartat d’Articles, tracten més en profunditat aspectes tècnics de l'acústica. Valen també la pena la secció del Diccionari i els enllaços i webs educatives, d’on he importat algun que altre blog al meu feed reader.

Gràcies al David pel gran treball en reunir i elaborar aquesta informació.

Webgames musicals

Fa un temps llegia una notícia sobre un joc experimental, que aprofitava algunes característiques de la música per generar un senzill, però adictiu joc de plataformes. Era el Music in Motion.

Avuí, però, n'he descobert un altre que també és prou interessant. En sí el joc és molt senzill. Els que tingueu una mica de traça segur que fareu puntuacions ben elevades en un no-res. Però el que m'interessa no és la mecànica del joc, sinó la música. En aquest webgame la música també està lligada amb l'aspecte visual -ben senzill, també-, però la gràcia és que, al contrari que la majoria de jocs, la música consisteix en una relaxant peça interpretada en un piano.

Probeu a jugar-hi! Segur que us agradarà!

Potser, i això no és nou, els videojocs no sempre han de ser de lluita, donar cops, matar enemics, córrer... tot animat amb música estrident i enervant.

Agafa les figures.
Les grogues són bones.
Les vermelles, dolentes.
Les lila et duran sort.