Advertiment al mansuet
Zaynab bint Yusuf (994 - c. 1072)
Perquè insisteixes tant en els dòcils preàmbuls de l’amor?
Perquè aquesta mania teva d’allargar l’ofici?
Sembles una mansa ovella perduda sota l’encís del pasturatge.
D’ovelles, però, no ho oblidis, Hassan meu, el mercat n’és ple,
i només em cal l’esquellot d’uns quants dirhams per emportar-me-les a casa.
M'hagués agradat conèixer la Zaynab. Tot i que per la manera que té de parlar de'n Hassan, devia ser una dona de les que impressionen.
Sempre m'he sentit indirectament pressionat per l'acusació generalitzada d'anar massa "per feina" que es fa als homes. A la Zaynab sembla que li passava el cas oposat. Crec que és famosa l'efervescència sexual dels sarraïns de l'època, però aquesta ànsia... m'ha deixat una mica bocabadat.
Sortint-me per la tangent, he quedat atrapat en un altre pensament. Com devien sonar els dirhams de l'època?
Les monedes tenen un so particular quan es freguen les unes amb les altres, quan es colpegen entre elles o amb el taulell de la botiga. L'aliatge de què està feta cadascuna li dóna un so, uns harmònics que la diferencia de les altres. Conec algunes persones capaces de reconèixer el valor de les monedes pel so que fan en caure a terra.
Així sona el grapat d'euros (què lleig, per cert, el nom de la nostra moneda) que duc a la butxaca, però com devien sonar els dirhams al segle XI al califat de Larida?
