Sota aquesta necessitat d’exterioritzar-me, de transmetre els pensaments, d’arribar més enllà dels límits del meu cos, hi ha una buidor extensa de terra fosca, assedegada i mancada de llavor.
El desig de conèixer altres moments creatius, aquesta obsessió per tafanejar en el taller dels artistes, m’ha dut, de la ma de la ignorància, a dubtar de la meva capacitat creadora, enganyat per aquest esbós de copista que es dibuixa a la meva ment.
Però hi ha en mi una persistència que m’estranya; un corrent subterrani que cerca una via a l’exterior; magma indefinit i sense forma, que sobreïx, caòtic, pel camí més curt, sense temps per madurar, com una ejaculació precoç.
Potser aquests intents de copiar, d’emular els artistes, no siguin tan deshonrosos com jo imaginava, ans al contrari, i aquesta és la meva descoberta recent, potser es tracti de trobar-se un mateix en el reflex dels altres; d’emprovar-me vestits per trobar el conjunt que més m’escau. Potser és l’intent de plantar llavors en aquesta gran extensió de terra buida, verge, que no erma, per fer-les germinar i que creixi la vegetació exuberant, vida que decori el meu jardí, el meu espai íntim i privat, només meu. Vida que sigui el centre d’aquest lloc que em pertany i que comparteixo.
