27 de novembre 2007

Korg KAOSSILATOR

El furor que causa la música electrònica, sumat a l’objectiu de la indústria d’acostar la “creació musical” a tothom, duen la tecnologia a uns extrems ben particulars.

Korg KAOSSILATOR, és el nom de la criatura. Si no és el sintetitzador autònom més petit del món, s’hi acosta. Tan petit com el seu germà KAOS PAD. Fa 106x129x29mm i, sense les quatre piles AA, pesa només 154g, però sona com qualsevol Korg.

Ells, els de Korg, diuen:

Este innovador instrumento musical es apto para ser tocado por cualquier persona sin conocimientos musicales previos.

Això, que no acaba de ser veritat, crec que rebaixaria aquest gadget realment innovador a la categoria de CasioTone. Sona molt millor que els ja mítics miniteclats de Casio amb els que alguns hem passat llargues tardes de diumenge, provant de fer sonar alguna melodia agradable en aquella capça de sons.

Més que un "sintetizador por frases", com el qualifica Korg, es podria dir que és un orgue per frases. Disposes de 100 sons preprogramats que no pots modificar com en els sintetitzadors convencionals.

Podeu observar les capacitats d’aquest nan musical en el següent vídeo.

I en aquest, queda demostrat que “qualsevol persona sense coneixements musicals previs” no pot tocar aquest “innovador instrument musical”, si més no, obtenint resultats mínimament agradables a l’oïda.

Suposo que amb entrenament, deu ser possible tocar una melodia decent. A mi em fa pensar vagament en el Theremin. Us en recordeu? Aquest és una mica més portàtil i avançat tecnològicament. Pots fer tocar percussió, trompetes, flautes, però encara no he sentit ningú capaç de fer això:

És o no captivador aquest so del “fantasma de la tele”? A més, tot i que l’acompanyament és força fluixet (i no parlo de volum) el Clar de Lluna de Debussy, és una peça que inspira tota la màgia que desprèn aquest instrument d’aire. Quin curiós vall de mans per fer sonar aquesta antigalla dels anys trenta, el primer instrument elèctric.

24 de novembre 2007

Música atzarosa?

Pot un ésser sense sentiments escriure un conte?

Tres ratlles dalt del cel.
El foc s’extingia mentre els ocells, encerclant la ment, es desfeien en el got d’aigua.
L’única certesa d’aquesta vida era la claror que il·luminava el crepuscle roig.
I a la fi, sense avisar ningú, els arbres van quedar estesos i la llum es va esvair del món.

Ostres, sembla bonic i tot.

Per més que li posem unes regles sintàctiques, i que demanem a un ordinador que ajunti paraules d’una semàntica relacionada, quin sentit tindrà el text resultat?

La música de l’atzar

Potser algú podria trobar-li sentit; una revelació en la forma del pòsit del te. Però què vol expressar algú que no té consciència ni de què està fent?

Aquesta és la impressió que fa Wolfram Tones. Un experiment músico-matemàtic basat en l’aclamada teoria de Wolfram “A new kind of science” per crear una “New kind of music”.

Podeu comprovar vosaltres mateixos quins resultats es poden obtenir d’aquests universos computacionals que, segons diuen, poden revolucionar la ciència i l’art.

N’hi ha per tant?

20 de novembre 2007

letters, words and poetry

Com escolteu la música?

Una bona cançó és capaç de conduir-te, més enllà de la lletra, i provocar-te sensacions, de vegades indescriptibles.

És clar, que si et dediques a l’art de teixir paraules, pot ser siguis capaç de descriure allò indescriptible.

Aquesta és l’entrada del bloc de Sigorgik, on parla del tema Snow dels Red Hot Chili Peppers. No coincideixo amb aquesta visió, però m’agrada.

(Hey oh) RedHotChiliePeppers

Tot comença amb una guitarra divertida, la
princesa juganera.
8 segons i arriben els timbals, al mig apareix el
baix.
El rei. L'esperit de la cançó.

One
One two three
One
One two
three
Come to decide... to the sea to the sky... all my life to sacrifice...
once more time to decide on...

El ritme que va i ve dibuixa onades. Tanco
els ulls i em penetra les puntes dels dits, les plantes dels peus.

One
One two three
OneOne two
three

Ara entra el teclat. El baix des del darrera
vigila i marca. És l'esperit. Unifica els sons. I no puc escoltar la veu, ni els
timbals, ni la princesa. Hi ha violins? Sembla un minuet on tota la cort
d'instruments ballen aparellats, desaparellats, en rotllana. S'ajunten es
separen corren s'aturen. I el baix. Tremend. Contundent. Unifica.

One
One two three
One two
One two
two
Hey oh, listen what I say… to decide on… I need to look inside… Hey oh…
to sacrifice… the more I like to let it go… and it’s so white as snow… and
there’s nowhere to go…

Els cops de corda s'enlenteixen.
S'acceleren. Ara arriba el moment àlgid. Tanco els ulls i el ritme em transporta
per una autopista recta infinita. Travesso el paisatge a la velocitat de la
llum.
Desperto.

Algú em pot dir com aquest instrument, amb només 4 cordes gruixudes i dures sense cap mena d'elegància amb sons tant foscos, s'erigeix enmig de la cançó i s'autoproclama l'ànima? Algú em pot dir com s'ho fa per a desbordar tanta i tanta sensualitat?

Aquí teniu el vídeo per poder seguir.

Sigorgik, fas moltes preguntes.

En aquest tema, el baix té un so particularment profund; és clar que tractant-se del Flea, encara trobo que no acaba de fer el seu paper. Recordo que en l’època del “””givirrowey naa”””, va dir més o menys, que ell tocava el baix com si cada nota fos l’última que havia de tocar. No sé si es pot ser realment tant entregat; quin esgotament!

Gràcies per la cançó.

16 anys

Fa uns anys, el Joan Vinyals i el Cece Gianotti, van donar-me una bona sorpresa. Es tractava de la recuperació d’un gran tema: 16 anys.

Al llarg de la vida hi ha moments, paisatges, persones o, el que avui m’ocupa, cançons que queden impreses en la memòria de manera especial. Potser hi ha un motiu en el fet en sí mateix, però sovint són tan sols les circumstàncies. Una casa on vas passar unes vacances inoblidables, una ciutat on has viscut un enamorament d’estiu, ...

Aquesta cançó té, per a mi, aquest regust de dolç record. No crec que musicalment sigui excepcional, però sí entranyable, amb una melodia suau està acompanyada d’una gran lletra. El poema parla de la sensació del primer petó i fa servir dues comparacions que sempre he cregut molt ben trobades i que m’han tocat de ben a prop. Diu:

Com un estranger feliç
passejant per llocs que mai no ha vist...

Escoltar això en el moment de fer els primer viatges per aprendre idiomes em feia sentir plenament identificat amb aquest embadaliment, amb el pessigolleig del que és nou i desconegut.

També deia:

Com un instrument tocat
amb la màgia estranya del que en sap...

Quan sento això em recordo de les tardes que passàvem a CMB, la botiga d’instruments musicals. I, més concretament, em ve a la memòria el Manel, fent slap amb un baix elèctric mentre a mi se m’instal·lava un somriure als llavis, que no podia retirar per més que volgués. Allò era màgia, per a mi. És clar que vist de lluny, potser no era res de l’altre món, però jo ho trobava espectacular en aquells moments.

No és per recolzar-s’hi, però de tant en tant entra bé una píndola de nostàlgia.

Fa poc, el Xavi em va dir que es reeditava el disc de Bocanegra, Bocanegra U. Quina sorpresa! Aquest, i el Papi are you OK? del Joan Bibiloni, són dos dels què recordo més interessants dels soul català amb interferències anglosaxones.

Bocanegra és el grup que va composar 16 anys, ja en fa més de vint. Amb aquesta banda va tocar el Joan Vinyals, i suposo que va ser el responsable de versionar aquesta cançó.

Ja me n’havia oblidat, però avui he trobat aquest post del bloc del Donat Putx, que descriu a la perfecció l’estil de Bocanegra i amb el qual em sento plenament identificat.

14 de novembre 2007

Resistència de l'SM58

Suposo que aquesta mena de tests, es deuen fer amb molts aparells: és clar que d'una manera més professional.

Aquest és molt gràfic:


És o no, el Shure, el millor micròfon per suportar la moguda dels concerts?

12 de novembre 2007

Cotxes híbrids massa silenciosos?

(New Scientist Technology Blog - Tom Simonite, online technology reporter) 04/10/07

Ho heu sentit? Suposo que no. És un cotxe híbrid esmunyint-se per entre el tràfic amb el seu motor silenciós. I si no hi veiéssiu, podria atropellar-te, fins i tot abans que sabéssiu ni que existeix.

Deixant de banda el problema de les emissions, els cotxes híbrids i elèctrics poden ser un veritable perill per als vianants. Són tan silenciosos que no se senten venir. I, si amés ets discapacitat visual, això és un veritable perill.

Aquest és el motiu pel qual la Federació Nacional de Cecs dels EEUU (NFB), demana que s’estableixi un mínim estàndard de soroll. L'Association of International Auto Manufacturers i la Society of Automotive Engineers, estan revisant aquesta idea.

Un mínim estàndard de soroll sembla una bona idea, però quin soroll haurien de fer?

No cal que sigui fort, però sí que els diferenciï. Un so de motor de cotxe seria prou efectiu, ja que la gent podria reaccionar apropiadament sense necessitat de pensar-s’ho dues vegades.

Però també podem acostumar-nos a un so nou. Què tal un zumzeig elèctric futurista, com el que faria un cotxe flotant en una pel·lícula de ciència ficció? Potser hauria de ser quelcom totalment nou. Un col·lega diu que haurien de sonar com les vespes (els insectes); un clar senyal per sortir del mig.

Una altra possibilitat seria crear un so únic per als híbrids; un so que expressés la seva naturalesa respectuosa, la baixa emissió de carboni i la seva tecnologia punta, tot en un. En Brian Eno potser podria ajudar, després de dissenyar aquest so tan inconfusible del Windows 95.

Potser hauria de ser al gust de l’usuari. Els híbrids podrien venir amb una selecció limitada de “car tones” ;-) , amb la possibilitat de descarregar-ne de nous.

Algun dia faré la meva versió de com hauria de sonar un d'aquests híbrids.

10 de novembre 2007

Living in the dark

M'agraden els curts. M'agrada l'animació i aquest, toca amb molta sensibilitat un tema que m'és molt proper. M'encantaria haver dissenyat el so. M'agradaria poder-lo traduir perquè tothom d'aquí l'entengués.

09 de novembre 2007

Visual i intuïtiu, un nou pas en la música electrònica

La manera en què interactuem amb els instruments musicals és crucial a l’hora d’interpretar o composar amb les mans i no només amb el cervell.

Algú de fa només 50 anys, segurament no entendria aquesta afirmació. O, potser, no amb el sentit al que jo vull referir-me.

No es tracta de la innovació que en el seu moment va suposar tocar directament les cordes d’un piano o utilitzar la guitarra com un instrument de percussió. El meu pensament està més en la línia de la revolució que per a la música han suposat els instruments electrònics i, particularment, l’ordinador. No només perquè han acostat a tots els públics la possibilitat de composar, enregistrar i distribuir música, sinó perquè han ofert noves maneres d’interactuar amb el so que acaba esdevenint música. Sintetitzadors, samplers, MIDI, processadors de so, són instruments que, per sí sols no tindran cap valor, però en mans expertes obren un amplíssim ventall de possibilitats musicals impossibles d’imaginar fins la seva aparició.

El què primer van ser només dígits, botons i potenciòmetres, ha anat evolucionant per ser més intuïtiu, per arribar a la interfície que us vull mostrar.

La reacTable

Fa uns mesos es podia llegir a la premsa notícies relacionades amb aquest dispositiu dissenyat en el MTG de la Pompeu Fabra (els mateixos del FreeSound Project). El reclam era que la cantant Bjork, había encarregat un d'aquests "instruments" als seus creadors, per a la seva gira.

reactable (basic demo #1)
- basic synthesis objects
- sampler & metronome
- sequencer & harmonizer

És o no interessant? Tot i amb això, trobo que és exagerat dir-ne "instrument". Per a mi, es tracta """només""" d'una interfície. I dic """només""" sense cap ànim de menyspreu. Els sons no són nous, els conceptes de síntesi tampoc, el que és nou i revolucionari és la interfície, la manera d’interactuar amb l’instrument, i això és el que brinda tantíssimes possibilitats a aquest disseny.

reactable (basic demo #2)
- panning & feedback
- radar trigger
- line-in & voice control

El què la fa veritablement intuïtiva és aquesta interacció immediata, tangible i visible amb el so. Els events succeeixen perquè poses objectes o els mous, i el so, figura representat gràficament a la taula.

Bjork-Pluto @ Glastonbury,2007

La Bjork és realment amant de l’experimentació i ja li va bé tot el que suposi innovació. En aquest vídeo, però, queda demostrat que la reacTable no només permet interactuar amb el so, sinó que planteja una estètica pròpia. Les seves imatges suposen un element més de l’espectacle.

Això sí, la orientació, és eminentment cap a la música electrònica. Si busqueu al YouTube, a més del que os he mostrat, hi ha molta història de música electrònica.
Personalment, m’agradaria saber quina dificultat té la programació d’objectes, quina flexibilitat té l’arquitectura, si la resposta de la interfície és ràpida o no; i la més important: què se sent tocant-la?

07 de novembre 2007

La música del Sol

Segons explica un article de divulgació de la BBC, sembla que el sol, el nostre vell conegut sol, es dedica a la música còsmica.

Quina música més trista i solitària deu ser, amb notes que duren una hora, i que deuen sonar com un orgue o com una flauta. És clar, per a un gegant com ell, tot té un altre ritme, una altra dimensió.

Com m’agradaria poder sentir aquesta interpretació.

06 de novembre 2007

Field Recording

No és gens fàcil fer grabacions de camp si no es preparen una mica les coses. Convé tenir en compte:

  • Saber què és el que anem a enregistrar.
  • Preparar i revisar tot el material amb anterioritat.
  • Localitzar el millor lloc per disposar els micròfons.
  • Mirar d’evitar al màxim les interferències.
  • Poder fer proves d’enregistrament per controlar volums i resultats.
  • Duplicar i assegurar els enregistraments per evitar pèrdues involuntàries.

Ah, però no sempre es pot tenir tot previst. El millor és poder dedicar-se en exclusiva a la tasca d’enregistrar, però si ens buscar la instantània, no sempre es pot parar prou atenció a l’enregistrament.

Aquí teniu un dels exemples:


planes.wav

Es tracta d’un enregistrament fet amb la MicroTrack d’M-Audio, el 30 de setembre de 2007, durant la festa de l’aire. Jo em trobava al parc de Diagonal Mar, amb la família i, en aquest cas:

  • No sé quins son els avions que estic enregistrant.
  • No he trobat la millor localització per evitar els sorolls del parc.
  • No he pogut fer una prova per saber com entrava el so, de manera que l’enregistrament ha quedat distorsionat per no haver atenuat l’entrada.

Tot i amb això, m’agrada la profunditat dels greus, l’estridència dels motors, la densitat sonora deguda als corrents d’aire que modulen el so dels motors, com si es trobessin en una batedora.

Us recordo, que si voleu sentir el so amb més qualitat, heu de registrar-vos a FreeSound. Si no, el que sentireu és una versió comprimida de molt pitjor qualitat que la que jo he pujat al servidor.