Un silenci que em persegueix


Discover Erik Satie!

L’enorme bèstia negra dorm dreta al menjador. Amb la boca closa, respira un silenci trist d’enyorança. Coixeja, però amb gràcia, mantenint un equilibri ferm i elegant. La seva presència no pot passar desapercebuda. Però malgrat tot l’ignorem.
Jo el sentia, els caps de setmana, del llit estant. Corria amunt i avall, una vegada i una altra. Repetia els exercissis fins a grabar-los als ossos. Sentia la seva veu, vellutada des de l’altra banda de la paret; els sons confosos entre el meu son i la distància. Però jo el sabia clar i lluent, el seu cant. El timbre era d’un blau lleugerament metàl·lic, amb betes del color de la sang i la fusta envellida als greus i llambrejos platejats als aguts. La seva veu podia ser delicada, plena i càlida, com la de la mare, però a cops esclatava enèrgica, plena d’ira i d’orgull.

Amb tot, mai no l’he arribat a odiar ni a estimar sincerament. De vegades el trobava certament molest, repetint el mateix passatge una vegada i una altra, fent voleiar els meus pensaments com una ventada de tardor enutjosa que bat la roba estesa. I ara que no el sento, el trobo a faltar. El seu silenci em persegueix. De vegades em sorprenc vagant perdut entre els seus records; melodies impregnades al fons de la memòria.
De jove, jo també vaig provar d’entrenar-me. Tot i que vaig passar molt bones estones, les meves mans maldestres no sabien dur-lo amb l’elegància que ell mereixia; davant meu perdia tot l’encant i la bellesa de què jo el sabia capaç.
Quan vaig marxar, els primers anys d’estar fora de casa, no vaig sentir la pèrdua. Tot era nou i jo anava massa atrafegat per adonar-me’n. Al cap del temps, però, el silenci s’ha anat fent més present. La sensació de mancança em cou com una nafra interna que va creixent amb el pas dels anys.

De tant en tant, quan anava a veure els pares, el treia a fer una passejada. És clar que jo no en sé, i no fèiem res de profit, però a mi, si més no, em servia d’esbarjo per una estona i calmava la cremor que em rosegava.

Fa poc vaig tenir l’oportunitat de fer-ne portar un a casa meva. Ai, quin trasbals! Corre a fer-li lloc; al menjador, també. No molestarà als veïns? Tindré temps per estar amb ell?

No és tan elegant com el de casa. El de casa els pares, vull dir. Aquest és més vell, més dur i li costa mantenir el to. No ho puc evitar: no sento tan de respecte per ell com pel del meu pare.

Quina il·lusió! Com xalava els primer dies. Quan tothom havia marxat de casa, m’asseia davant d’ell i mel mirava molta estona. Mai no jugaria a primera, però estava aquí, amb mi; un amic immens i fidel, algú amb qui passejar pels boscos del subconscient, explorar paisatges interns, descobrir camps fèrtils amarats de melodies desconegudes.

No he trigat gaire, no. Pocs mesos han fet falta per assumir l’evidència: no és el mateix. Res no és el mateix. Ni jo no tinc l’habilitat del meu pare, ni el meu vell nou company la robusta presència del de casa; sí, el de ca’ls pares. Fa dies que em menteixo dient que no tinc neps per ell, i el seu mutisme comença a pesar-me. De fet, estic a punt de canviar de casa i crec que ja m’he decidit a deixar-lo. No vindrà amb mi.

Avui he tornat a veure l’enorme bèstia negra. No sé quin serà l’últim dia, però sembla que no falta gaire. El pare diu que se’n vol desfer. Ja no té ànims ni per a mantenir-lo. Crec que a mi també em pesaria tenir-lo així. Li cal exercici, dedicació, molt d’amor i molta, molta, moltíssima voluntat. No puc deixar de lamentar-me i no veig cap solució. Sé que aviat arribarà l’adéu definitiu, però fa temps que el seu esperit ja se n’ha anat.


Yamaha C3

Silenci antic / Silenci nou

HarpòcratesHarpòcrates és el déu greco-egipci que, segons Plutarc, és l'origen del gest.
(Museu arqueològic de Salònica
autor QuartierLatin1968)
Representació del gest en símbols ASCII
(61, 124, 61)
=|=

La cambra anecoica

Fotografía de la cambra anecoica del laboratori d’Acústica, Facultat Enginyeria, Lasalle Bonanova, Universitat Ramon LlullPoc a poc s’ha anat tancant la porta. Les lamentacions de les frontisses ens acomiadaven de l’escassa llum. Ha estat una mica com morir dolçament: deixar de veure, deixar de sentir... amb la certesa reconfortant de la resurrecció.

La xarxa de ferro se’m clavava a l’occipital i no sabia què fer amb les mans. Estava ansiós per sentir, per experimentar aquesta mena de no-res que és l’absència total de llum i gairebé absoluta de soroll.

Sobreimpresos en el negre zero, punts lluminosos dansaven en patrons caòtics, imatges amb menys sentit que les guixades d’un infant apareixien i desapareixien; es transformaven tal com si fossin projectades amb la sorda nitidesa d’un làser, i sense donar-me temps per a recordar-les.

A mesura que els nostres cossos deixaven d’emetre fregaments i rau-raus de budells, es feia més i més present un to de freqüències agudes indestriables, similar al dels televisors encesos, però més present i incomprensiblement eixordador. Per sota, una remor fosca, fluida i tumultuosa s’apoderava del meu camp auditiu, deixant lloc, tan sols, per un tènue so blanquinós, com de fricció aèria, una refrigeració, potser...

Tot era tan confús que no m’he pogut estar d’aixecar el cap i mirar a banda i banda, esperant que algun vestigi de llum es mogués en la meva retina al ritme del meu gest. Res! Ni un punt m’ha seguit, ni un raig perdut m’ha acompanyat. Inconscientment, esperava sentir la presència dels murs, però tot eren sons nuus, sense reflexes, enmudits en la seva petitesa, allà no hi havia res. Res de res.

Quant de temps podria suportar aquesta absència de sensació? Com seria la vida essent cec i sord?

No és anguniosa aquesta estranya naturalesa del so, que no et permet de sostreure-t’hi del tot? Pots tancar-te en una cambra fosca o posar-te un antifaç per no veure res, pots romandre quiet, ben quiet, i deixar de sentir el contacte del teu cos, si et concentres. A l’olor t’hi acostumes i desapareix. I el mateix passa amb el sabor. Però mai, mai pots fer desaparèixer els sons. Inclús tapant-te les orelles continues sentint remors.

Adéu als silencis

In human intercourse the tragedy begins,
not when there is misunderstanding about words,
but when silence is not understood.

Henry David Thoreau



Sento l'abandó ocupar els meus intersticis; m'aclapara, em paralitza. Com una metzina, es va filtrant ben endins, fins a saturar-me. Ja no tinc ganes de tornar a intentar-ho: m'abandono, m'abandono a la inèrcia silenciosa; m'abandono a la convivència dolorosament callada; m'abandono a l'apatia autodestructiva.

Aquesta tarda he descendit, de nou, de la utopia. Una cara llarga ha travessat la placidesa amb la que conduïa la meva absència en el món. El mall de silenci ha colpit els meus somnis de cristall fi, i els ha escampat, esmicolats, pel terra del menjador.

Mai com ara havia tingut la total certesa que aquest seria el darrer silenci asfixiant, l'última buidor de paraules segrestades per un temor que desconec, una por que suposo antiga, però que m'és aliena, ocultada. Em sap greu aquest dolor que no veig; l'intueixo profund i arrelat en l'existència castigada per la ignorància d'uns pares incapaços de sentir més enllà de la retina. L'imagino difícil d'extirpar sense esquinçar el teixit de la quotidianitat. Reconec la meva impaciència, fins i tot la meva niciesa, en abandonar el tauler de joc, però és que se m'han esgotat les estratègies. I és per això que sé, malgrat el pes rotund que sento sobre el pit, que aquest d'ara és l'últim silenci de la meva col•lecció.

Fa anys que les respostes mudes em persegueixen. Sovint he patit coagulacions comunicatives per culpa la inhabilitat en la resolució del conflicte, com una malaltia benigne, un desequilibri químic a la sang de les meves relacions. Aquest mutisme que és generat per l'enuig, per la impotència o per la incongruència de les expectatives amb la realitat, aquesta manca de voluntat per resoldre un problema amb paraules sobrepassa els límits del que desitjo suportar.

No sé com serà el futur, però sé segur que no hi ha espai en el meu cor per aquests dolorosos silencis que s'escampen, foscos, com una taca d'oli insà. No acabo d'entendre d'on parteix aquesta inusual determinació, però la sento forta, palpitant, sense ràbia i decidida. Adéu als silencis! Adéu!

...


dolor vel interrupció calma trencament absència vetlla oblit mort res opressió protesta atorgament autolesió luxe patiment pensament aïllament clar soledat pausa reflexió incomprensió por culpa abans utopia rebuig rigor mancança renúncia denúncia creixement negre punt ocult blanc absolut errada ...