09 de juliol 2008

Adéu als silencis

In human intercourse the tragedy begins,
not when there is misunderstanding about words,
but when silence is not understood.

Henry David Thoreau



Sento l'abandó ocupar els meus intersticis; m'aclapara, em paralitza. Com una metzina, es va filtrant ben endins, fins a saturar-me. Ja no tinc ganes de tornar a intentar-ho: m'abandono, m'abandono a la inèrcia silenciosa; m'abandono a la convivència dolorosament callada; m'abandono a l'apatia autodestructiva.

Aquesta tarda he descendit, de nou, de la utopia. Una cara llarga ha travessat la placidesa amb la que conduïa la meva absència en el món. El mall de silenci ha colpit els meus somnis de cristall fi, i els ha escampat, esmicolats, pel terra del menjador.

Mai com ara havia tingut la total certesa que aquest seria el darrer silenci asfixiant, l'última buidor de paraules segrestades per un temor que desconec, una por que suposo antiga, però que m'és aliena, ocultada. Em sap greu aquest dolor que no veig; l'intueixo profund i arrelat en l'existència castigada per la ignorància d'uns pares incapaços de sentir més enllà de la retina. L'imagino difícil d'extirpar sense esquinçar el teixit de la quotidianitat. Reconec la meva impaciència, fins i tot la meva niciesa, en abandonar el tauler de joc, però és que se m'han esgotat les estratègies. I és per això que sé, malgrat el pes rotund que sento sobre el pit, que aquest d'ara és l'últim silenci de la meva col•lecció.

Fa anys que les respostes mudes em persegueixen. Sovint he patit coagulacions comunicatives per culpa la inhabilitat en la resolució del conflicte, com una malaltia benigne, un desequilibri químic a la sang de les meves relacions. Aquest mutisme que és generat per l'enuig, per la impotència o per la incongruència de les expectatives amb la realitat, aquesta manca de voluntat per resoldre un problema amb paraules sobrepassa els límits del que desitjo suportar.

No sé com serà el futur, però sé segur que no hi ha espai en el meu cor per aquests dolorosos silencis que s'escampen, foscos, com una taca d'oli insà. No acabo d'entendre d'on parteix aquesta inusual determinació, però la sento forta, palpitant, sense ràbia i decidida. Adéu als silencis! Adéu!

5 comentaris:

Carme ha dit...

David, em fas rumiar molt sobre la meva relació amb els silencis i la manera de viure'ls. El teu text és preciós i s'ha colat sense estridències, pels porus de la pell, ben endins. Jo vaig deixar de construir silencis sorruts i insistents quan em vaig adonar que feien mal. Vaig aconseguir-ho amb una mica d'esforç. Ara estic a l'altre costat de la trinxera: aprendre poc apoc, que alguns silencis d'altres no em facin mal a mi. També n'aprenc.

No he acabat de veure clar de quin costat estan els teus silencis. També hi ha qui em diu que els silencis són necessaris. I és cert. Trobar l'equilibri sempre és una feina.
Però fer-la amb il·lusió també és important.

Carme ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
David ha dit...

M’afalaguen les teves paraules, Carme. És agradable saber que algú ha pogut superar els silencis nocius. És interessant treballar per a superar-se un mateix i evitar que els silencis dels altres et dolguin, però la millora de la comunicació en una relació cal treballar-la des dels dos costats, no n’hi ha prou amb el treball personal.

És clar que el silenci, per sí sol, no és ni bo ni dolent, tot depèn del sentit que prengui (com moltes altres coses en aquesta vida).

Gràcies pels teus comentaris, Carme. M’agrada sentir-te a prop.

Carme ha dit...

A mi també m'agrada venir per aquí i sentir-te a prop.

La veritat es que la meva primera, principal i continuada lluita ha estat per la comunicació, per trobar comunicacions útils, importants, interessants, en profunditat amb la gent que m'envolta, els més propers: família, marit, fills i amics. I tens raó hi ha silencis que un de sol no pot superar, com hi ha maneres de comunicar-se deficients que un de sol no pot superar. Però potser jo era massa exigent. Ara sé trobar millor el camí del mig. Paraules i silencis, ben combinats.

Carme ha dit...

Perdon, David, potser ara ja no tocava tornar a deixar comentaris... no voldria fer-me pesada, però m'ha fet tanta ilu trobar les respostes, que m'ho he pres com una xerradeta, una estoneta de tertúlia en aquest capvespre plàcid, xerrant amb en David. M'ho he passat bé. Gràcies maco.