In human intercourse the tragedy begins,
not when there is misunderstanding about words,
but when silence is not understood.
Henry David Thoreau
Sento l'abandó ocupar els meus intersticis; m'aclapara, em paralitza. Com una metzina, es va filtrant ben endins, fins a saturar-me. Ja no tinc ganes de tornar a intentar-ho: m'abandono, m'abandono a la inèrcia silenciosa; m'abandono a la convivència dolorosament callada; m'abandono a l'apatia autodestructiva.
Aquesta tarda he descendit, de nou, de la utopia. Una cara llarga ha travessat la placidesa amb la que conduïa la meva absència en el món. El mall de silenci ha colpit els meus somnis de cristall fi, i els ha escampat, esmicolats, pel terra del menjador.
Mai com ara havia tingut la total certesa que aquest seria el darrer silenci asfixiant, l'última buidor de paraules segrestades per un temor que desconec, una por que suposo antiga, però que m'és aliena, ocultada. Em sap greu aquest dolor que no veig; l'intueixo profund i arrelat en l'existència castigada per la ignorància d'uns pares incapaços de sentir més enllà de la retina. L'imagino difícil d'extirpar sense esquinçar el teixit de la quotidianitat. Reconec la meva impaciència, fins i tot la meva niciesa, en abandonar el tauler de joc, però és que se m'han esgotat les estratègies. I és per això que sé, malgrat el pes rotund que sento sobre el pit, que aquest d'ara és l'últim silenci de la meva col•lecció.
Fa anys que les respostes mudes em persegueixen. Sovint he patit coagulacions comunicatives per culpa la inhabilitat en la resolució del conflicte, com una malaltia benigne, un desequilibri químic a la sang de les meves relacions. Aquest mutisme que és generat per l'enuig, per la impotència o per la incongruència de les expectatives amb la realitat, aquesta manca de voluntat per resoldre un problema amb paraules sobrepassa els límits del que desitjo suportar.
No sé com serà el futur, però sé segur que no hi ha espai en el meu cor per aquests dolorosos silencis que s'escampen, foscos, com una taca d'oli insà. No acabo d'entendre d'on parteix aquesta inusual determinació, però la sento forta, palpitant, sense ràbia i decidida. Adéu als silencis! Adéu!
