11 de juliol 2008

Un silenci que em persegueix


Discover Erik Satie!

L’enorme bèstia negra dorm dreta al menjador. Amb la boca closa, respira un silenci trist d’enyorança. Coixeja, però amb gràcia, mantenint un equilibri ferm i elegant. La seva presència no pot passar desapercebuda. Però malgrat tot l’ignorem.
Jo el sentia, els caps de setmana, del llit estant. Corria amunt i avall, una vegada i una altra. Repetia els exercissis fins a grabar-los als ossos. Sentia la seva veu, vellutada des de l’altra banda de la paret; els sons confosos entre el meu son i la distància. Però jo el sabia clar i lluent, el seu cant. El timbre era d’un blau lleugerament metàl·lic, amb betes del color de la sang i la fusta envellida als greus i llambrejos platejats als aguts. La seva veu podia ser delicada, plena i càlida, com la de la mare, però a cops esclatava enèrgica, plena d’ira i d’orgull.

Amb tot, mai no l’he arribat a odiar ni a estimar sincerament. De vegades el trobava certament molest, repetint el mateix passatge una vegada i una altra, fent voleiar els meus pensaments com una ventada de tardor enutjosa que bat la roba estesa. I ara que no el sento, el trobo a faltar. El seu silenci em persegueix. De vegades em sorprenc vagant perdut entre els seus records; melodies impregnades al fons de la memòria.
De jove, jo també vaig provar d’entrenar-me. Tot i que vaig passar molt bones estones, les meves mans maldestres no sabien dur-lo amb l’elegància que ell mereixia; davant meu perdia tot l’encant i la bellesa de què jo el sabia capaç.
Quan vaig marxar, els primers anys d’estar fora de casa, no vaig sentir la pèrdua. Tot era nou i jo anava massa atrafegat per adonar-me’n. Al cap del temps, però, el silenci s’ha anat fent més present. La sensació de mancança em cou com una nafra interna que va creixent amb el pas dels anys.

De tant en tant, quan anava a veure els pares, el treia a fer una passejada. És clar que jo no en sé, i no fèiem res de profit, però a mi, si més no, em servia d’esbarjo per una estona i calmava la cremor que em rosegava.

Fa poc vaig tenir l’oportunitat de fer-ne portar un a casa meva. Ai, quin trasbals! Corre a fer-li lloc; al menjador, també. No molestarà als veïns? Tindré temps per estar amb ell?

No és tan elegant com el de casa. El de casa els pares, vull dir. Aquest és més vell, més dur i li costa mantenir el to. No ho puc evitar: no sento tan de respecte per ell com pel del meu pare.

Quina il·lusió! Com xalava els primer dies. Quan tothom havia marxat de casa, m’asseia davant d’ell i mel mirava molta estona. Mai no jugaria a primera, però estava aquí, amb mi; un amic immens i fidel, algú amb qui passejar pels boscos del subconscient, explorar paisatges interns, descobrir camps fèrtils amarats de melodies desconegudes.

No he trigat gaire, no. Pocs mesos han fet falta per assumir l’evidència: no és el mateix. Res no és el mateix. Ni jo no tinc l’habilitat del meu pare, ni el meu vell nou company la robusta presència del de casa; sí, el de ca’ls pares. Fa dies que em menteixo dient que no tinc neps per ell, i el seu mutisme comença a pesar-me. De fet, estic a punt de canviar de casa i crec que ja m’he decidit a deixar-lo. No vindrà amb mi.

Avui he tornat a veure l’enorme bèstia negra. No sé quin serà l’últim dia, però sembla que no falta gaire. El pare diu que se’n vol desfer. Ja no té ànims ni per a mantenir-lo. Crec que a mi també em pesaria tenir-lo així. Li cal exercici, dedicació, molt d’amor i molta, molta, moltíssima voluntat. No puc deixar de lamentar-me i no veig cap solució. Sé que aviat arribarà l’adéu definitiu, però fa temps que el seu esperit ja se n’ha anat.


Yamaha C3

6 comentaris:

Carme ha dit...

Oh! si que és una mica trist.

La meva mare, va feixar a casa dels seus pares el seu piano, li va semblar lleig endur-se'l. I per aquest a raó, jo no vaig sentir-la tocar mai. És curiós comuna cos a que no conec algun cop m'ha fet nostàlgia. Bé cadascú amb les seves possibilitats i els seus lligams o deslligams. Potse r l'oblidaràs de seguida i no el trobaràs a faltar gens. Però ara mateix em sembla un amica trist.

Sigorgik ha dit...

No el deixis. Mira'l diferent. No és cap monstre negre. És una caixa màgica. Dedica-li el temps que exclusivament puguis avui i demà ja voràs.
Crec que si el deixes, sí que per sempre més serà el monstre.

Abraçada!

pd: encantada de llegir-te altre cop, ultimament no tinc gaire temps.

David ha dit...

Sí que ho sento amb tristesa, Carme. Però de vegades, revisitar els records vells és una activitat que porta cert plaer autocompassiu.

Em fa certa gràcia aquesta idea de nostàlgia d’alguna cosa que no coneixes. És un bon recurs per a fer ficció.

Ho sento, Sigorgik, però l’haig de deixar. No vull dir deixar de tocar el piano, però sí que haig de deixar el piano que tinc a casa perquè al nou apartament no m’hi cap. Estic mirant de comprar-ne un de digital, més fred i inanimat, però no es desafina i ocupa poquet.

Per cert, si algú està interessat en un piano Xasseigne de pared...

Carme ha dit...

Ei, David! Torno al teu blog, sense pensar que hauries respost els comentaris. Alguna vegada tornava a mirar-ho (en un post concret, no pas en general) i no trobava les teves respostes. Suposo que anàvem destemporitzats, perquè ara acabo d'adonar-me que si que hi ha respostes als comentaris. I ara mateix, em semblen un bon regalet. Mira, em fan il·lusió. Una vegada ja em vas suggerir una idea de fer literatura dels sons. Crec que ho vaig provar i tot en un text curtet. Ara de fer-ne amb nostàlgies de coses que no has conegut mai. Se me n'acudeixen unes quantes... gràcies, doncs.

Sílvie ha dit...

Jo en tinc un com el de la foto. I (curiós) també l'anomeno bèstia negra. A vegades l'estimo i a vegades l'odio. I jo sí que me l'emporto al pis nou. A veure què passa.

David ha dit...

Gairabé sempre contesto els comentaris, Carme, però potser ho faig tard. Ai! De totes maneres, amb els blocs de Blogger pots demanar que t'enviïn per correu les els comentaris del post en el que has participat; és una funció que altres blogs no tenen.

Quina il·lusió trobar-te per aquí, Silvie. Em sembla que tu et prens el piano més seriosament que jo. Fa molt de temps que no m'assec devant d'una partitura, encara què quan ho feia vaig disfrutar-ho molt. El de cua, és a casa els pares, el que jo deixo al pis vell és un de pared que no s'ha fet mai gaire amic meu.