09 de juliol 2008

La cambra anecoica

Poc a poc s’ha anat tancant la porta. Les lamentacions de les frontisses ens acomiadaven de l’escassa llum. Ha estat una mica com morir dolçament: deixar de veure, deixar de sentir... amb la certesa reconfortant de la resurrecció.

La xarxa de ferro se’m clavava a l’occipital i no sabia què fer amb les mans. Estava ansiós per sentir, per experimentar aquesta mena de no-res que és l’absència total de llum i gairebé absoluta de soroll.

Sobreimpresos en el negre zero, punts lluminosos dansaven en patrons caòtics, imatges amb menys sentit que les guixades d’un infant apareixien i desapareixien; es transformaven tal com si fossin projectades amb la sorda nitidesa d’un làser, i sense donar-me temps per a recordar-les.

A mesura que els nostres cossos deixaven d’emetre fregaments i rau-raus de budells, es feia més i més present un to de freqüències agudes indestriables, similar al dels televisors encesos, però més present i incomprensiblement eixordador. Per sota, una remor fosca, fluida i tumultuosa s’apoderava del meu camp auditiu, deixant lloc, tan sols, per un tènue so blanquinós, com de fricció aèria, una refrigeració, potser...

Tot era tan confús que no m’he pogut estar d’aixecar el cap i mirar a banda i banda, esperant que algun vestigi de llum es mogués en la meva retina al ritme del meu gest. Res! Ni un punt m’ha seguit, ni un raig perdut m’ha acompanyat. Inconscientment, esperava sentir la presència dels murs, però tot eren sons nuus, sense reflexes, enmudits en la seva petitesa, allà no hi havia res. Res de res.

Quant de temps podria suportar aquesta absència de sensació? Com seria la vida essent cec i sord?

No és anguniosa aquesta estranya naturalesa del so, que no et permet de sostreure-t’hi del tot? Pots tancar-te en una cambra fosca o posar-te un antifaç per no veure res, pots romandre quiet, ben quiet, i deixar de sentir el contacte del teu cos, si et concentres. A l’olor t’hi acostumes i desapareix. I el mateix passa amb el sabor. Però mai, mai pots fer desaparèixer els sons. Inclús tapant-te les orelles continues sentint remors.

3 comentaris:

Carme ha dit...

Uf! quina angúnia! Saps el que em fa més sensació de neguit i malestar, això que dius de la xarxa de ferro... que no puguis recolzar-te o estirar-te o relaxar-te em sembla més angoixant que l'absència de sensació.

Bé, l'absència de sensació et deu poder tornar boig en més i menys temps, depenent de les persones, però per una estoneta, fins i tot es podria disfrutar de l'experiment... sempre i quan et poguessis relaxar una mica. M'imagino dreta palplantada en un lloc fosc i sense so i crec que resistiria poca estona en bones condicions mentals de tranquil·litat, em sembla que ha de ser força inquietant.

David ha dit...

A mi, més enllà d’aquesta visió angoixant que em venia de gust descriure al bloc, m’ha sorprès molt la sensació. M’encantaria poder-la practicar més sovint. És una bona manera de trobar una mica de pau interior a través de l’absència exterior d’estímuls.

Les sensacions no són angoixants en una situació controlada, com aquesta, però si una situació similar m’agafés imprevistament, crec que n’hi hauria per parar boig.

Carme ha dit...

No, si de manera controlada crec que m'agradaria i tot provar-ho, però cada cop penso... per adonar-te bé de la manca de sensacions, per viure-ho d'alguna manera... dreta?