El sol ja entra per la finestra. Núvols. Sol. Núvols. Sol. La tarda s’esvaeix entre records.
Ahir eren de paper, avui magnètics.
Quin regust més estrany rellegir-me.
Quina creativitat durant les classes d’antropologia.
Relacionat amb Fragments
"Mira-te-la! Ella és dins el seu castell, amb murs inexpugnables, ignorant tot el que pugui fer-li mal.”
Va sortir fora, la Paula. S'estimava més estar sola i respirar l'aire càlid de la tarda de primavera, que no parlar de coses estúpides amb les seves amigues, dins el bar.
El sol encenia les esporàdiques construccions d'obra vista i el vessant d'una muntanya. Tot el paisatge adquiria unes tonalitats vives, i el verd d'un prat extens, esquinçat per una carretera comarcal, contrastava amb el roig encès dels rajos del sol i amb l'etern i profund blau del cel.
"No serviria de res fotografiar-ho" pensava "Sí, potser sí que quan veiés la fotografia retornaria a la meva consciència el record d'aquest moment, però seria un record truncat; no tindria aquesta olor fresca de primavera jove, ni aquest regust de fusta noblement envellida del capvespre".
Va somriure’s a ella mateixa: "Què coi! I encara que el tingués, què en trauria jo de buscar paisatges antics a la meva memòria? Crec que m'estimo més aprofitar el temps vivint-ne de nous".
