La coral més gran d’Europa de Gospel

Patir dues decepcions en dos dies comença a semblar-me preocupant. Estic segur que no sóc víctima de cap càstig diví, però últimament això de trobar activitats de lleure interessants s’està posant força difícil.

El cas d’ahir divendres, però, va ser molt diferent de la decepció per l’aigualit concert de Police. Vull aclarir que no em sap greu haver anat a veure’ls, estic content d’haver-los sentit tocar en directe; llàstima que hagi estat un concert tan fluixet.

El meu germà va proposar-me, fa tres dies, anar a veure una mena de concert participatiu de gospel. FANTÀSTIC! vaig pensar, i vaig posar-me a reunir un grupet de gent que pogués estar-hi interessada. Segons el web de l’ajuntament de Barcelona, l’acte començava a les 21:30h era d’entrada lliure i, segons copio de la mateixa web: La gran coral és una convocatòria per participar-hi.

Arribats a la parròquia de Sant Ferran, a l’hora assenyalada, no vam veure ni sentir cap indicació de la celebració esperada. Alertada pel nostre xivarri, una noia jove que parlava un castellà amb accent estranger, en principi, però que posteriorment ens va sorprendre amb un sensual català de ses illes, va explicar-nos amb prou paciència les condicions que especificaven els dirigents de l’event per poder-hi participar:
  • La primera era que qui entrés havia de ser per cantar. “Aquí no es pot venir només a escoltar”. Llàstima! hi havia qui no pensava cantar.
  • La segona feia referència a la distribució de veus: cada persona, segons si cantava com una soprano, un tenor o un baix, s’havia de situar a la seva secció del cor. Uiuiui! Separats i sense poder comentar la jugada?
  • La tercera era que, tot i que tothom és lliure d’entrar o abandonar la coral en qualsevol moment, qui creués aquella porta ho havia de fer amb la intenció de repetir-ho cada divendres. Mmmm! Què interessant, però potser no per a tothom...
  • En darrer lloc, tots són molt puntuals i la trobada s’inicia a les nou, i no pas a dos quarts de deu. Ep! Això no és el que deia la web de l'Hereu!

Després d’aquesta pluja de raons prou entenimentades i també lloables, a més de comprensibles, el nostre grup d’espectadors frustrats va girar cua. Hi havia que de bon principi ja havia anunciat que de cap manera cantaria, qui no sabia cantar ni afinar, qui tenia la saníssima intenció de tornar el divendres que ve, però que en aquell moment no volia desmembrar l’efímer grup de lleure i també, qui no podia suportar la presencia de cert individu, petit i negre, que corria, sense objectiu aparent, per l’entrada de l’església inconscient de la fòbia que causava en algunes humanes femenines.

Entre poc i massa. L'oci de lowcost té els seus riscs, però a l'article anterior queda demostrat que gastar-te els quartos de valent tampoc no et garanteix l'èxit.

Jo sóc dels que pensa tornar. De manera que, salvant la primera decepció, espero que això es converteixi en una gran descoberta.

Stewart Copeland, un que em recorda l'Sting i un nen provant una guitarra

Ahir havia de ser una nit màgica, un viatge a un passat que gairebé no vaig viure; però, tret d’un parell de moments en els que les ganes del públic, els jocs de llums, la potència del so i algun solo de guitarra (com el de Voices inside my head) o algun “ieeeoo” corejat van fer despertar les glàndules suprarrenals, la nit va ser prou insípida com per fer-te dubtar de la idoneïtat d’invertir 120€ en una activitat de lleure.

de DuduSound a wordpress.com: SET-LIST Y CRÓNICA THE POLICE-ESTADI OLÍMPIC
El titular és manllevat del Sergi, un bon amic, que amb el seu humor “àcid” ha definit concisament l’actitud dels “Poliços” a l’escenari. Stewart Copeland és, de llarg, el que es manté més en forma, tivant les cordes des del darrere. Sting va estar correcte: no gaire efusiu i un tant estàtic. El pitjor de tots va ser l’Andy Sumers, que, tret d’algun solo, no feia més que soroll. El so de la seva guitarra estava tan processat que les harmonies eren núvols tempestuosos. Un dels desenganys que vaig patir, va ser la seva incapacitat per tocar com cal el solo de So Lonely.

M’esperava molta més màgia, més ganxo... No n’hi ha prou amb tocar els hits que tot el públic s’estava cantant a sobre. El trio va mantenir les formes amb els clàssics de la primera època (Message I ABtle, Walking on the Moon, Hole in My Life, Can't Stand Losing You, De Do Do Do, De Da Da Da...), però van fer autèntiques destrosses; la pitjor de totes va ser la inaguantable interpretació de Wrapped Around Your Finger, un tema que li anava tan gran a la banda que, si no fos per la bona voluntat i el gran record dels atònits espectadors, hauria rebut una gran xiulada. Hi faltava l’arranjament de teclats que dona vida a la versió del disc; sense ell va quedar completament coixa.

Aquesta experiència, sumada al deficient so del concert, em fa replantejar-me la decisió que vaig prendre fa uns cinc anys, després del concert de presentació del Reptile, de l’Eric Clapton: NO TORNAR A TRAPITJAR UN PALAU D’ESPORTS per veure un concert. Què petites són les grans estrelles, com n’estan d’inflats en les megapantalles. Quin sentit té anar a veure un concert de formigues que t’arriba a les orelles tot distorsionat, brut i difícil, per tant, d’entendre? Posem-hi, a més, que a l’escenari gairebé ningú no es mou i que tot l’atractiu ha de recaure en la interpretació i els jocs de llums...

Em sento estafat. Vaig obeir l’impuls d’última hora de comprar una entrada per anar a veure l’Sting amb Police. Vaig adquirir una bona localitat, i esperava presenciar el que algun diari qualifica AVUI de “el concert de l’any”. Em revelava, assegut al meu seient de la setena fila, contra el mal gust interpretatiu que els tres idolatrats músics m’imposaven, de manera que vaig fer la meva baga personal calçant-me, durant uns segons, els meus Senheiser CX 400 amb adaptadors de silicona per aïllar-te del “soroll” exterior i escoltant la KT Tunstall... Quin descans! Quin alleujament! Ja veig que voler viatjar en el temps és un gran error.