08 d’abril 2014

"Una torrentada de refilades" (1984)

—Mira! —va xiuxiuejar Júlia.

Un tord s’havia posat en una branca, encara no a cinc metres de distància, gairebé al nivell de les seves cares. Potser no els havia vist. Es trobava sota el sol i ells eren a l’ombra. Va obrir les ales i va tornar a col·locar-se-les a lloc amb molt de compte, va tòrcer el coll un moment, com si fes una mena de reverència al sol, i aleshores va començar a deixar anar una torrentada de refilades. En la quietud de la tarda, el volum d’aquell cant era impressionant. Winston i Júlia es van estrènyer l’un a l’altre, fascinats. La música va continuar i continuar, un minut i un altre, amb sorprenents variacions, sense repetir-se mai, gairebé com si l’ocell estigués presumint deliberadament del seu virtuosisme. De vegades s’aturava uns quants segons, desplegava i tornava a plegar les ales, i després inflava el pit clapejat i començava de nou el concert. Winston el contemplava amb una mena de vaga reverència. Per a qui, per què cantava aquell ocell? Cap parella ni cap rival no l’estaven observant. Què el feia parar a l’extrem d’un bosc solitari i deixar anar la seva música cap al no-res? Va demanar-se si, després de tot, no hi hauria cap micròfon amagat pels voltants. Ell i Júlia havien parlat només a base de murmuris i era impossible de captar el que havien dit, però el cant del tord segur que l’hauria captat. Potser a l’altra banda de l’aparell algun homenet d’aparença d’escarabat estava escoltant amb atenció, estava escoltant allò. Gradualment, la música va anar espolsant-li del cap les preocupacions. Era com si hi hagués una mena de massa líquida rajant damunt seu i que es barregés amb la llum del sol que es filtrava entre les fulles. Va parar de pensar i va limitar-se a sentir. La cintura de la noia encaixada pel seu braç era càlida i flonja. Va fer-la girar de manera que es van trobar abraçats cara a cara. El cos d’ella va semblar-li que es fonia amb el seu. Pertot arreu on les seves mans tocaven, el rebien com si fos aigua. Les seves boques van tancar-se juntes, ben diferent d’aquells petons tan durs que s’havien fet abans. Quan van separar les cares una altra vegada, sospiraven profundament. L’ocell es va espantar i va fugir amb un espetegar d’ales.

(George Orwell, 1984)



03 de març 2014

Capacitat d'escoltar


Els nadons venen al món amb una increïble capacitat per aprendre. De seguida són capaços de reconèixer la veu de la mare i dels familiars més propers. Els sons, molt abans que les imatges, els impulsen a moure’s, a descobrir i aprendre. Al llarg de la infància, se’ls estimula a escoltar: els consells dels pares, les lliçons a l’escola, les particularitats de l’idioma...


Però a mesura que creixem sembla que anem perdent aquesta facultat. Deixem d’escoltar allò que creiem que ja coneixem i perdem la capacitat d’impregnar-nos i meravellar-nos del món que ens envolta. Com més coses aprenem, com més creiem saber, menor és l’habilitat per escoltar i entendre els altres. Quan som grans, molt grans, creiem que tenim el dret de ser escoltats, que la nostra veritat ha de servir als demés. I potser aquesta no és una manera de fer equivocada; la nostra experiència bé ha de servir als demés per a què el seu punt de partida sigui una mica més avançat que el nostre i així puguin arribar més lluny, sigui quin sigui el camí que han de recórrer.


Però el gran valor de la paraula dels avis no els ha de fer perdre la necessitat d’escoltar per relacionar-se amb els demés. La nostra experiència no ens ha de convertir en éssers impermeables a les opinions i la voluntat dels altres.


Com podem fer compatible la capacitat d’escoltar amb la necessitat de transmetre la nostra experiència?

27 de febrer 2014

La presència invisible

Quadre de Paul Davies
El fluir del cabdal d’un riu, un salt d'aigua o la remor de les onades del mar. El frec de la brisa entre les copes dels arbres, l'udol del vent a les entranyes d'una cova, el cant dels ocells, el zumzeig dels insectes, la cançó de les llagostes de dia o el ric-ric dels grills a les nits d'estiu. La dolça veu de la mare o algú interpretant el Claire de Lune de Debussy en un piano. Un poeta que declama, les riallades d'un infant o el frec de la pell amb la pell en una manyagueria. Si n'hi ha de coses interessants per escoltar amb les que podem meravellar-nos, tancar els ulls i deixar-nos acaronar pel so.

No només la música és capaç d'emocionar-nos, també la paraula recitada. I no oblidem que la natura és plena d’expressions sonores per gaudir, que sovint, amarats com estem d'imatges, som incapaços d’assaborir. Fins i tot els paisatges urbans, on s’hi percep el fort impacte de la presència humana, tot i que no ens semblen tan agradables a primera sentida, aquest paisatges poden oferir-nos certa bellesa: El collage de vides d'un celobert, les converses caçades en una cafeteria, l’ocupació sorollosa dels mercats o els jocs de la quitxalla en els parcs infantils escampats per la ciutat.

El món és ben ple de sons per escoltar i també d’aquesta presència invisible n’hem d’aprendre.

Creieu que ja en sabem d’escoltar?