Els nadons venen al món amb una increïble capacitat per aprendre. De seguida són capaços de reconèixer la veu de la mare i dels familiars més propers. Els sons, molt abans que les imatges, els impulsen a moure’s, a descobrir i aprendre. Al llarg de la infància, se’ls estimula a escoltar: els consells dels pares, les lliçons a l’escola, les particularitats de l’idioma...Però a mesura que creixem sembla que anem perdent aquesta facultat. Deixem d’escoltar allò que creiem que ja coneixem i perdem la capacitat d’impregnar-nos i meravellar-nos del món que ens envolta. Com més coses aprenem, com més creiem saber, menor és l’habilitat per escoltar i entendre els altres. Quan som grans, molt grans, creiem que tenim el dret de ser escoltats, que la nostra veritat ha de servir als demés. I potser aquesta no és una manera de fer equivocada; la nostra experiència bé ha de servir als demés per a què el seu punt de partida sigui una mica més avançat que el nostre i així puguin arribar més lluny, sigui quin sigui el camí que han de recórrer.
Però el gran valor de la paraula dels avis no els ha de fer perdre la necessitat d’escoltar per relacionar-se amb els demés. La nostra experiència no ens ha de convertir en éssers impermeables a les opinions i la voluntat dels altres.
Com podem fer compatible la capacitat d’escoltar amb la necessitat de transmetre la nostra experiència?
