09 de desembre 2012

Lines for Clarinet

De tant en tant s’agraeix trobar una peça captivadora.

No és que la idea de Lines for Clarinet sigui innovadora, de fet, són nombroses les eines de VJ que ens permeten, de manera més o menys treballada, arribar expressions visuals relacionades amb la música, tal com ho fa aquest curt.

Amb tot, Lines for Clarinet té d’especial el seu minimalisme gràfic, el llenguatge paral•lel a la música construït amb un sol element, el punt. Punts que flueixen en una evolució centrífuga, tot formant línies, rectes, corbes, figures geomètricament complexes, matemàticament calculades per fer una impressió emocional propera a la de la música.

Amb tot, la música, abstracta com és, en el sentit de què no reflecteix cap realitat preexistent, té un paper fonamental en la transmissió d’emocions en obres com aquesta; un paper que difícilment pot assolir la imatge abstracta. Tot i que la música no és gens complexa, tampoc, l’harmonia, la profunditat del so sintetitzat que fa de coixí, la bellesa analògica de l’instrument solista, tot plegat suggereix un estat d’ànim amb el que la imatge no té gaire a veure.

Amb tot, la presència de paral•lelismes sostinguts entre l’evolució musical i la gràfica, captiven l’atenció en aquest món puntejat en blanc i negre.


10 de setembre 2012

Dolça melenconia (The makink of "Bohemian Rapsody")

Recordem, de la ma de Brian May, com es feien abans les coses, quan només uns pocs tenien accés a la tecnologia per enregistrar i feien allò que mai ningú no havia fet abans.

Sí, va haver-hi un temps en què, per gravar una cançó, feien falta músics de debò -a més de molts diners- persones que en sabien molt de tocar, però que cometien errors humans i feien música inperfectament genial.

Aquest video no és tant per aprendre com per repassar un capítol important de la història de l'enregistrament i la producció musical.



22 de juny 2012

Res no té sentit


I si un dia et despertes i trobes que aquesta no és la vida que tu t’havies imaginat?

Res no té sentit.
Només sortir de dintre el llit
ja em faig el càrrec que aquest dia ha començat
de cap per vall,
i m’és igual.

Encara són aquí,
amuntegats, els plats d’ahir
i no recordo què vas dir-me quan et vaig
demanar:
T’agrada el vi?

Corríem abraçats
i, tot de sobte, m’he trobat sol al meu cap.
Crido, i tu no sents,
totes les coses que vull dir-te ara mateix.

Surto a esmorzar;
soroll de tele, gots i plats
i un cafè amb llet que no té ganes d’escoltar.
Deixo les claus.
No tornaràs.

Miro el carrer buit;
papers i fulles fent camí,
sense saber cap on els porta el seu destí.
Ja s’ha acabat.
Torno a fumar.

Corríem abraçats
I, tot de sobte, m’he trobat sol al meu cap.
Crido, i ningú sent,
totes les coses que t’he dit en un moment.
Només un cafè amb llet,
jo no crec que ara siguem tan diferent.
Fotos i papers,
records inútils que no vol endur-se el vent.
Corríem abraçats
i, tot de sobte, m’he trobat sol al meu cap.
Crido, i ningú sent,
totes les coses que t’he dit en un moment.

© David Ciscar 2011

10 de maig 2012

Olor de soja

Avui sembla un gran dia per a què hi passin coses interessants. Prop del port es respira l’olor de la soja, intens, estimat -com s’estima la paret escrostonada de l’escala de casa dels pares-, connectat amb un passat indefinit i profund d’infantesa. L’aire, en contacte de la pell nua promet un emocions, calidesa, sensualitat, l’eventualitat d’un somriure còmplice que et captiva.

Tot és dins del cap. Un cap que busca un punt de gir per fer la història més interessant.