Un dia

Hi ha músiques que un dia sorgeixen, impetuoses.

Et regiren el cervell i, a base de repetir-les un cop i un altre, de cantar-les, d’imaginar-les, de disseccionar-les, de paladejar-les matí, tarda i nit, deixen la seva empremta a la memòria.

Després, les lligues amb un cordill i les deses en un raconet d’un armari del teu cap.

Poc a poc, van quedant colgades sota melodies imbècils, ritmes impossibles o harmonies extravagants.

Altres cançons vindran a ocupar el present, a convertir-se en mantra, en objecte de desig, en anhels insatisfets.

Al cap dels anys, un dia seus davant del piano i, com si el temps no hagués passat, els dits recorden, vacil·lants, aquella cançó.

El Discurs

(Veure el post original per escoltar l'àudio)

Aprofitant que avui se celebra el dia internacional per la democràcia, vull publicar una obra mínima dedicada als polítics que, malgrat els seus assessors d’imatge i aparells de comunicació, es mantenen distanciats d’una part important de la població.

Què ho fa, que avui a moltes persones, sobre tot joves, els hi rellisquin els debats polítics, les lleis, les eleccions... Ho viuen com un mal que cal suportar, però que més val no fer-ne massa cas.

Part de la responsabilitat rau en la corrupció amb noms i cognoms que flagel·la el sistema, tot condemnant la democràcia a dur una màscara grotesca d’indignitat.

La resta de polítics, tenen la responsabilitat de fer creïble aquest sistema amb més raons i menys emocions de culebró, més propostes i no tantes desqualificacions, més projecte amb valors i menys campanyes comercials per obtenir bots.

El Discurs és una peça dedicada als polítics que diuen només allò que sona bé, però que no saben fer-se entendre. Així, les persones s’allunyen de la política que no comprenen i es dediquen a viure, alguns (sobreviure, molts) pendents d’allò que creuen que realment els importa.

Mentre tant, els polítics segueixen ignorant el seu aïllament perquè un bon grapat de seguidors aplaudeix a cegues (o a sordes) el Discurs.

És clar que aquest dibuix exagerat no sempre és així. Les crítiques generalitzades com aquesta són molt imprecises i, fent passar totes les persones amb l’etiqueta de polític pel mateix sedàs, fan que paguin justos per pecadors.

Adéu a Ricard Palmerola

Ricard Palmerola, en una entrevista a BTV el 21 de gener del 2008 - (de Palmerola.cat)

Ens fem grans, i tant! I ho noto en què comencen a desaparèixer alguns dels noms amb els que vaig créixer.

Ep! No. Jo no el vaig conèixer personalment, però Ricard Palmerola és un d'aquests noms que, a còpia d'anar-los sentint setmana rera setmana, se't fiquen ben endins. En aquest cas, a més, va associat a una experiència inoblidable: el Teatre Català de Ràdio 4.

Aquest és el meu petit i discret homenatge al Ricard Palmerola, amb qui comparteixo aquest pensament:

Els anys han passat, i segueixo creient que el programa que manca a totes les emissores és el radioteatre. No dubtin que es convertiria en el programa estrella.
(Ricard Palmerola - Del llibre 75 anys de ràdio, editat per la SER el 1999)

Cap d'any

(escoltar l'àudio en el post original)

Apaguem el 2009, que ja s'ha consumit, ple de lluites quotidianes i reptes transcendents. Encenem, amb amor, el 2010 i fumem-nos-el plegats, entre amics, que és com millor surten les coses.

Bon any!

Celebrem-ho com se sent prop del port de Barcelona, entre remors profundes dels motors dels baixells, campanades llunyanes, crits d'alegria, petards i botzines dels baixells.