Ens fem grans, i tant! I ho noto en què comencen a desaparèixer alguns dels noms amb els que vaig créixer.
Ep! No. Jo no el vaig conèixer personalment, però Ricard Palmerola és un d'aquests noms que, a còpia d'anar-los sentint setmana rera setmana, se't fiquen ben endins. En aquest cas, a més, va associat a una experiència inoblidable: el Teatre Català de Ràdio 4.
Aquest és el meu petit i discret homenatge al Ricard Palmerola, amb qui comparteixo aquest pensament:
Els anys han passat, i segueixo creient que el programa que manca a totes les emissores és el radioteatre. No dubtin que es convertiria en el programa estrella.
(Ricard Palmerola - Del llibre 75 anys de ràdio, editat per la SER el 1999)
2 comentaris:
Comparteixo amb tu el fet que el nom "Ricard Palmerola", acompanyat d'aquella música de violins i clavicèmbal amb un ritme molt marcat, forma part del nostre imaginari particular, els diumenges a la tarda-nit, moment melanconiós de truita a la francesa i llum decreixent, si no nul·la, que ens avoca irremisiblement a la propera setmana de col·legi i estudis (actualment, feina, és clar).
Totes aquelles històries que ens van explicar, tant ben dites i musicades, sonoritzades o muntades musicalment, diguem-ne com vulguem, i que ens enviaven a móns nous, propers, en certa manera, si ho comparem amb les pel·lícules d'ara.
Per cert, se'n sap alguna cosa de quina era aquella música? Podríem trobar-la?
El teatre català i altres ràdio-teatres són disponibles (no sé si concretament el de Ràdio 4, per això) a la BNC. És molt interessant, a més, que puguis demanar una "còpia per a ús privat".
Per últim, sento dissentir una mica amb el finat, dient que no sé si serien el programa estrella, els ràdio-teatres. La societat ha canviat una miqueta, des d'aquells temps.
Ja saps que comparteixo amb detall la teva descripció dels diumenges al vespre. Podria canviar la truita a la francesa per un arròs de xoriço, però tot continuaria tenint aquest aire melangiós.
Potser tens raó que la societat ha canviat molt, però qui es pot resistir a la màgia d'una història ben explicada? És clar que no pots pretendre competir amb les tele-novel•les... o sí? Molta gent tenen la TV encesa per fer-los companyia, com si d'una ràdio es tractés. Si avui es fessin bones ràdio-novel•les o funcions de ràdio-teatre, i si es fes en l'horari apropiat (l'hora de fer el dinar, l'hora dels embussos de tràfic, l'hora d'anar a dormir...), segur que triomfarien.
Publica un comentari a l'entrada