No us fascina la ràdio? A mi, des de sempre m’ha atret. Ja sent un pre-adolescent jugava amb el Xavi, el meu germà, a fer ràdio amb un petit estri de fabricació casolana, que emetia per la fm en un radi de 10m. “Ràdio Paral·lel, al seu servei!”. Fins i tot havíem fet una sintonia amb un tros d’orgue que vivia a casa nostra (un Lowrey).
Anar a la ràdio és, d'alguna manera, l’activitat contraria a la meva experiència del “field recording”. Sempre he pensat en l’enregistrament de camp com una manera de tancar els ulls per restar més atent a allò que sona al nostre entorn i que, amb el bombardeig d’imatges no sentim. Anar a un estudi de ràdio és ficar-se a l’estudi del mag; descobrir els fils que maneguen aquest món d’il·lusió; obrir els ulls a allò que (en la ràdio tradicional) escoltes sense veure.
La nit afegeix al cocktail un toc d’informalitat, d’intimitat; això juntament amb la pluja suau fa de la cita un moment especial. Quin moment pot haver millor que aquest per parlar del que t’agrada amb una persona receptiva i intel·ligent?
Després d’aquesta tonificant experiència (tonificant, sobretot pels meus abdominals, que han patit d’agulletes després de tant riure descobrint “la nova premsa rosa”) concloc que em cal finalitzar els projectes encetats per poder-los publicar, ni que sigui a través de myspace. Concloc, també, que vull reprendre el Sonografies malgrat els impediments legals, o aprofitant-los. Concloc, en darrer terme, que em cal continuar treballant en l’aspecte creatiu de la fonografia.
Gràcies a la Txell, l’Albert, la Mireia, la Montse, la Júlia i el Josep Maria per l’interès i la creativitat que posen en el Cabaret. Gràcies també, als qui han fet possible aquesta experiència.
