15 de maig 2008

K. T. Tunstall al Hammersmith Apollo

Començarem a saldar els deutes pendents. No és que escriure en el bloc sigui un deure o una obligació, però hi ha diversos temes dels quals m'hagués agradat parlar en el seu moment i que, a causa de la commoció que he viscut aquestes darreres setmanes i del pic de feina afegida, no he tingut ocasió de comentar.

El primer d'aquests temes és el concert de la K. T. Tunstall al Hammersmith Appollo de Londres. Malgrat que les expectatives que m'havia creat eren molt altes, la qual cosa sol conduir a la decepció; malgrat, també, que vam anar al concert després d'un dia i mig de desgastar les soles de les sabates pels empedrats de la capital britànica i que l'actuació pròpiament no va començar fins al cap d'un parell d'hores més tard del que ens pensàvem; malgrat tot plegat, aquest va ser, per a mi, un dels grans concerts als que he assistit.

Visualment no té res d'especial, l'actuació. Dedueixo que la KT nocombrega de la idea de Carl Palmer, per a qui la música ha de ser, a més, espectacle. Molts han estat els qui han explotat aquesta concepció amb resultats ben galdosos. Un exemple és el darrer concert en la meva curta carrera com a espectador, el de The Police a Barcelona (sOnablOc: Stewart Copeland, un que em recorda l'Sting i un nen provant una guitarra), un espectacle amb un gran desplegament de llum i so, però amb uns músics freds, distants i que amb prou feines sabien tocar les seves pròpies cançons. Tot el contrari de l'actuació que vaig veure a Londres, en una sala coberta en forma d'amfiteatre, amb un gran escenari, acollidora i càlida, on els músics s'entregaven senzillament, sense virtuosisme i sense ínfules a la interpretació de la música com a espectacle en sí mateixa.


Després d'un avís de bomba, una eterna espera i tres teloners que fregaven la insuportabilitat, prop de dues hores més tard del que m'esperava i amb un mal de peus com no recordo haver patit mai abans, a les 21:20h, va esclatar "Little favours" sense més preàmbuls que la referència irònica a la motxilla amb entrepans que algú es va oblidar a l’entrada de la sala. Tota de blanc, amb una samarreta dels Caçafantasmes, els texans ajustats, que no la deixaven respirar (segons va confessar ella mateixa), unes sabates de punxa i sense sostenidors, va atacar, amb els músics de la banda, les seves guitarres i el petit "wee bastard", temes com "Miniature disasters", "Other side of the world", "Black horse" (en la versió en solitari que la va fer famosa a la televisió), "Under the weather" i, és clar, "Suddenly I see", del primer álbum. També van sonar “Ashes” i “Throw me a rope” de l’Acoustic Extravaganza, a més dels dos títols que comparteix amb el primer àlbum, i “If only”, “Funny man”, “Hold on”, “Hopeless” i un munt d’altres del Drastic Fantastic.


En general, però, tot i que reitero l’afirmació que és un dels millors concerts als que he assistit, la música de la KT en directe no té la mateixa força, ni tampoc la sensibilitat que exhibeixen les seves extraordinàries cançons en els tres treballs publicats. Aquesta potència musical se substitueix per simples watts de so, que embruteixen el resultat creant un garbuix sonor difícil d’escoltar, de vegades. És el cas d’”I don’t want you now”; un tema que, d’altra banda, no quadra amb la creació de l’artista, mostrant un costat més adolescent o “alternatiu”, més propi de l’Avril Lavigne; un tema en el que, tot i estar tocat un to més baix que en l’enregistrament del disc, ella té problemes per arribar a cantar-ne les notes més altes.





Deixem de banda la música. Em sembla ben curiosa la manera desimbolta amb que parla la KT. A la meva manera de veure, no es diu gens amb la sensibilitat d’algunes de les seves cançons. Tot i que el meu anglès no és prou bo com per saber interpretar registres o accents, crec que parla de forma força barroera, com una peixatera (i que em perdonin les senyores d’aquest ram) o una verdulaire (i les d’aquest també). Em costen de comprendre algunes lletres de les seves cançons; tinc problemes per saber de què parla en el seu dietari, de vegades, i ja no diguem en el concert, on sovint havia de donar tres o quatre voltes a les paraules per comprendre un acudit, llavors jo reia quan tots havien acabat.

Una darrera mirada als espectadors, que vam acabar totes les entrades del concert. No sóc cap gran dansaire, però quan vaig a un concert m’agrada moure’m al ritme de la música, saltar, moure els braços... cremar adrenalina. Jo i dues andaluses que tenia al davant, crec que érem els únics que ens bellugàvem; la resta estava estàtica, cridant de tant en tant, però sense moure ni un pel. Això va fer-me sentir força incòmode perquè o bé m’estava quiet o anava ensopegant i refregant-me contra els meus veïns. Als concerts d’aquí, passa gairebé el contrari: hi ha moments en què, vulguis o no, quan tothom salta has de saltar si no vols que et deixin ben rebregat.


En conclusió, per a mi, aquesta va ser una ocasió excepcional, que hagués pogut millorar amb la qualitat de l’espectacle i, és clar, amb un autògraf de la KT.

3 comentaris:

Xavi ha dit...

Em resulta curiós com, en determinats tipus de música, els elements no intrínsecs a l'art són tant importants. Tinc la sospita que la importància dels elements no in´trínsecs a l'art és inversament proporcional a la qualitat artística del fet.

He sentit el "Drastic fantastic", que em sembla que té força, tot i que tots sabem la força que imprimeixen uns bons ProTools en bones mans. El que no hauria sospitat mai és que acabaria sabent si la K.T. portava o no sostenidors al seu concert. D'altra banda, el fet que els texans no la deixessin respirar, només podia tenir conseqüències negatives en el fet artístic, i això diu molt poc en favor de la relació entre ella i jo, com artista i consumidor d'art, és clar.

Respecte al fet de ballar als concerts, és indubtable que hi ha certes diferències entre el públic saxó i el llatí (incloent-hi l'andalús). Aquestes diferències no haurien d'haver passat desapercebudes al crític, que embla que se sorprèn de què la gent d'aquells paratges responguin com un bacallà sec. Jo tampoc ballaria, a un concert, no obstant, a no ser que això fós l'única cosa interessant que es pogués fer.

Sigorgik ha dit...

Celebro que el disfrutessis!

PD: t'estranya que la gent no volgués ballar? estaves a Anglaterra,no aquí!

David ha dit...

Ai, Xavi, crec que, com passa sovint, em costa trobar el matís adequat per als comentaris. El fet dels texans o els sostenidors, són comentaris secundaris. Fins i tot, penso que, en el cas dels texans, es tractava més d’un recurs per fer un acudit que no pas d’una realitat. Quant a la potència, tnes raó en què un bon estudi pot fer meravelles; per això, m’agrada més el disc Acoustic Extravaganza, que mostra una visió molt més realista del què una banda pot fer en directe.

Sigorgik, sí que m’estranya que la no vulgui ballar / moure’s quan van a un concert. No hi estic acostumat i em sembla impossible aguantar-me. És clar que, com bé dieu, ells són d’una altra mena. Ells s’ho perden.