

Visualment no té res d'especial, l'actuació. Dedueixo que la KT nocombrega de la idea de Carl Palmer, per a qui la música ha de ser, a més, espectacle. Molts han estat els qui han explotat aquesta concepció amb resultats ben galdosos. Un exemple és el darrer concert en la meva curta carrera com a espectador, el de The Police a Barcelona (sOnablOc: Stewart Copeland, un que em recorda l'Sting i un nen provant una guitarra), un espectacle amb un gran desplegament de llum i so, però amb uns músics freds, distants i que amb prou feines sabien tocar les seves pròpies cançons. Tot el contrari de l'actuació que vaig veure a Londres, en una sala coberta en forma d'amfiteatre, amb un gran escenari, acollidora i càlida, on els músics s'entregaven senzillament, sense virtuosisme i sense ínfules a la interpretació de la música com a espectacle en sí mateixa.
Després d'un avís de bomba, una eterna espera i tres teloners que fregaven la insuportabilitat, prop de dues hores més tard del que m'esperava i amb un mal de peus com no recordo haver patit mai abans, a les 21:20h, va esclatar "Little favours" sense més preàmbuls que la referència irònica a la motxilla amb entrepans que algú es va oblidar a l’entrada de la sala. Tota de blanc, amb una samarreta dels Caçafantasmes, els texans ajustats, que no la deixaven respirar (segons va confessar ella mateixa), unes sabates de punxa i sense sostenidors, va atacar, amb els músics de la banda, les seves guitarres i el petit "wee bastard", temes com "Miniature disasters", "Other side of the world", "Black horse" (en la versió en solitari que la va fer famosa a la televisió), "Under the weather" i, és clar, "Suddenly I see", del primer álbum. També van sonar “Ashes” i “Throw me a rope” de l’Acoustic Extravaganza, a més dels dos títols que comparteix amb el primer àlbum, i “If only”, “Funny man”, “Hold on”, “Hopeless” i un munt d’altres del Drastic Fantastic.




Deixem de banda la música. Em sembla ben curiosa la manera desimbolta amb que parla la KT. A la meva manera de veure, no es diu gens amb la sensibilitat d’algunes de les seves cançons. Tot i que el meu anglès no és prou bo com per saber interpretar registres o accents, crec que parla de forma força barroera, com una peixatera (i que em perdonin les senyores d’aquest ram) o una verdulaire (i les d’aquest també). Em costen de comprendre algunes lletres de les seves cançons; tinc problemes per saber de què parla en el seu dietari, de vegades, i ja no diguem en el concert, on sovint havia de donar tres o quatre voltes a les paraules per comprendre un acudit, llavors jo reia quan tots havien acabat.
Una darrera mirada als espectadors, que vam acabar totes les entrades del concert. No sóc cap gran dansaire, però quan vaig a un concert m’agrada moure’m al ritme de la música, saltar, moure els braços... cremar adrenalina. Jo i dues andaluses que tenia al davant, crec que érem els únics que ens bellugàvem; la resta estava estàtica, cridant de tant en tant, però sense moure ni un pel. Això va fer-me sentir força incòmode perquè o bé m’estava quiet o anava ensopegant i refregant-me contra els meus veïns. Als concerts d’aquí, passa gairebé el contrari: hi ha moments en què, vulguis o no, quan tothom salta has de saltar si no vols que et deixin ben rebregat.
En conclusió, per a mi, aquesta va ser una ocasió excepcional, que hagués pogut millorar amb la qualitat de l’espectacle i, és clar, amb un autògraf de la KT.