12 de febrer 2008

I ara què faig?

perdut entre els núvols, les roques i l'aigua
De vegades em desperten amb gran xivarri, tot cridant, m’importunen en els moments més inesperats. Calleu!. Tanco la porta i prou.

Però després, quan vull escoltar-les, quan les necessito, pico a la porta i... silenci absolut. No respon ningú. Quina gran frustració! Perquè no poden quedar-se al seu lloc per servir-me a mi, per quan jo a mi em facin falta? No... a la seva!

Ai, però quins moments més vibrants quan ens posem d’acord! El món s’omple de llum, de bellesa, els objectes adquireixen noves dimensions, les persones són plenes de vida, els paisatges despleguen tot el seu encant i jo... jo hi sóc, ho veig, ho toco, ho visc...

Fins que, tipes de ser malbaratades entre els meus dits inexperts, desapareixen... es fonen... M’esgoto, em perdo. Torno a l’habitació, o a l’autobús o allà on sigui que fos abans del moment de lucidesa.

4 comentaris:

Sigorgik ha dit...

qui són elles, david? són intrigants i entremaliades

petons!

Sigorgik ha dit...

Ah! són les lletres?

eldamar ha dit...

T'aniré visitant, el teu blog és també molt interessant. Salut!!!

David ha dit...

Gairabé, Sigorgik.

De fet, es pot considerar que les lletres les representen, "les idees" o bé la inspiració.

Gràcies, Eldermar, per la teva visita.