De vegades em desperten amb gran xivarri, tot cridant, m’importunen en els moments més inesperats. Calleu!. Tanco la porta i prou.
Però després, quan vull escoltar-les, quan les necessito, pico a la porta i... silenci absolut. No respon ningú. Quina gran frustració! Perquè no poden quedar-se al seu lloc per servir-me a mi, per quan jo a mi em facin falta? No... a la seva!
Ai, però quins moments més vibrants quan ens posem d’acord! El món s’omple de llum, de bellesa, els objectes adquireixen noves dimensions, les persones són plenes de vida, els paisatges despleguen tot el seu encant i jo... jo hi sóc, ho veig, ho toco, ho visc...
Fins que, tipes de ser malbaratades entre els meus dits inexperts, desapareixen... es fonen... M’esgoto, em perdo. Torno a l’habitació, o a l’autobús o allà on sigui que fos abans del moment de lucidesa.
