Us presento una producció que m’ha portat de cap els darrers mesos.
La Marta, fa
temps, havia escrit una obra de teatre i, enmig d’aquest prolífic confinament,
es va proposar d’enregistrar-la entre diverses persones amateurs.
M’encanta el que
està donant de sí la pandèmia. Lamento les pèrdues de persones estimades, el
treball extraordinari del personal sanitari, que ja no donen més de sí. Amb
tot, aquest temps especial ha donat coses tan interessants com els Stay Homas o
l’eclosió del Virtual Choir.
Explico una mica com ha anat el procés
La Marta ens va
passar el guió a tots els actors; sí, jo també hi he fet un paperet petit.
Cadascú, a casa seva s’estudia el paper i l’enregistra.
Vam intentar
mantenir unes condicions similars per fer les locucions: vam enregistrar amb el
mòbil, a uns 50 cm. en una habitació atapeïda de roba, cortines, estores
armaris oberts... Malgrat tot, els enregistraments no sempre són prou iguals
com perquè sembli que estan en un mateix espai.
Després, a la
postproducció ha tocat intentar empastar-ho tot: equalització, treure reverb
amb l’Unveil en alguns casos, i tirar d’un bus amb reverb perquè tots sonin en
un mateix espai.
Un altra eina
molt útil per empastar-ho tot és el so ambient. Com que cada frase està
retallada per poder-la col·locar amb la millor temporització perquè els diàlegs
semblin reals. En el moment
d’enregistrar, ningú no sentia els seus interlocutors. Cada fragment de so,
cada frase, tenia el seu ambient, el de l’espai on va ser enregistrat, fluix,
suau, però present. Per tal d’emmascarar-ho, he construït ambients de sala
d’espera o d’habitació d’hospital a base de superposar diverses capes. He
descobert els room tones i he hagut de buscar en diversos llocs enregistraments
de camp fets en hospitals de debò (gràcies a Freesound)
Un altra tècnica
per intentar fer semblar real la ubicació de les actrius dins l’escena virtual
ha estat jugar amb la panoramització. He intentat simular les posicions dels
diversos elements de l’escena i els moviments, sempre des del punt de vista d’un
oient estàtic. És clar que això és una elecció, la del so realista que procura
una experiència immersiva per a l’oient.
Una altra
diversió al preparar l’obra va ser fer-ne la música, no la de l’entrada i la
sortida, sinó les que separen o animen emocionalment les escenes. Tot fet amb
el Garage Band de l’iPhone. És un entorn senzill, que no permet moltes filigranes,
però molt eficaç per fer música utilitària.
Pots escoltar-ne algunes al perfil d’Audiactiva a Youtube.
Hi ha dues coses
de les que no m’acabo de sentir satisfet, però els meus coneixements i la falta
d’experiència no donen de més. Una és la ubicació en l’espai que comentava ara
mateix. L’altra és la gestió del volum, la dinàmica general de tota l’obra. De
tot se n’ha d’aprendre.
Et deixo l’obra a
Youtube, si la vols escoltar.
I un making of que vam enregistrar una mica més tard, on expliquem qui som i com va anar el procés de preparació de la peça.
Hi ha moltes
ganes de fer-ne més.
