05 d’octubre 2011

Cuentaminados

Doncs sí, m'ho passo bé escrivint, i trobar iniciatives d'escriptura col·lectiva sempre és divertit.

Un fragment meu ha estat el més votat enel conte en cadena solidari que estem fent, plegats, a Cuentaminados.

Animeu-vos i participeu!

18 de juliol 2011

Reverberacions a les coves pintades


Fa pocs dies he acabat la lectura d’un d’aquest llibres immensos, que pertany a una sèrie de gran volum: “Los hijos de la tierra”.

Crec que literàriament, “La tierra de las Cuevas pintades” es una mica fluixet, com els darrers volums de la sèrie, avorrit i sense acció. El desenvolupament és lent i molt repetitiu; i, a mesura que llegeixes els llibres de la sèrie, es van recordant constantment determinats episodis.

Tot i que Jean M. Auel, ha fet un gran treball de recerca a l’hora d’elaborar aquesta sèrie de llibres, hi ha alguns detalls més imaginatius, que es poden entendre com una llicència per fer el contingut més amè. De fet, cal molta imaginació per descriure amb tant de detall, com devien viure els nostres avantpassats de l’era glacial.



Un dels punts que m’ha cridat l’atenció, és l’ús del so, i més concretament de la veu, per detectar espais que es poguessin considerar sagrats. Segons descriu l'autora, els nostres avantpassats cercarien els punts sagrats de les coves en aquells punts on la seva veu reverberés d'una manera especial. Ignoro si aquesta pràctica aquí descrita està basada en algun comportament d’algun poble contemporani a nosaltres, però se non è vero, è ben trovato.



Per als qui no conegueu la història, en aquesta escena, tres adults: la protagonista; Ayla, el seu company, Jontalar i una mena de sacerdotessa coneguda com “la primera” o “Zelandoni”, de la qual Ayla és aprenent, visiten una cova sagrada amb nombroses pintures a les parets en companya d’un bebè, Jonayla, y d’un llop criat des de menut per l’Ayla.





La Zelandoni empezó a tararear otra vez hasta que llegaron a un sitio donde
la cueva resonaba de otra manera. Cantó con mayor claridad tonal conforme se
acercaban a un pequeño túnel a la izquierda.





La mujer reanudó su canto. Ayla y Jondalar empezaban a acostumbrarse al
timbre reverberante que adquiría su voz en algunos momentos para anunciarles que
estaban cerca de alguna parte sagrada de la cueva, un sitio más cercano al otro
mundo.



...



—Emitir sonidos que resuenen, que produzcan alguna especie de eco, ayuda a
orientarse. Algunos emplean flautas, así que tus cantos de pájaros, Ayla,
deberían servir, pienso. ¿Por qué no lo intentas?



Ayla se sintió un poco cohibida y no supo bien qué pájaro imitar. Al cabo de
un momento se decidió por la alondra y pensó en el ave con sus alas oscuras y su
cola larga orlada de blanco, sus llamativas betas en la pechuga y una cresta
pequeña. Caminaban en lugar de brincar y vivían en nidos construidos de hierba a
flor de tierra, muy ocultos. Una alondra, al ahuyentarla, emitía una especie de
gorjeo líquido y prolongaba el canto del amanecer mientras alzaba el vuelo hacia
el cielo. Ése fue el sonido que Ayla produjo.



En la oscuridad absoluta de la profunda cueva, su imitación perfecta del
canto de la alondra resultó extrañamente fuera de lugar. Un sonido chocante y
fantasmagórico que provocó un estremecimiento en Jondalar. La Zelandoni intentó
disimularlo, pero la recorrió igualmente un escalofrío inesperado. Lobo lo
percibió también y ni si quiera se molestó en disimularlo; su asombroso aullido
de lobo reverberó en aquél descomunal espacio cerrado y despertó a Jonayla. La
pequeña empezó a llorar, pero Ayla enseguida entendió que, más que un llanto
motivado por el miedo o el malestar, era un sonoro lamento para acompañar la voz
de Lobo.



—Ya sabía yo que ese Lobo pertenecía a la Zelandonia –sentenció la Primera. Y
decidió sumarse al coro con su vibrante voz operística.



Jondalar, atónito, se quedó inmóvil. Cuando cesaron los sonidos, dejó escapar
una risa un tanto vacilante, pero acto seguido la Zelandoni también se echó a
reír, lo que arrancó a Jondalar una de aquellas carcajadas sinceras y alegres
que a Ayla tanto le gustaban y ella misma se unió al bullicio.



—Creo que no había tanto ruido en esta cueva desde hacía mucho tiempo
-comentó la que era la primera-. Seguro que a la Madre le gustará.



Cuando reanudaron la marcha, Ayla hizo gala de virtuosismo en la imitación de
reclamos de aves y no tardó en detectar un cambio en el eco. Se detuvo a
examinar las paredes: primero la derecha, luego la izquierda; y vio un friso con
tres rinocerontes. Los animales aparecían sólo perfilados en negro, pero las
figuras transmitían una sensación de volumen y su contorno era de tal precisión
que producían un efecto notablemente realista.



“La tierra de las cuevas pintadas”
de Jean M. Auel (p 246, 248, 250-251)

30 de març 2011

"Els Sons Visibles"

Gràcies al David Vinyoles, m'ha arribat la informació d'aquesta més que interessant exposició itinerant. Espero que torni aviat per Barcelona.

Hi ha camins que només de veure'ls ja et ve de gust recorre'ls.

ELS SONS VISIBLES és una exposició fotogràfica accessible, itinerant (en pots seguir la itinerancia en aquest blog) i gratuïta que s'emmarca dins el projecte Música a l'abast, que pretén fomentar la igualtat d'oportunitats en les arts així com reconèixer el potencial creatiu de les persones. Infants, joves i adults amb diversitat funcional participant en activitats musicals aportant la seva forma singular d'experimentar la música i d'interactuar a través d'aquesta. Un recull de mirades on es contemplen moments d'aprenentatge, experiències viscudes i emocions compartides a través de l'art.
28 imatges d'Ariadna Trias acompanyades de textos de Màrius Serra. Imatges que ens commouen i desperten noves visions del nostre entorn (i de nosaltres mateixos) i textos que ens conviden a la reflexió, a somriure, i que -juntament amb la imatge- ens transmeten el què els nostres protagonistes no ens poden explicar amb paraules.


Visita el blog d'ELS SONS VISIBLES per més informació i localitació de l'exposició itinerant.

24 de febrer 2011

Més Arròs Covat

L'any passat em va arribar la notícia que Escándalo estava buscant dobladors novells, gent amb ganes de passar-s'ho bé per la nova temporada de l'Arròs Covat.

Els vaig escriure, obertament i sense embuts, tot dient-los que, encara que no havia fet mai doblatge, creia que, donades les característiques de l'animació, no tindria cap problema per interpretar (ni per sincronitzar), i que tenia ganes de probar una experiència nova.

Sóc cec (o més aviat, hi veig molt poc), però això no ha de representar cap problema...

...

...

Problema?

...

...

Bé, fins avui, que m'he quedat una estona més davant de la tele, no havia tornat a saber res de l'Arròs, ni d'Escándalo Films; que, dic jo, que haguessin pogut contestar l'e-mail... per cortesia.

Segur que devien tenir molts candidats millors actors que no pas jo, però d'aquesta manera, sempre quedarà la incògnita de si va ser a causa de la meva discapacitat, que no van voler saber res...

Amb tot, m'encanta l'Arròs Covat, i us el recomano