20 d’octubre 2008

Moment nostàlgic

De vegades, sobre tot quan parles amb amics que fa temps que no veus, et sobrevenen moments de record. Podria quedar-me pensant i repensant les històries, donant voltes a un argument que ja no desperta passions; estudiant els detalls per aprendre -suposadament- i imaginar com hauria pogut anar millor. Podria fer-ho, però em deixaria caure en un pou laberíntic i sense fons que no condueix enlloc.

Són macos els records. És divertit sentir-se, al cap de 12 anys; sentir els fruits d'una nit sencera d'experimentar amb un "quatre pistes" de cinta de casset, una guitarra i un micròfon, i, també, molta inquietud.

Potser no és una gran cançó, encara que a mi m’ho sembla, però n'hi ha per estar-ne orgullós. Quan l’escolto, procuro amagar la vergonya per no saber cantar (cosa que llavors no sabia que no sabia), per l’anglès del Poble Sec...

Gràcies al Sergi (el que tocava la guitarra) per haver-me-la fet desenterrar.

PD. La lletra

You've been trying to lead my dreams
through your narrow mind, for so long.
But I never gonna give in
while I'm steel alive in your lands, my lord.

Oh, please, tell me where my life is.
Why can't it be mine if I wish.
I need to make up my mind, shattered by your whims.

When the light turns off in my eyes,
I won't be able to paint
smiles for all that faces around me.
When the light turns off in my restless eyes.

Lord don't tell me when my life ends.
Please, just let me live it my way.
I don't wanna be like a leave swayed by the wind,
I would rather leave my branch and learn to fly.

Moon reflections on the sea,
wide open snow fields around me,
giant waves that crash at my feet,
you shouldn't take away all these things from me.

Oh, please, tell me where my life is.
...

When the winter takes my heart,
all those good thing for which I fought,
they will fade away after sometime,
just like teardrops vanish in the rain.

Lord don't tell me when my life ends.
...

4 comentaris:

Augusto Casanovas ha dit...

Un bon record sens dubte.

Encara guardes el 4 pistes?

Quantes coses es podien fer abans de manera artesanal. Recordo les primeres práctiques de edició de cinta amb un Revox... mil bocins de cançons, l'empalmadora, l'hora d'ajustar i netejar els capçals, comprar la cinta....

Carme ha dit...

Doncs si un bon record! ja pots estar content de la cançó, està molt bé!

sergi ha dit...

Bé David, som on som pel fet de poder mirar enrera. El que va poder ser no ha estat, i per això hi ha hagut moltes altres coses tant o més maravelloses. I aquestes condueixen a altres llocs. M'hi jugo un pèsol que quan hi arribem, tornarem a mirar enrera.

Posats a desenterrar, podries fer dues palades més i exhumar el tema "new beautiful people"?

Penjal aquí mateix, al sonabloc, i així podrem tornar a mirar un altre fons de pous laberíntics.

Una forta abraçada

David ha dit...

És un Tascam 644, però grabava en casset, no en cinta oberta. Jo recordo això que tu dius en les pràctiques en un estudi de ràdio, amb dos Revox, fent ping-pongs i gravant maquetes amb molta imaginació.

Gràcies, Carme. Aquèsta m'agrada particularment.

Sergi, mentiria si et digués que em sorprèn que et prenguis la vida amb tanta "filosofia". Mentiria, però m'encantaria dir-t'ho. Sempre va bé mirar enrere per saber on ets.