15 d’octubre 2008

"Memory serves"

Bufa setembre
i no ets al meu costat.
Sento les meves passes.
Torno sol a casa.


Ets la meva il·lusió,
alegria,
fantasia,
miratge, que miro i no veig,
però sento.

Sento molt que no siguis a prop,
tan real com et desitjo,
tan fantàstica com ets.
I aquest somni d’ulls amorosos,
de somriure tendre,
m’acompanya mentre es fa de nit.

Tinc la certesa absurda que un dia et coneixeré.
Seràs tan certa, tan real,
com aquesta olor de flor de taronger que ara respiro.

M’ha enxampat el fred en màniga curta.
I jo miro de guardar-te aquí, al mig,
petita,
al racó més íntim dels meus desitjos.
Et sé meva sense saber el teu nom,
I et busco en el somriure de cada cara bonica.

Arribo a casa, i et deso, sense fressa.
Ets el meu secret.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Que bonic tenir un secret... sobretot si et fa estar content. I poder-lo desar en arribar a casa, sens e trasbals, sense fressa, dius.

És un poema preciós!

David ha dit...

Moltes gràcies, Carme. Quan escrius hi ha creacions més "experimentals" i d'altres més "sentides". Aquesta és del segon tipus.