27 de juny 2008

Menú Rodoreda

Aquest post el tenia pendent des del 20 de maig...


Obro el llibre. Patates i mongeta tendre. Tanta gent al meu voltant i jo tan lluny. Sóc en un altre temps i un lloc diferent, amb la forquilla que em fa de cordó de seguretat. A la casa de colònies tot són caps de nen pelats al zero. Ella no l’hi voldria deixar el fill; se li trenca el cor. En el meu aïllament no sento les converses dels que seuen al meu costat; tot és un mar de veus i forquilles xocant contra plats de ceràmica, gots i coberts abocats a la pica. El fill li demana que no el deixi i jo... ploro. És el meu fill. No ho pot fer. Ploro mentre tallo el pit de pollastre a la planxa. No tenen res. Moriran. Ella vol morir-se, matar-los, acabar amb el patiment. I jo ploro amb l’amanida. Què pensaran l’Olga, o la Pili?

1 comentari:

Carme ha dit...

Que pensin el que vulguin. Que etgs un home sensible... si volen o si poden. Jo a vegade s també ploro llegint i dóna gust poder fer-ho.