08 d’abril 2014

"Una torrentada de refilades" (1984)

—Mira! —va xiuxiuejar Júlia.

Un tord s’havia posat en una branca, encara no a cinc metres de distància, gairebé al nivell de les seves cares. Potser no els havia vist. Es trobava sota el sol i ells eren a l’ombra. Va obrir les ales i va tornar a col·locar-se-les a lloc amb molt de compte, va tòrcer el coll un moment, com si fes una mena de reverència al sol, i aleshores va començar a deixar anar una torrentada de refilades. En la quietud de la tarda, el volum d’aquell cant era impressionant. Winston i Júlia es van estrènyer l’un a l’altre, fascinats. La música va continuar i continuar, un minut i un altre, amb sorprenents variacions, sense repetir-se mai, gairebé com si l’ocell estigués presumint deliberadament del seu virtuosisme. De vegades s’aturava uns quants segons, desplegava i tornava a plegar les ales, i després inflava el pit clapejat i començava de nou el concert. Winston el contemplava amb una mena de vaga reverència. Per a qui, per què cantava aquell ocell? Cap parella ni cap rival no l’estaven observant. Què el feia parar a l’extrem d’un bosc solitari i deixar anar la seva música cap al no-res? Va demanar-se si, després de tot, no hi hauria cap micròfon amagat pels voltants. Ell i Júlia havien parlat només a base de murmuris i era impossible de captar el que havien dit, però el cant del tord segur que l’hauria captat. Potser a l’altra banda de l’aparell algun homenet d’aparença d’escarabat estava escoltant amb atenció, estava escoltant allò. Gradualment, la música va anar espolsant-li del cap les preocupacions. Era com si hi hagués una mena de massa líquida rajant damunt seu i que es barregés amb la llum del sol que es filtrava entre les fulles. Va parar de pensar i va limitar-se a sentir. La cintura de la noia encaixada pel seu braç era càlida i flonja. Va fer-la girar de manera que es van trobar abraçats cara a cara. El cos d’ella va semblar-li que es fonia amb el seu. Pertot arreu on les seves mans tocaven, el rebien com si fos aigua. Les seves boques van tancar-se juntes, ben diferent d’aquells petons tan durs que s’havien fet abans. Quan van separar les cares una altra vegada, sospiraven profundament. L’ocell es va espantar i va fugir amb un espetegar d’ales.

(George Orwell, 1984)