M'he mullat


El temps estava plàcidament calmat. Feia mesos que no plovia i la sequera preocupava, però era una mena de cabòria d'aquelles que no et priven de somriure quan surts al carrer i una brisa suau i agradable et fa omplir els pulmons amb una calidesa inusual pels mesos de febrer o març.

Res no feia témer la turmenta, si més no a mi, inexpert home del temps, malgrat que, a aigües passades, alguns companys diuen que ja s'ho ensumaven.

I va esclatar. Violentament. De cop i volta, sense sorgir d'enlloc, va caure'm a sobre com un tro, expulsant-me, com una brossa en una gran ventada, d'aquest endormiscament de viatges, concerts, mescles i edicions... del devenir tranquil i calmat, cíclic: tramvia i metro, tarja de fitxar, "Bon dia en què us podem atendre?", "Surto a fer un mos", "Apa, fins demà!" i autobús i llibre i les claus a la ma com picarols, "bona nit, tot bé?"...

Quan va començar a caure el xàfec, vaig quedar-me a cobert. Neguitós, esclafat pel pes de la realitat, de la injustícia, de la impotència; bloquejat per la meva incapacitat d'assimilar el que estava succeint. Les llàgrimes es precipitaven des dels núvols de tempesta que tapaven el meu discerniment. Incapaç de pensar, de decidir, només sentint profundament, esclatant emocionalment, vaig restar un dia i mig sota la por que em feia de paraigües, a cobert de l'aiguat venjatiu, inhumà i desproporcionadament punitiu.

El mateix raser que em protegia, m'estava ofegant. Em mancava l'aire, necessitava tornar a ser jo, deixar aquest cau que em guardava, anestesiat, del sotrac. Havia de fer alguna cosa per recuperar-me, per deixar aquest sentir autocompassiu, la desídia de la impotència. Havia de moure'm per recuperar la sensibilitat dels membres entumits tantes hores d'estar en posició fetal.

Ell va inspirar un pensament inconcret, d'aquells que encara no tenen paraules. Va ser el punt d'inflexió; aquest "clic" que mai no sents en el mateix moment, però que després el reconeixes en pensar-hi. Ell va bufar un corrent imperceptible dintre meu i tot va començar a girar. Ara la pluja torrencial no era el que jo temia, ans al contrari, m'espantava la passivitat del meu entorn. Un foc de ràbia començava a cremar-me i res en el meu amagatall no el podia extingir.

Sense gairebé ni pensar el que feia, empès per la necessitat de sentir-me millor, vaig aixecar-me i, corrent, fugint de lles flames, vaig plantar-me sota el cel de color de ciment que avocava un diluvi com mai jo havia vist abans. Les gotes immenses espetegaven sobre meu i al meu voltant. El vapor sibilant pujava capa els núvols i jo cridava de plaer. Les flames morien entre xiscles estremidors i jo... em vaig mullar.

No sóc cap heroi. No ho pretenc. Només ho faig, això que mai abans no havia fet i que mai hagués pensat que faria, perquè no suporto sentir-me malament i sotmetre’m a la impotència.

Idealista? Potser. I què?